L'Albert Solà salpa en solitari per fer un creuer per tot el món

Dilluns, 19 de novembre del 2001
Aquest dilluns a les 8.00 del matí, l'Albert Solà enllestia al Club Nàutic de Barcelona els últims detalls del viatge que el durà als principals països cafeters del món. L'acompanyaven la família, amics i companys del Fòrum del Cafè , una entitat a la qual l'Albert ha estat vinculat des dels inicis. En la Ruta del Cafè, l'Albert Solà visitarà diferents països i elaborarà tres estudis ben diferents: un se centrarà en els hàbits i costums que envolten el món del cafè; el segon analitzarà el procés d'envelliment en les diferents cultures; i el tercer, més tècnic, serà sobre la supervivència en un viatge en solitari.
L'Ítaca, el veler de l'Albert Solà, ha salpat a les 11.00 hores carregat fins al capdamunt. L'equipatge, una bicicleta, una llanxa inflable d'emergència; estris nàutics de tota mena; un complet equip de comunicació via satèl·lit i provisions, han 'enfonsat' l'Ítaca uns 10 centímetres més de l'habitual.

El viatge serà llarg. De moment, les previsions meteorològiques més immediates són bones: en els propers tres dies no hi haurà complicacions. Si tot va bé, d'aquí a uns 20 dies l'Ítaca arribarà a les Canàries, i d'allà, el dia 2 de gener l'Albert emprendrà el llarg creuer de l'Atlàntic.
No té por, està tranquil. Són molts anys de navegació i un sentit amor per la mar. La família? germans i filles es congratulen de l'empenta i el coratge de l'Albert Solà, que just després de jubilar-se ha decidit complir un dels somnis de la seva vida.

Quadern I: 'Vaig tenir un calfred i vaig respirar a fons. Davant, tot un món per descobrir'

12-12-01

Quan no feia dues hores que navegava, una lleugera boira va començar a desdibuixar i a apagar la tènue línia de l’horitzó. De sobte, em vaig veure envoltat d’aigua. Sota les veles desplegades del veler, vaig entendre aquest seria el meu paisatge durant les properes setmanes, el temps que trigaria a arribar a les Illes Canàries, i també durant els propers quatre anys. Vaig tenir un calfred i vaig respirar a fons. Per davant, només tot un món per descobrir, pas a pas, milla a milla, de forma lenta però inexorable.
Enrere quedaven les presses i els nervis de les darreres setmanes. De fet, vaig salpar tres setmanes més tard del previst, encara que igualment m’ho haurien impedit els dos temporals successius, un del Nord i l’altre de Llevant, que van causar grans desperfectes a la costa.

S’ havia anunciat vent de component Est, de força cinc a sis i va arribar puntualment al capvespre. No va parar, ara incrementant, ara disminuint en poques hores, com si agafés embranzida per dur-me cap a Almeria. Primer La Nao, després Palos i finalment Gata, després del qual ja et situes directe per creuar l’Estret de Gibraltar, la porta de sortida del Mediterrani. El vent continua bufant de l’Est i en un moment donat la Ràdio Costera de Gata, anuncia un canvi en el temporal.

S’incrementa considerablement així que apunto cap a Almeria on mullat i feliç entro, ja fosc, unes hores més tard. Fora, els ferrys de l’Estret havien suspès els viatges i un bon nombre de bucs esperaven ancorats a que millorés el temps. Dormo com un liró mentre fora sento com bufa el vent.

Quadern II: 'Vaig rebre la notícia de l’assassinat del gran navegant Peter Blake'

Desembre 2001
Almeria i cap a les Canàries

Multitud d’enormes pantalles van seguint l’evolució dels bucs en tot el Mar d’Alborà, des de Cap de Gata a Gibraltar, com si d’un jutge es tractés. Les previsions, no són gaire bones, però tampoc nefastes, i decideixo reprendre la marxa cap a l’Estret de Gibraltar. Sense terme mig, se succeeixen trams de poc o massa vent. Fortes pluges, i fred. Molt trànsit, que només permet conciliar la son en petits intervals i un radar fent sonar les alarmes contínuament. Per fi, deixo Gibraltar per popa i poso proa a Les Illes Canàries, sense gairebé vent un cop girat el Cap Espartel.
Vaig trigar hores ja que després de passar Tarifa al migdia no se’m va ocórrer res més que arreglar les veles i posar el pilot de vent sense tenir en compte una forta corrent de gairebé tres nusos, que em va retornar a l’inici de l’Estret. Desgraciadament, vaig haver de deixar de respectar les normes de circulació i separació de trànsit per tornar a la ruta adequada esquivant vaixells de càrrega.

A la matinada, a unes 15 milles de la costa marroquina, suro lànguidament en un mar immòbil i silenciós. En un moment determinat, sento el soroll d’ una potent motora apropant-se i parant de cop. Amb el meu potent focus intento trencar la foscor i no veig res, però se m’ocorre cridar ben fort a una tripulació inexistent.

- Antoine, Philipe, Peter, ici, venez rapidement!!!

Pel que fos, la motora es va posar ràpidament en marxa i es va allunyar. Per precaució vaig apagar les llums de posició i vaig deixar que la lleugera brisa se m’anés enduent del lloc. Jo havia sentit a parlar de pirates o de pirateig amb el qual alguns petits mercants o pescadors arrodoneixen els seus ingressos en alguns punts del món com ara Venezuela, Colòmbia o Indonèsia però hom sempre pensa que ell és massa lluny perquè et toqui. Malauradament no és així: dues setmanes després vaig rebre la notícia de l’assassinat de Peter Blake, el gran navegant neozelandès, en un assalt al seu veler ancorat a pocs metres de la costa a Macapá, prop de la desembocadura del riu Amazones al Brasil.

En sortir el sol, feia un vent del Nord-est que amb major o menor intensitat no m’abandonaria fins a Las Palmas. Els dies següents varen ser típics d’una navegació oceànica, on només hi ha el mar al teu voltant, poc trànsit i vent fluctuant, que de vegades escasseja i d’altres vegades et fa gaudir com un nen. Tot amenitzat amb aquell mar de fons de llargues ones que sembla que arriben de l’infinit i que converteixen el veler en un tobogan de joguina. Fins i tot, una va pujar sobre convertint el vaixell en un submarí durant uns interminables segons, en els quals vaig comprovar que tinc goteres importants a través de dues portelles: serà una de las reparacions a realitzar a Las Palmas.

Sota l’aparent mar desert bull un món de vida: em creua amb dofins saltarins, quatre balenes respirant sorolloses i immutables, i un parell de tortugues surant mandrosament. El 5 de desembre, arribo a Las Palmas, de matinada per no arribar de nit. Fa 17 dies que he sortit de Barcelona i tinc la sensació de poder continuar navegant eternament, sense parar.

Quadern III: 'La coexistència entre els illencs i els turistes la vaig trobar epidèrmica'

En les Canàries

Tot i que això no vol ser una guia turística, no em resisteixo a comentar el sorprenent itinerari entre Mogán i Las Palmas a través d’Ayacata, una carretera serpentejant que voreja l’abisme sense protecció. Si es mira a la llunyania, es pot veure el Teide, a l’illa veïna de Tenerife.
Vaig trobar molt poca gent gaudint de tanta bellesa. És el que es perden la majoria dels 12 milions de turistes que cada any visiten aquestes illes, amuntegats com formigues en les platges turístiques del sud. Un dia vaig visitar la zona de Maspalomas i la Playa del Inglés i vaig tenir la sensació d’haver estat en un camp de concentració de cinc estrelles. Quan vaig tornar el cotxe de lloguer, li ho vaig comentar al responsable de l’establiment; aquest em va comentar amb sorna:

- Nosotros no vamos nunca por ahí, es un bosque de cemento lleno de extranjeros.

Em va sobtar que recalqués el “nosotros”. La coexistència entre els illencs i els turistes la vaig trobar epidèrmica tot i que són ben rebuts i acollits amb una condescendent simpatia. De fet, es mesclen molt poc. Cadascú va a la seva.

Una cosa molt semblant passa amb l’artesania, que subsisteix per l’entusiasme d’uns pocs i per uns escassos ajuts oficials. No podia ignorar el bon treball de filar la llana i de teixir a mà de Teresita, una dinàmica àvia de 88 anys de Valsequillo. Tampoc la fabricació a Guía i Gáldar dels populars ganivets gravats que tota la gent del camp porta a la cintura, de cistells de vímet i d’utensilis de fang que són objectes d’art. A un constructor d’instrumernt ètnics de corda i percussió li vaig comprar un piano de pulgares, una petita meravella feta amb mitja carbassa i fusta de cedre.

El mateix succeeix amb els productes de la gastronomia popular, com les figues passades, els formatges de les diferents illes, dolçoc, bescuits i vins, productes que només vaig trobar en recòndites tendes de la ciutat, però que van compensar, i molt, el temps dedicat a la seva cerca.

Quadern IV: "Durant una setmana tot es paralitza"

En els Carnavals del Brasil

Mai hauria pensat que em trobaria al Brasil durant el Carnaval. Una setmana perduda! Però he decidit dedicar-la a viure’l. El Carnaval és, sens dubte, la festa més important, popular i internacional del Brasil. Cada regió i cada ciutat celebren aquesta festa a la seva manera. Durant una setmana tot es paralitza. De fet, a nivell empresarial i polític, el any no comença fins després del Carnaval; gener i els primers dies de febrer són com una terra de ningú.
El Carnaval més famós és el de Río de Janeiro, juntament amb de Sâo Paulo, amb l’espectacular desfilada de les Escoles de Samba. Cada Escola és una associació amb milers d’associats que treballen tot l’any en secret per a preparar el seu espectacle. Escullen un tem i, a partir d’ell, dissenyen fantàstiques coreografies i construeixen immenses carrosses al voltant de les quals els participants de les Escoles de Samba actuen; de vegades en són més de cinc. Sobre les carrosses es representa una part de l’espectacle, presidit per algun artista popular i unes mulates esculturals. Tots ballen incansablement una samba feta per a l’ocasió. Al davant, una parella obre el camí amb l’estendard de la seva Escola.

Abans, les Escoles desfilaven pels carrers. Però fa anys que el delicat instint brasiler de treure diners de tot els va fer construir un recinte denominat sambódromo, amb uns 500 metres de llarg i flaquejat a ambdós costats per grades i per llotges en la seva part central. Les entrades es venen a preus extraordinaris, el que no impedeix que el recinte s’ompli a vessar de gent disposada a participar activament deldesfilen lentament. Cada una pot trigar una hora a acabar; això fa que l’espectacle, que comença a la caiguda del sol, no acabi fins ben entrada la matinada. Els carteristes fan el seu agost amb els turistes i la gent del país, previnguda, només porta un pantaló curt i una samarreta.

A Fortaleza, on estic, el Carnaval té una connotació totalment diferent. De fet, la ciutat queda quasi buida en aprofitar tothom per a fugir de la ciutat, camí de platges, segones residències o d’altres poblacions amb un Carnaval més famós. Els carrers semblen deserts i molts establiments es tanquen. El Carnaval de la ciutat és molt simple, sembla estar circumscrit a les classes més modestes que no han tingut mitjans o ocasió de fugir de la ciutat. Consisteix en unes desfilades de grups que imiten les Escoles, amb un vestuari molt parc i poc fantasiós. És curiós veure desfilar amb molt poca roba o lleugers biquinis a famílies senceres; nétes, filles i àvies sense cap rubor llueixen immensos estómacs o pits caiguts mentre ballen la samba. Els espectadors no són molt nombrosos i sembla que són guanyats en número pels infinits venedors ambulants d’aigua, refrescos, pinxos, panotxes, fruites, gorres,...

Potser el més característic del Carnaval de Fortaleza és un tipus de grups, els maracatú, formats només per homes que desfilen amb la cara pintada de negre, vestits luxosament de dona, amb ornaments platejats, amb amples faldilles circulars, perruques i sabates d’alts talons. Un grup de tambors marca el pas amb un ritme lent i solemne, cadenciós, i totalment oposat a l’alegre samba, la regna del Carnaval. Diu la tradició que aquest fet vol recordar els negres africans que es disfressaven de blancs al Carnaval i imitaven els seus lànguids gestos i forma de caminar. Si non e vero, e ben trovato.

Allò que sí és famós a Fortaleza és el seu conegut Fortal, que es celebra quan al Brasil es fa el segon Carnaval, al juliol, com si el país no pogués aguantar un any d’espera. La festa consisteix en desfilades diàries, però sense disfresses. Es desfila en grups anomenats blocs; cada un representa una associació, club o barri i estan formats de vegades per dos o tres mil persones uniformades amb una samarreta específica, l’abadà, mentre caminen durant hores els cinc quilòmetres de l’Avinguda Beira Mar. Ballen amb una inseparable ampolla de cervesa una música potentíssima que surt d’un camió revestit d’altaveus i que disposa d’un escenari amb una banda de música.

Els membres del bloc avancen per l’Avinguda protegits del públic amb una gruixuda corda que el rodeja i que és sostinguda per personal de seguretat que no permet que ningú sense l’abadà corresponent entri a la zona interior. És curiós contemplar el bulliciós personal tant interior com exterior del bloc en contraposició a la serietat, de vegades crispada, dels centenars de persones de seguretat, no gaire ben pagades, que arrosseguen la corda com penitents del Carnaval.

I així, dono per acabada l’etapa Brasil, la més llarga, quasi un mes, de les que faré. Ha estat profitosa en molts aspectes excepte en el de les reparacions del veler, ja que encara tonc dos avaries sense solucionar. Pel que fa a la ruta del cafè, estic canviant una mica el sentit a la zona del Carib per estalviar-me possibles ciclons al juliol i a l’agost. Invertiré la Ruta: ara aniré directament a Cuba on hi arribaré en 30 o 40 dies. Si tot anés be, serien 20 dies fins Santa Lucía, l’estada apart, i 10 o 15 dies fins a l’illa. D’allà, en funció del temps, organitzaré el periple de Jamaica, Santo Domingo, Haití i Puerto Rico, illes a les quals arribaré amb dificultat, ja que els vents són forts i contraris Després agafaré rumb sud,cap a les anomenades Petites Antilles i fins a Veneçuela.

Quadern V: "Mai no havia vist un raig tan car d’aigua"

El cafezinho és tota una institució al Brasil. Es prepara normalment com una infusió, bullint aigua i cafè i filtrant-ho després amb una màniga de tela o feltre. El cafè resultant es guarda en recipients que mantenen la calor i dels què tothom se’n serveix. Es pren sempre en molt petites dosis i, habitualment, ja està ensucrat.
Qualsevol persona es troba aquests recipients per tot arreu (tendes, benzineres, oficines o organismes oficials) al costat de minúsculs gotets de plàstic. Cadascú se’n serveix sense necessitat de demanar permís i és, evidentment, gratuït. El cafè no procedeix normalment de les millors zones productores de bons aràbics, però l’absència del, per aquí, desconegut torrefacte i la seva acurada elaboració, fan que un minúscul glop d'aquest cafè sigui deliciós i inviti a la repetició.

El consum intern de cafè està molt promocionat i les empreses cafeteres del país han tingut molta cura d’això. El cafè exprés hi està molt poc introduït, potser, perquè aquesta forma de cafè es cobra, davant la gratuïtat del cafè tradicional. Tot i això comença a ser conegut, majoritàriament a Sao Paulo, Rio i les zones riques del sud.

El café exprés que es serveix en alguns restaurants no compleix, ni de lluny, els paràmetres habituals i, de vegades, pren aquest nom perquè està elaborat amb màquines que, d’exprés, només en tenen l’aire: o la crema és absent, o el cafè és molt prim, o és excessivament llarg...

En una tenda del vestíbul de l’Hotel Marina, hi havia una màquina de cafè exprés tipus familiar que feia funcionar l’empleada. La tarifa per a un pèssim exprés era de 0,25 euros i, sorprenentment, si un el volia llarg cobraven 0,50 euros. Mai no havia vist un raig tan car d’aigua.

Vaig veure el logotip d’una coneguda marca de cafè italiana sobre el mostrador d’una cafeteria. Hi tenien només una minúscula maquineta, però estava fora de servei perquè s’havien acabat les existències i no pensaven renovar-les. Segons l’encarregat, era a causa del preu de 0,75 euros davant la meitat que costa un de convencional.

Els estats productors

El cafè està molt vinculat al Brasil perquè va ser un potent motor de desenvolupament agrícola i una font importantíssima de divises. Els majors centres productors estan als estats de Minas Gerais, Esperit Sant, Sao Paulo, Pernambuco i Bahia, que suposen més del 90% de la producció. Però més destacable, tot i que no arriba a l’1% de la producció brasilera, és el de Ceará.

L’interès en aquest estat rau en la seva particular història sobre aquest cultiu i, sobretot, en l’amor i dedicació que li ofereixen un número important de persones oblidant, de vegades, la seva escassa rendibilitat i, evidentment, ignorants dels moviments i tendències econòmic-financeres que dirigeixen el mercat mundial del cafè. Aquesta escassa rendibilitat dels cultius de Ceará té en part origen en l’arrelament de costums i tradicions que no ajuden a millorar ni la productivitat ni la qualitat del gra. Hi vaig parlar amb persones impermeables a les noves tècniques que podrien ajudar-los i que són divulgades per diverses entitats.

La superproducció brasilera de cafè durant les dècades dels 50 i 60 del segle XX va obligar el Govern Federal a encetar un programa d’eradicació de cafetals que va tenir com a conseqüència que les cotes de producció de l’estat de Ceará a principis dels 70 fossin les més baixes mai assolides. Avui, el cafè d’aquesta regió intenta subsistir millorant la seva qualitat. Se n’ocupen moltes organitzacions locals, però tenen grans dificultats per a sintonitzar amb els petits agricultors. També seria convenient que els ajudessin a trobar una sortida comercial al seu cafè en condicions més avantatjoses, ja que no és gaire estimulant constatar que ingressen amb prou feines 0,55 euros per quilo després d’un any de treball mentre les entitats que les assessoren i els comerciants dupliquen o més aquest preu.

Quadern VI:"El primer cafetar es va plantar el 1747 i procedia del Jardí de Plantes de París"

En Baturité
Febrer de 2002

És interessant constatat el renaixement del cultiu del cafè al massís de Baturité, basat en el cafè orgànic i ombrejat, per tal de buscar així un millor preu i escapar en part d’aquest mercat a la baixa mitjançant la diferenciació de l’oferta. Tota la seva producció, de qualitat immillorable, s’encamina cap a Suècia a través de l’Ong d’aquest país Xarxa Terra del Futur, que treballa en paral·lel amb la brasilera Fundació CEPEMA per a desenvolupar socialment i econòmica aquesta regió.
A l’estat de Ceará, el primer cafetar es va plantar el 1747 a la Serra de Meruoca i procedia del Jardí de Plantes de París, d’on van sortir dues plantes (una va morir pel camí). El cultiu a Baturité no es va iniciar fins l’any 1824 i la màxima producció es va aconseguir el 1881 i el 1882, quan es van distribuir despolpadores gratuïtament per a potenciar aquest cultiu. Durant aquella època, el cafè va ser el cultiu fonamental al Ceará. D’aquella època daten les grans residències que va construir l’aristocràcia rural, avui decrèpites o convertides en posades que acullen els caps de setmana a habitants de Fortaleza que fugen de la calor de la costa i que agraeixen el fresc de la serra.

La producció del cafè orgànic de la zona es fa en terrenys ombrejats per arbres com la ingazeira, el camunzé, la mamona i la leocena. És interessant el nin, un arbre de petites flors que arriba als 10 o 15 metres d’alçada i que té una acció insecticida. És comú complementar el cultiu del cafè amb d’altres com el feijão cuandú, un tipus de mongeta, la mandioca, les bananes o les taronges per motius de fertilitat i de rendiment econòmic.

La flor de la planta del cafè neix cap al novembre i la collita es fa el juny, habitualment recollint tots els fruits d’un cop, sigui quin sigui el seu grau de maduració; tot i això, s’intenta canviar aquest costum per la de fer diverses recol·leccions per tal d’anar agafant només els fruits madurs. Cada productor seca els fruits al sol en les seves eres. Després se li treu la pell amb alguna de les cinc màquines existents a la regió, es garbella i es selecciona el gra per a la seva venda.

Els poc més de cent cooperativistes existents són contraris a canviar els costums de producció que han heretat i a substituir les plantes centenàries d’escassa producció per arbres nous procedents de vivers. Actualment s’està aconseguint mica en mica que es facin vivers, que les podes siguin adients i que les noves plantacions no es facin a l’atzar sinó que segueixin corbes de nivell, fet que facilita les collites i evita l’erosió del sòl inclinat. Durant la meva estada a la serra de Guaramiranga, un oasis de verdor al ressec Ceará, vaig trobar arreu amor i devoció pel cultiu del cafè. A la posada on vaig dormir, van tenir el detall de fer-me un cafè de la seva pròpia collita. Esmorzava en començar el dia mentre veia desaparèixer les restes de boira arrossegades per la forta pluja de principis de febrer i el propietari contava velles històries sobre els seus avantpassats cafeters. Quan la pluja parava i el sol feia sentir la seva càlida presència dins d’un cel net i blau, era el moment d’iniciar el recorregut per les finques cafeteres que es començaven a veure entre la frondositat de les muntanyes veïnes.

Quan entrava en alguna finca, tenia l’oportunitat de ser convidat a visitar les seves modestes cases on quasi oficiaven el ritu del cafè, torrant-lo dins de cacos de ferro o fang cuit, una mena de gran paella, sobre un foc de llenya. Mentre ho torren, acostumen a afegir-hi una mica de sucre o de rapadura, l’extracte sec del suc de la canya de sucre, fet amb el qual semblen reinventar el nostre torrefacte. Segons em van explicar, així millora el gust i no van donar més explicació que la de que sempre s’ha fet així.

El mòlt es fa encara dins d’un gran bol de fusta on el cafè és matxucat amb una gran maça. Tot queda molt lluny de la sofisticació del torrat i el mòlt que el Fòrum Cultural del Cafè acostuma a aconsellar. El cafè mòlt es bull dins d’un cassola i després es filtra i exprem amb una màniga de teixit, el tradicional mitjó de les nostres àvies. Acostumen a utilitzar dues cullerades soperes de cafè per cada llitre d’aigua i sempre tenen disponible un termos amb cafè calent, el cafezinho, que prenen en petites dosis i que reponen a mesura que s’acaba.

Quadern VII: "Alguns productors tenien els fruits amuntegats al sòl, mentre es podrien lentament entre insectes"

La Serra d’Ibiapaba es troba a l’oest de l’estat de Ceará. És un massís muntanyós d’una alçada d’uns 800 metres, amb un cim pla, que té uns 200 quilòmetres de llarg per 15 quilòmetres d’amplada i que té un microclima humit i plujós que explica la seva gran quantitat de vegetació. Té una humitat mitja del 87%, unes precipitacions d’uns 1.100 mm per any i una temperatura mitja de 23º, sense que mai hagi conegut una sola gelada. Allà es cultiven principalment hortalisses i, recentment, s’ha iniciat el cultiu industrial de flors.
El cafè ha estat des de fa temps un cultiu tradicional, treballat fins el 1970 de forma quasi informal, ombrejat, mesclat amb altres cultius. A partir de 1971 i de la mà d’un programa oficial de renovació de cafetars, les plantes autòctones van ser substituïdes per la varietat catuaí i per la varietat mundo novo, que no va adaptar-s’hi. Es van iniciar les plantacions al sòl, sense cap ombra i sense barrejar-se amb altres cultius. De fet, es va cometre l’error d’aplicar un pla a nivell nacional sense tenir en compte les peculiaritats climàtiques de cada regió. Així, al Cearà, el resultat fou la degradació ambiental d’àmplies àrees de Mata Atlàntica.

Les plantes es sembren amb un espaiat de 2 per 1,25 metres i donen rendiments molt dispars degut a les diferents atencions que reben. En finques on són molt ateses, arriben a una producció de 2.400 quilos per hectàrea; en d’altres, no arriben als 700 quilos degut a la manca de manteniment i abonament decidida pels cultivadors, desanimats per la gran caiguda dels preus dels dos darrers anys.

Tots els agricultors, sense excepció, es queixen que els preus del seu cafè han passat en tres anys de valer 1,85 euros a 0,60 euros el quilo, mentre els abonaments han triplicat el seu cost. Alguns guarden la seva collita perquè pensen que el proper any els preus tornaran a pujar als habituals. Altres són més optimistes i han començat cultius nous des de fa dos anys perquè pensen que agafaran la bona època dels preus alts. De fet, està en la ment de tots que, durant els dos darrers segles, el cafè ha estat una font de riquesa per a molts i que només de tant en tant es produeixen breus períodes de caigudes de preus que s’han de suportar perquè són àmpliament compensades per les pujades posteriors.

En la meva opinió, els problemes de preu afecten principalment els cafès de qualitat mitja i baixa, que són els que més han vist incrementada la seva producció i, conseqüentment, la seva oferta. Però afecten menys, i en algun cas res, els cafès fins i de qualitat.

El cafè d’Ibiapala pot aconseguir una bona qualitat per a poder lluitar i obtenir millors preus, però ningú no posa les bases per a produir-lo. Es limiten a plantar-lo i cultivar-lo, generalment bé, però, en el moment de l’emmagatzematge, queda abandonat a la seva sort. Alguns productors tenien encara els fruits de l’última collita amuntegats al sòl, mentre agafaven humitat i es podrien lentament entre tota classe d'insectes i en espera de treure-li la pell el proper any si els preus pugen. S’estalviaven així les 1,2 euros que costa treure la pell a un sac de 60 quilos.

Conclusions

El desfasament actual entre oferta i demanda perdurarà molts anys, s’aguditzarà pels cafès mitjans o de baixa qualitat i no serà compensat per l’abandonament provisional o definitiu del cultiu de cafè per part d’alguns productors. La venda de cafè és més fàcil quan és emparat per una imatge de qualitat, de cultiu orgànic o de sostenibilitat. A més, els productes d’aquesta regió han d’unificar i incrementar les seves qualitats i donar al seu cafè una imatge diferenciada que faciliti la seva comercialització a preus superiors. Però necessiten una persona o un organisme amb visió de futur sobre qui puguin dipositar la seva confiança i que els aglutini des d'una posició neutral.

Aquests són problemes molt comuns en la majoria de productors, siguin o no cearenses, brasilers o d’altres països. Només s’estan escapant més o menys airosament aquells països que sempre han produït qualitat i que han sabut promocionar-la sense desmai que no és ni, amb molt, el cas de Brasil. En un món cada cop més preocupat per la qualitat i l’entorn, tenir aquests conceptes com a primera preocupació i saber-los difondre és, sens dubte, una de les claus de l’èxit.

Quadern VIII: El caràcter brasiler

És difícil parlar del caràcter brasiler. Hi ha moltes diferències que perduren a causa de la gran extensió del país: sis mil quilòmetres de banda a banda i de nord a sud és molta distància, fet que dificulta la creació d’un caràcter nacional. Però hi ha una cosa en la qual tots coincideixen i en són especialistes: mai no diuen que no, no prometen res explícitament i fugen de les complicacions. En comptes de negar-te alguna cosa, et diuen “pot ser”, “ja veurem”, “si es dóna el cas” o “si tinc oportunitat”. I si no tenen ganes de veure’t massa aviat, els acomiadaments clàssics seran del tipus “et faig un truc”, “ens veiem”, “passa un dia per casa”.
Si un dia, un no assisteix a una cita concertada (i els carioques de Río i la gent del nord-est en són especialistes), ni tan sols et telefonegen per a excusar-se. En tornar-te a veure, ni ho mencionen i, com a màxim, et diran “va haver-hi un desencontre”, com si allò no anés amb ells. Si t’han de fer alguna cosa, després d’innombrables retards et diuen molt seriosos que t’ho han de fer, i amb això intenten transformar el incompliment en un tracte amistós, sempre retrocedint tot compromís tant com es pugui.

“Estic amb la majoria” és una forma de no exposar-se davant un tema que pugui resultar incòmode i sobre el qual no es tenen idees pròpies o no es volen expressar. Quan un policia mata un sospitós, fet força freqüent, els diaris diuen que “va ser una fatalitat” o que “el subjecte va morir”. També podrien dir que el Senyor se’l va endur i que el policia només li ha fet el forat. Però en aquest punt, la majoria dels brasilers està decididament a favor de la policia.

Aquest caràcter no s’avé gaire amb l’europeu, però he de confessar que algun cop l’he utilitzat i he de reconèixer que és una sortida molt còmoda en moltes situacions comprometedores.

És un fet provat l’admiració i el respecte que els brasilers senten pels estrangers procedents d’allò que en diuen “primer món”, és a dir, bàsicament els Estats Units i Europa. Però, estranyament, no és cap avantatge quan et trobes davant d’alguna autoritat, sigui un vigilant d’aparcament, un policia o un funcionari. A les nostres latituds, es considera normal i simpàtic obviar alguns errors o petites infraccions. Al Brasil, no succeeix igual.

Dues són les explicacions que em satisfan. La primera, que volen demostrar-nos que són més civilitzats que ningú i que tenen normatives per a tot (fet que és cert, tot i que rarament les compleixen o les fan complir a la gent del país). Fer-te passar pel cèrcol no és sadisme, sinó la forma de demostrar-te que saben fer les coses bé. A l’hora d’agafar un avió al Brasil, m’han impedit diverses vegades portar a la mà un maletí amb l’excusa que pesava més del compte, mentre veia com altra gent passava veloç amb paquets i més paquets sense que ningú no s’ho impedís. Però, es clar, jo havia comès la insensatesa de preguntar si se’m permetia portar a la mà aquell maletí.

La segona explicació que em ve al cap és la de confirmar la picaresca nacional: poden buscar una propina, la clàssica gorgeta. No sé si serà així, però en el cas, per exemple, de la policia de trànsit i dels habituals controls, als quals jo he caigut força sovint per la meva cara estrangera, quan examinen la meva documentació, tota en regla, m’han dit de tot: que si aquest permís no val, que si necessito una traducció jurada, o un permís de l’ambaixada, o una autorització visada per un jutge, o una assegurança diferent, etc. Em diuen que la multa “pot ser important”, que ho senten molt però que han de complir amb el seu deure. I van i vénen. Jo faig cara de pòquer, aparento parlar molt poc el portuguès, insisteixo que estan equivocats i no mostro cap pressa. Al final, em deixen anar sense problema.

Quadern IX: "Vaig començar la recerca dels mecànics per a resoldre els problemes amb l'embarcació"

Arribada a Santa Llúcia

En el centre de l’abrigada badia Rodnay, al nord de l’illa de Santa Llúcia, s’ha dragat un estret canal que dóna accés a una gran llacuna on s’ha instal·lat una marina amb tots els serveis. És una de les més cares que he trobat en tota la vida. Forma un petit complex comercial amb duana, restaurants, bancs, botigues de tota mena, centres de submarinisme i de lloguer de cotxes... Tot això fa innecessari desplaçar-se a la capital, Castries, tot i que cal estar disposat a pagar un sobrepreu.
Com a la majoria de llocs, ningú no ha contestat les meves crides per ràdio en demanda d'un amarratge, tot i que des del canal 16 anuncien que m’estan rebent. Potser sí que és veritat, perquè, quan m’he col·locat al primer amarratge que m’ha agradat, un parell de treballadors de la marina ha aparegut ràpidament per ajudar-me, amb molta professionalitat.

Al voltant de la llacuna hi ha cases pintades de colors alegres, la majoria de fusta, amb porxos amples i amb la barca a la porta. Algunes s’han convertit en restaurants o bars, amb taules al costat de l’aigua quieta i música fins a altes hores de la nit. Són poques i no molesten. Espero que pensessin el mateix de mi quan, a darrera hora, em vaig posar a tocar el violí mentre els darrers raigs de sol entraven per l’escotilla i m’il·luminaven les partitures.

L’endemà d’arribar vaig començar la recerca dels mecànics per tal d' intentar resoldre el meus problemes amb la descàrrega de bateries i amb l’entrada d’aigua. Comptava amb l’ajut d’Egbert, el responsable tècnic de la marina i el corresponsal de La Roda dels Navegants, tot i que aquesta darrera activitat es mantenia en suspens des que, feia un temps, el foc li va destruir l’emissora. Jo l’havia sentit intermitentment per antena alguna nit, quan ell podia emetre des d’algun vaixell ancorat a badia Rodnay. També ho va fer algun cop des del meu.

Egbert em va canviar el cablejat insuficient i va equilibrar el sistema elèctric del vaixell. El mecànic de Barcelona que em va posar a punt l’embarcació devia haver pensat, en clau de motora, que sempre porta el motor en marxa, i no pas en un veler, on el motor no es pot engegar més de dues hores al dia. Vaig demanar un nou carregador que no va trigar a arribar, tot i que amb el voltatge incorrecte. Em vaig haver d’esperar fins que van canviar-me’l.

-Quan arribarà?
El meu interlocutor va encongir les espatlles.
-I qui es farà càrrec de les meves despeses diàries a la marina?
Va tornar a encongir les espatlles i va riure amb condescendència, com qui escolta un nen petit.
-És clar, jo. Però que ruc que sóc – Em contestava a mi mateix.

Després d’uns dies d’espera amb la instal·lació a mitges, va arribar el carregador. Me’l van instal·lar a preu d’or i vaig afanyar-me a iniciar el recorregut per la duana, immigració i la Policia. Tots van examinar lentament els meus papers i em va fer les mateixes preguntes. Vaig comprovar que em tenien ben fitxat: jo era “l’espanyol que esperava una peça”. Per altra banda, el meu problema amb l’entrada d’aigua salada seguia essent un misteri. Un alemany que tenia una flota de vaixells de la mateixa marca em va aconseguir un mecànic, que va remirar el vaixell sense èxit. Repetia constantment l’expressió “It’s funny!”, cada cop que creia haver trobat la via d’aigua però comprovava que els trets no anaven per allà. Amb l’orgull de saber que un tècnic qualificat no havia trobat la via i que, en qualsevol cas, era una avaria “funny”, no calia preocupar-se més.


Continuarà

El passat 19 de novembre, l’Albert Solà, un intrèpid jubilat, va salpar del port de Barcelona per iniciar una travessia que durant quatre anys el durà per tot el món.
Publicat 21/07/2002 - 08:00h

Quadern X: "Enviar uns correus electrònics des d'un cybercafè em va costar set euros, un quilo de cafè entre 12 i 25"

Santa Llúcia

És una illa caribenya de 45 quilòmetres de llarg amb uns 170.000 habitants, situada al sud de Martinica. La història diu que va ser descoberta per Cristòfor Colon i que, fins ben entrat el segle XVII, va estar en mans de la seva població indígena, fins el moment en què francesos i anglesos es van anar passant el seu control. Es va convertir definitivament en colònia britànica el 1814 i, des de 1979, és un estat independent dins la Commonwealth.
Queden pocs vestigis dels seus primers pobladors, els amerindis; pràcticament tota la població és d'origen africà, descendents dels primers esclaus, que no van obtenir l'emancipació fins el 1838 i que, en el seu desenvolupament posterior, van escombrar la població autòctona.

L'illa és molt bonica, amb muntanyes que quasi arriben als mil metres. La vegetació és densa i espessa, i les valls, una meravella selvàtica i poc freqüentada. La Soufrière és un volcà semiactiu que emet constantment gasos sulfurosos i dóna origen a fonts d'aigua calenta que aprovisionen balnearis i que es precipiten al mar en alguns llocs en forma de cascades. Les millors platges i badies són a la costa oest, la que ofereix més atractius turístics, activitat aquesta, el turisme, que s'està convertint en una activitat important, després dels tradicionals cultius de canya de sucre, bananers, llimoners i cocoters per a l'obtenció de la copra.

La meitat de la població viu a o al voltant de la seva capital, Castries, estesa al costat d'una badia. Allà tenen parada els enormes creuers turístics que porten a la ciutat milers de turistes que envaeixen el mercat i ocupen tots els taxis, que, d'altra banda, pugen les seves tarifes davant el vendaval de visitants.

Castries no ha tingut sort i ha patit huracans, inundacions i incendis, el darrer el 1948, que quasi han acabat amb la seva arquitectura colonial. La part intacta de la ciutat subsisteix dalt dels turons que la flanquegen, Vigie Point i Morne Fortune, tot i que a mesura que s'hi puja, les típiques cases sobre pilons donen pas a les simples barraques amb el sostre de xapa i parets de fusta.

La zona nord de l'illa concentra el turisme de qualitat, amb una gran densitat de luxoses viles, hotels, restaurants i locals nocturns. Gros Islet és una petita població amb cases de fusta pintada i sabor antic, on es reuneixen les nits dels divendres la gent maca de l'illa i els turistes amb ganes de marxa, que van a la població per a sentir bandes de música reggae, menjar pinchitos i, si s'escau, prendre un glop de rom local.

El nivell de vida de l'illa està estratificat: els adinerats locals, els estrangers que han fet de l’illa la seva segona residència, els turistes, el personal directiu, els treballadors poc qualificats i els que viuen o malviuen. Els salaris són més elevats que en altres països de desenvolupament semblant; una persona poc qualificada guanya l'equivalent a uns 250 euros al mes, 500 un oficinista i, a partir d'aquí, els sous pugen vertiginosament a causa de l’escassetat de personal qualificat.

Les compres que vaig fer em van costar unes quantitats escandaloses. Un litre de llet o una llauna de refresc valen dos euros, un iogurt 2,20, enviar uns correus electrònics des d'un cybercafè set, un quilo de cafè entre 12 i 25 euros,... Els preus poden triplicar o més els europeus i l'explicació no és que tot s'importa i se li posa uns gravàmens importants. Sembla que la gent estableixi els preus en funció del que creu que necessita per a viure i han de pagar-ho proporcionalment els incautes que fan acte de presència en els seus establiments. Em van dir persones amb cert pes específic que aquesta política, d'una banda, perpetua una immobilitat de les diferents classes socials (fet que interessa a alguns) i, d'una altra, només permet l'arribada d'un turisme de qualitat, fent fora al jove amb entrepà i espardenyes que confon el Carib amb el paradís gratuït.

L'atenció rebuda en les tendes no la vaig trobar simpàtica; semblaven sempre molestos si el meu insuficient anglès no s'entenia a la primera o si era jo qui no els entenia a ells. Em vaig anar de Santa Llúcia amb un sabor agredolç. L'illa és realment maca, amb una natura generosa i variada, però la gent, en general i amb comptades excepcions, no em va deixar cap desig de tornar-hi.

Quadern XI: "Em va fer caminar de puntetes per a no molestar una boa de més de dos metres"

El cafè de Santa Llúcia

No va ser fins el 1888 que el cultiu del cafè es va massificar a Santa Llúcia com a conseqüència de la crisi de la canya de sucre, el principal conreu fins llavors. Les plantacions de cafè mai no van ser suficientment importants per a tenir una entitat econòmica i es van limitar a proveir el consum local i a unes limitades exportacions. Dues regions van destacar en la producció: Marquis Estate i Soufrière. A Marquis Estate el cafè es conreava en les muntanyes selvàtiques de l'interior, una zona entre els 400 i els 700 metres d'altitud, i a Soufrière, a menor alçada i prop de la costa sud-oest de l'illa.
El cultiu s'alternava amb el del cacau i ambdós eren ombrejats per bananers o pels alts arbres de la selva. Avui pràcticament totes les plantes de cafè es troben en estat salvatge i són recol·lectades de forma esporàdica per al consum propi, tot i que als establiments es ven cafè torrat (quasi tot procedent de Trinitat i França) a preus que oscil·len entre els 12 i 25 euros el quilo. No vaig arribar a entendre per què no es torna a conrear el cafè a Santa Llúcia, donats els preus dels cafès importats, sotmesos a altes taxes duaneres.

El cafè a Marquis Estate

Vaig assabentar-me d'una finca a Marquis Estate on es conreava cafè: la plantació Errard. Vam endinsar-nos en un bosc humit per camins transformats en fangars. Finalment, vam trobar un magnífica casa de fusta de dos pisos i àmplies balustrades. L'interior s'havia convertit en restaurant, amb una decoració d'estil colonial simple.

Em va atendre l'encarregat, un jove de color, simpàtic, vestit d'explorador, amb el crani rasurat i amb unes immenses i brillants botes de cuir que anomenava "Papa pops". Em va dir que aquella finca va ser una plantació de cafè i cacau, però que ara només podria veure alguns arbres al bosc després d'obrir-m'hi pas amb un matxet.

Qui va obrir el camí va ser un treballador de la finca. Em va dir que seguís les seves passes i que no em desviés ja que hi havia moltes serps. Vaig pensar que era un consell per atemorir els turistes, però, en passar uns minuts, em va fer caminar quasi de puntetes per a no molestar una boa constrictor de més de dos metres que reposava tranquil·lament semienrrotllada. No són verinoses, però no deu ser gens atractiu sentir-se apressat per aquells forts anells que veia palpitar i que utilitzen per a sufocar i triturar les seves víctimes.

Vam arribar a la zona cafetera, on les plantes, a manca de poda i cura, havien crescut fins a alçades de 10 metres o més. Tenien pocs fruits, de gran tamany i ja de color rosat. Intercalades amb cacauers, estaven ombrejades per una gran vegetació i per bananers dispersos. El terra era intransitable, ple de plantes, lianes i podridura vegetal. Em va dir el meu acompanyat que en l'època de la collita, recollien alguns sacs de cafè, no tant per al consum de la finca com per a tenir un producte per a mostrar als turistes.

La vida a la finca Errard

La casa s'aixecava, com totes les de la regió, sobre pilons i s'hi accedia per una majestuosa escala de fusta plena de testos amb flors. A la planta baixa estaven els magatzems, al costat dels quals s'assecava el cafè en grans safates que lliscaven sobre raïls; així es facilitava la tasca d'exposar-lo al sol de dia i de protegir-lo de nit o en cas de pluja.

Encara havia de donar la volta a l'illa així que vaig dirigir-me a Vieux-Fort, al sud de l'illa. Vaig entrar en un restaurant i vaig demanar pollastre al forn. Mentre pensava que em quedaria amb gana, van presentar-me una supèrbia safata amb mig pollastre, que, tot i gran, no es veia enmig les muntanyes d'arròs, llenties, nyam, boniat, plàtan verd i macarrons. Em vaig afanar a recuperar part dels quilos perduts durant la meva vida de navegant i se'm van entelar els ulls d'emoció quan pel plat i una cervesa només em van cobrar l'equivalent a sis euros.

El cafè de Soufrière

Soufrière deu el seu nom a un volcà del qual queda ara el seu cràter que desprèn emanacions sulfuroses que omplen de mala olor tota la comarca. El cafè de la regió fou un cultiu important, iniciat pels francesos. També aquí es cultivava el cafè conjuntament amb el cacau i va ser comerciat de forma important fins mitjans del segle XX, a partir de quan el conreu es va anar abandonant. Sembla que a la regió només hi ha una plantació dedicada a conrear cafè de forma professional.

El cafè d'aquesta zona, com el de Marquis Estate, és aràbic. Ja el vaig provar a Errard, però aquest l'havien bullit i colat per un mitjó. No tenia cap amargor. Em va comentar l'encarregada que l'havia torrat a casa seva a una paella i que l'havia mòlt en un recipient de fusta amb una maça. Li vaig demanar que m’ensenyés el cafè mòlt però, en estranyar-me de la uniformitat del mòlt, em va confessar que, com que l'havia triturat molt gruixut, l'havia donat una passada per un vell molí manual. Quan li vaig dir que m'agradaria veure'l, em va dir que no, que de fet el tenia espatllat i havia usat un molí elèctric. Ja no vaig demanar res més, ja que segurament el molí elèctric tampoc no existia i el cafè procedia d'un paquet de supermercat.

Quadern XII: Les notables diferències entre la cultura mediterrània i l'anglosaxona

Vaig sortir de Santa Llúcia de matinada amb l'esperança d'arribar a Martinica a mig matí. Després de mesos navegant a favor del vent, quasi havia oblidat l'enfrontament contra el vent i el mar. Vaig intentar trobar per on entrava aigua al veler; vaig buidar les sentines, amuntegar dins dels cabina les fustes del terra i totes les provisions de melmelades, conserves, llegums, oli i vinagre que allà hi havia. Sacsejat pel vaixell, vaig descobrir en el punt més amagat de popa que un parell de cargols que asseguraven l'escala de bany exterior deixaven passar un filet continu d'aigua quan la popa s'enfonsava en navegar. Vaig comprovar també que, per la junta desgastada de l'eix del timó, de tant en tant, entrava un glopet d'aigua.
Sis hores passen aviat i a les 11:00 em trobava davant la badia de Le Marin sortejant les esculls de l'entrada. Quan vaig contactar per ràdio amb el port, se'm va obrir un món quasi oblidat d'amabilitat i servei. Després de la meva escala a Santa Llúcia, on em va semblar que sempre feia nosa, sentir-se acollit s'agraeix doblement. Crec que això té les seves arrels en les notables diferències entre la cultura mediterrània i l'anglosaxona.

La mediterrània és oberta, lluminosa i acollidora i, tot i que tothom preserva la seva intimitat i vetlla pels seus interessos, formalment és propensa a mantenir un contacte superficial molt amable i somrient. Té normalment a flor de pell la voluntat de servei i ajut, i això és precisament el que necessita un navegant si arriba a un lloc desconegut: que li diguin on col·locar-se o ha d'esperar, o que li indiquin la millor forma d'amarrar la seva embarcació.

Als pocs minuts d'arribar a Martinica, em vaig sentir una mica com a casa; no tant per la majoria de cares blanques, sinó perquè tot semblava funcionar a la primera: serveis, tendes, funcionaris. Tots responien les preguntes de forma normal i no com si fos un treball forçat, fet que ja tenia mig oblidat després de passar uns dies en una illa de cultura anglosaxona.

L'empremta anglesa

Els dos segles que els anglesos van dominar l'illa de Santa Llúcia van deixar la seva marca de caràcter tancat, introvertit i brusc; sembla que s'ha fet un cercle al voltant de la persona o de la llar i que s'ha exclòs tot allò que queda fora. Els "altres" sobren o molesten. Quan entres i t'accepten dins del seu cercle interior, l'amabilitat es quasi un lliurament, però això costa molt i no és a l'abast d'un navegant que deixa veure la proa en un port o d'un turista interessat a saber el valor d'un segell per a una carta amb un excés de pes (no hi haurà altra resposta que un malcarat "no ho sé" o un gest d'indiferència, en lloc de buscar-lo en una publicació que segurament és sota el mostrador).

Potser aquest sentiment d'inhibició i rebuig s'agreuja a Santa Llúcia pel fet racial i econòmic. La majoria dels seus habitants són de raça negra i ocupen la base de la piràmide econòmica; constitueixen la massa menys afavorida i continuen veient que la seva desitjada independència, tot i que pertanyen a la Commonwealth, no els ha fet rics de cop i el poder el continuen tenint altres, alguns de la seva raça des de l'administració i una minoria blanca que treu pit de la seva riquesa a través de les seves viles i d'un ritme de vida inabastable.

Els navegants americans participen d'aquest caràcter. Tancats en les seves popes, rossos i nets, són incapaços de fer-te un gest amistós i només contesten una salutació si te'ls trobes molt de cara, actitud que contrasta amb la dels navegants espanyols, francesos o italians. Es clar que, després, si t'he vist no me'n recordo, però el fet és que l’únic que un demana és un rostre somrient i, de vegades, una lleugera conversa sobre el temps.

Fent amics

Vaig amarrar al costat del iot Kuan Yin, d'un matrimoni holandès que ja porten anys navegant; ell és d'origen coreà i enginyer naval, ella, sueca i bona dibuixant d'aquarel·la. Malauradament, després d'estar més d'un any refent i condicionant el seu vaixell, marxaven el dia següent a una badia propera, on em van convidar a dinar aquell mateix dia, i després baixarien cap al sud. Vaig acceptar la invitació i, és clar, vaig portar amb mi una jove parella de Barcelona que s'estava prenent dos anys sabàtics i als quals vaig conèixer gràcies a la ràdio. Al dinar es va afegir un matrimoni americà que tenia el seu vaixell ancorat en les immediacions. La tarda va ser plaent.

El ventijol etern dels alisis ens va mantenir frescos a la coberta, on vam parlar, segons els eixos de conversa, mesclant l'anglès, el francès, l'holandès, el castellà i el català. De vegades penso que en certes converses intrascendents és més important el to i la seva música que el contingut. Quan el sol va començar a baixar i es va iniciar el ràpid capvespre dels tròpics, els convidats vam pujar als nostres bots auxiliars i vam tornar als nostres respectius velers. Vam arribat de nit, en silenci, guiats per la lluna plena.

Dies després ens vam acomiadar en aquell mateix vaixell, aquest cop, amb dos matrimonis veneçolans que tenien ancorats les seves naus a la badia. Va ser una vetllada amb un tema monogràfic, el dels pirates d'avui, amb punts de vista per a tots els gustos. Tots vam jurar tornar a trobar-nos uns mesos després en les illes veneçolanes.

Quadern XIII: "El paradís és dins d'un mateix"

L'illa de Martinica

És un departament francès des de 1946 i hi ha un moviment independentista poc significatiu. Els seus 350.000 habitants ocupen 1.100 km2 i es nota un nivell de vida relativament acceptable per tots els racons de l'illa. Carreteres estretes en perfecte estat, poblets ben cuidats i cases amb jardins florejats. Tot racó urbanitzat, sense cap punt desert o per descobrir, envaït pel turisme que el personal local diu que ha baixat en els darrers anys.
És un turisme majoritàriament francès, per al qual, Martinica és el paradigma de la bellesa antillana, idea que s'han arribat a creure després d'una promoció incessant i d'uns passatges aeris des de París a preus de ganga. La veritat és que l'única diferència és el clima estiuenc davant l’hivern europeu.

La cerca del paradís

La cerca del paradís és només això, una cerca, sense arribar mai a cap destinació. Sembla que, quan més lluny es vagi, hi ha més probabilitats de trobar-lo, però això és pura il·lusió. Qui es troba aquí pensa el mateix i només sospira per tornar al lloc d'on un ha sortit. De fet, el paradís és dins d'un mateix, no precisa d'una escenografia espectacular o exòtica i apareix en els moments més inesperats, de la mà d'un dia de plenitud familiar, un bonic capvespre, una reunió amb amics o una bona noticia.

Martinica és una illa d'origen volcànic, com totes les que formen part de les Petites Antilles, i la prova més dramàtica d'això va ser el 8 de maig de 1902, amb l'erupció del Mont Pelée, que va sepultar en dos minuts la capital de Sant Pierre i els seus 30.000 habitants. La capital es va traslladar a Fort de France, a l'entrada d'una immensa badia. Des de bon matí, el centre és envaït per venedors ambulants i paradetes més o menys oficials que ofereixen de tot, però sobretot fruites i espècies que donen una pinzellada vibrant de llum, color i aroma a tot el seu entorn. A partir de les 19:00 hores la deixen deserta i sembla una ciutat morta, amb escassa llum als seus carrers.

Les muntanyes i la Porta de l'Infern

El nord és la part més muntanyosa i la selva impera a les zones on el conreu predominant de la banana i la canya de sucre no l'han destruïda. Les carreteres superen forts desnivells, amb bambús a ambdós costats de la carretera formant un túnel d'ombra. El Mont Pelée es veu des de meitat de l'illa. Els seus vessants eren verds i res no evidenciava el furor que va emmagatzemar un segle enrera.

Va ser molt interessant el trajecte a través d'una carretera secundària que uneix Saint Pierre amb Fonds Saint Denis, amb les esplèndides masses volcàniques dels Pitons de Carbet vigilant. La ben pavimentada carretera s'estrenyia cada cop més i s'endinsava dins d'una gola de parts verticals. Un cartell avisava de "perill de mort" i que deixava clar que a partir d'allà l'administració es rentava les mans si alguna roca ens queia a sobre. La carretera estava envaïda per la vegetació. Era la Porta de l'Infern.

Les muntanyes del sud de l’illa són suaus i formen dos grans parcs naturals que es defensen amb prou feines de les dominants urbanitzacions. A l'interior proliferen petits pobles molt cuidats però sense cap interès particular, tots, amb gran presència de monuments. A les zones costaneres, els pobles es transformen en carrers amb restaurants i tendes de records, rodejats d'urbanitzacions de petites torres. El turisme ho cobreix tot.

Viatge en companyia d’una mona peixatera

Al Cap Verd vaig coincidir amb Bruno, un francès que iniciava la travessia de l’Atlàntic amb un rai salvavides, sense aliments ni aigua. Sols pensava a menjar el peix cru que pesqués i beuria l’aigua que potabilitzaria amb una petita desalinitzadora manual. Pensava arribar a les Antilles un parell de mesos després. Portava un GPS manual i un telèfon via satèl·lit. Però el més curiós de tot és que viatjava en companyia d’una mona de la qual deia que tenia domesticada i alimentada a base de peix cru. A la mica també li agradaven els refrescs i al bar d’en Mindelo, on el francès havia establert el seu quarter general, ningú no podia deixar sense vigilància el seu got, ja que la mona l’agafava i se’l bevia.

L’Atlàntic ja no és allò que era i tot el món gosa entrar-hi. Durant la meva travessia, vaig coincidir amb diverses persones que el creuaven a rem, amb dos remers a cada bot. Un va patir un pinçament molt dolorós a la columna que el va deixar fora de combat i va ser rescatat en mig de l’oceà per un veler que es va assabentar a través de la Roda dels Navegants i va desviar la seva ruta.

Altres l’han travessat pedalejant, movent unes pales. Vaig llegir un llibre d’un que el va travessar des de Dakar a Brasil amb una bicicleta instal·lada sobre d’un patí, cobert tot per una tenda de campanya. A Martinica em vaig trobar amb Didier, un altre francès que travessava l’oceà també pedalejant, però instal·lat sobre un bot vermell tancat com un torpede, d’uns cinc metres de llarg i amb plaques solars que alimentaven un GPS i un telèfon.

Tampoc no podien faltar les motos aquàtiques. Un Marichalar, cunyat de la Infanta Elena, va sortir des d’Itàlia amb un d’aquests estris amb la intenció d’arribar a Miami uns mesos després; anava seguit d’un iot que l’aprovisionava de combustible, on descansava i on, vull suposar, prenia el seu cafè.

Quadern XIV: “El cafè va haver de superar un atac de pirates de Tunísia”

El cafè de Martinica

Martinica té l’honor d’haver estat el primer lloc d’Amèrica on va arribar el cafè. D’allà es va estendre a les illes veïnes d’influència francesa, a la Guyana, al Brasil i a Centreamèrica. D’Anglaterra i d’Holanda s’expandiria cap a Jamaica i la Guyana holandesa respectivament.
El 1723 va sortir de Nantes el capità d’infanteria De Clieu, qui, amb el temps, seria Governador de Martinica, amb tres plantes de cafè que li havia facilitat el director del Jardí Botànic de París. Dos van morir en el camí i la tercera va salvar la vida perquè De Clieu es va repartit amb elles l’aigua racionada a parts iguals. Fins i tot, va haver-hi un passatger gelós, de qui algú diu que era un espia holandès, que li va arrencar a la planta una de les seves branques.

El viatge va ser realment accidentat, ja que el cafè també va haver de superar un atac de pirates de Tunísia. Però va arribar finalment a l'illa i va ser trasplantat amb cura a Prêcheur, al nord-oest, on va començar a produir els seus primers grans dos anys després. Aquests grans van continuar germinant fins que, als pocs anys, el cultiu de cafè a Martinica va ser una realitat i va arribar a quasi igualar en importància al tradicional conreu de la canya de sucre, i a desplaçar el del cacau i el del cotó.

El conreu decau

Però cap el 1830 el conreu del cafè va començar a decaure degut a diversos factors, entre els quals destaquen, l’aparició de plagues que no se sabien amb què combatre, terres exhaustes després d’uns cultius intensius i la necessitat d’invertir un fort capital per a aquest cultiu.

Avui ha desaparegut pràcticament i només es dóna en determinades finques en coexistència amb altres productes. Hi ha un projecte, que ja té més de 25 anys, per a reimpulsar el conreu de 5.000 sacs d’un cafè de gran qualitat, tipus gourmet, però, donat el relatiu alt nivell dels salaris de la zona davant del d’altres països productors, aquest cultiu hauria d’estar subvencionat. Coneguda la celeritat de les administracions, cada cop que s’aprova un pla, la situació econòmica del cafè ja ha variat, immobilitzant-lo, tornant tot a començar un altre cop.

El restaurant de Marius i Marlette

Normalment, el poc cafè recol·lectat serveix per a atendre les necessitats del propi agricultor, i només en contades ocasions es ven a torradors locals. Aquests el mesclen amb cafès procedents de la metròpoli, quasi sempre d’origen africà i en pocs establiments es serveix cafè local.

Un d’aquests és un popular restaurant familiar amagat entre la vegetació d’una finca, als afores de Morne Rouge i que vaig poder trobar només per una descripció minuciosa que m’havien donat prèviament. És propietat de Marius i Marlette, un simpàtic matrimoni antillà que dóna un tracte molt personal a la clientela. Expliquen allò que tenen i confeccionen el menú juntament amb el client amb molts productes procedents de les finques properes. Tenen plantes només per al consum propi. La mare del propietari és l’especialista; ella el torra en una paella i el matxuca en un piló de fusta. És un cafè de l’espècie aràbiga que, en verd, és de petit tamany; aquell que vaig veure era de color marró fosc, vaig suposar degut a una excessiva exposició a l’aigua.

El cafè de tipus exprés el preparaven amb una màquina automàtica de tipus familiar. El que em vaig prendre segurament havia estat més d’un dia en una tremuja i amb aquella calor començava a tenir un gust ranci. Vam fer altres cafès amb nous grans recentment mòlts. Amb ua notable diferència de gust.

Cafè francès a Martinica

Vaig visitar el torrador local més actiu, La tivolienne. Una senyora de color, força gran i carregada d’històries de cafè em va contar que ara només compren quantitats insignificants de cafè de l’illa i torren normalment aquell que els envien des de la metròpoli, habitualment de procedència africana.

A les tendes d’alimentació es troba cafè envasat a França, amb un ventall de preus tancat que va des dels 10 euros el quilo fins els 21, tot i que la majoria oscil·len sobre els 15. A banda dels cafès de arques franceses, només vaig trobar dues marques estrangeres, ambdues italianes. Una d’elles havia fet una gran campanya posant petites màquines manuals de cafè exprés monodosi a empreses, organismes públics, gelateries i cybercafès

En la majoria dels restaurants es serveix de forma habitual cafè exprés si es demana un cafè, tot i que sempre és llarg i amb una crema clara i poc densa. El cafè torrat té un color ros una mica obscur, és a dir, poc torrat, d’aquí l’aparença de la crema.

Quadern XV: Formatges blaus, bries, camembert, mimoulette, munster...

Camí de la República Dominicana

La travessia de 530 milles des de Martinica fins a la República Dominicana em va prendre una mica menys de cinc dies, relativament tranquils. Després de sortir de la badia de Le Marin i de sortejar com si es tractés d’un slalom les boies, vaig apuntar cap al Diamant, la supèrbia roca que s’aixeca a una milla de la costa com un sentinella i, des d’allà, rumb directe a la meva destinació.
Els dos primers dies ho vaig fer a tota vela, a sis o set nusos i marejat com una sopa. Els altres dies, i ja amb el mareig superat, el vent va faltar a la seva cita i vaig haver d’engegar el motor per tal d’arribar al port el dia previst.

Recordo amb fruïció la meva dieta a base de formatges durant aquesta etapa. Com que Martinica és una illa francesa, no vaig poder resistir la temptació d’omplir la meva nevera amb una notable quantitat de formatges, producte pel qual se’ls poden perdonar als nostres veïns tantes coses. Formatges blaus, bries, camembert, mimoulette i munster. Llàstima no tenir vins apropiats per aquestes delícies; l’aigua de la meva potabilitzadora no s’avenia molt i la cervesa quasi no era palpable amb el munster.

El cinquè dia d’haver sortit de La Martinica vaig arribar a la República Dominicana, on vaig amarrar a la Marina de Casa de Camp. Cada país té les seves formes de relacionar-se i és molt important captar-les des del primer moment, sense voler extrapolar comportaments d’altres llocs, ni que siguin veïns. Per això no em feia cap il·lusió ni el meu poder de seducció ni la meva aparent bona acollida, ja que sabia que si em desviava del políticament “correcte” en un comentari o petició tot donaria un gir dramàtic.

Quadern XVI: “Imaginació: A plaer i sense control durant les dictadures dominicanes“

A la República Dominicana

Vaig trobar poc amor a la puntualitat a les illes caribenyes i molta afició a fer promeses que s’han d’agrair anticipadament, tot i que després no es compleixin.
Però, és clar, quan algú pràcticament desconegut et prometia que al dia següent passaria a una hora a recollir-te i portar-te a un lloc determinat, o que et regalarien una publicació que tenien a casa, o que et portarien unes fruites desconegudes, i s’acomiadava amb un “a les seves ordres”, no tenies més remei que aparentar una solució sense límit i agrair-lo efusivament, per a no semblar descortès. Un, només podia refiar-se dels amics reconeguts i, tot i així, amb certa elasticitat, a l’estil brasiler.

Vaig passar quatre dies a la Marina de Casa de Camp pel bon ambient circumdant i pels seus bons serveis ja que, per les altres coses, em sentia com tancat dins d’una zona aïllada i amb un complex comercial quasi desert, tot i que s’assemblés al paradís.

El general de la Policia

El dia de la meva sortida un gran vaixell de creuer va aparèixer a una milla de la costa i va desembarcar, amb un catamarà fent de llançadora, uns centenars de turistes que es van escampar ràpidament pel recinte. Per ser la primera vegada que aquell buc parava allà, van ser rebuts oficialment per un general de la Policia, magníficament uniformat i per un trio de músics.

Era una mica xocant veure el general, estirat, elegant i immaculat dins el seu uniforme, mentre donava la benvinguda a uns turistes que saltaven al terra amb vestits de total informalitat i que donaven monedes als músics que, previsorament, hi havien posat un cistell. No vaig advertir si algú li va donar propina al general després d’haver-lo confós amb un conserge d’un hotel de luxe, però se’l veia molt incòmode. Jo me l’imaginava rememorant els seus millors temps, actuant sàdicament a plaer i sense control en qualsevol de les recents dictadures domincanes; ara havia de donar educadament la benvinguda a una tropa d’indiferents turistes que el miraven per sobre de les espatlles.

El megavaixell va portar la resta de turistes a una illa deserta veïna, l’illa Catalina, a donar-se un capbussó en les seves inquietes aigües. Però jo ja ho havia deixat tot enrera, rumb a Barahona, d’on em separaven 130 milles.

Més semblant a una teranyina que a un veler

Vaig dirigir-me cap allà per ser la zona cafetera més important i perquè la Comandància de Marina d’aquesta població em va assegurar telefònicament que tenia un lloc per al meu veler. És clar que tenia lloc, però en el fons d’un mur de contenció obert que no podia anomenar-se port, sense protecció de les ones que saltaven per sobre dels esculls. Després de donar mil voltes, em vaig apropar al maleït mur, on uns mariners de l’Armada (és zona militar), em feien senyals. I allà vaig atracar, al costat d’un alt mur on estava amarrat un gran vaixell immobilitzat per manca de pagament i un parell de velles llanxes de la Marina.

El moll estava esbornagat i ple de cops, suposo que donats pels grans bucs que m’havien precedit en dies de vent i onatge. Em va ajudar a assegurar el veler un núvol d’entusiastes. Quan es va acabar el treball, allò semblava més una teranyina que un veler amarrat.

Quadern XVII: “Hi vaig aguantar tants dies pels amics”

En Barahona

Per a caminar per la cabina havia d’agafar-me convenientment a tots els agafadors, com si navegués amb mal temps. Quan estava per aquelles muntanyes trepitjant cafetars, venia a la meva ment una visió del veler matxucat contra el mur de contenció del port, enfonsant-se lentament fins a quedar suspès per les amarres.
A les nits no dormia perquè volia estar despert en el moment que els caps cedissin o la popa colpegés contra la paret. I tot això per la mòdica quantitat de 25 euros diaris, sense llum ni aigua ni serveis, amb la pols i la societat envaint-ho tot. En fi, no pot dir-se que sigui un bon reclam per al turisme. Hagués estat millor fondejat amb l’àncora, però no hi havia lloc per a això en aquella rada, a no ser per un racó apartat que em van desaconsellar vivament per la seva nul·la seguretat, aquest cop de tipus personal.

Era evident que l’únic veler de l’entorn, tot i que em van dir que pocs dies abans havia arribat un altre amb una parella de francesos, suposo que forçosament, perquè ella va haver de ser hospitalitzada uns dies per deshidratació i desnutrició.

Algú es preguntarà per què vaig aguantar tants dies allà. Doncs pels amics de Barahona, és clar, aquest cop radioaficionats. Havia establert relació amb ells a través d’enllaços radiofònics i, un cop allà, el matrimoni Marcos i Belkis López, ell un gegant de més de dos metres i ella, que li anava a la saga, amb els seus dos petits i simpàtics fills, em van adoptar i em van aconsellar i ajudar en tot moment posant-me un vehicle i xofer per a visitar les zones cafeteres; la seva casa i taula, a la meva disposició. No acabo de comprendre la sort que he tingut en el meu viatge en jalonar-lo amb aquests amics, sense qui La Ruta del Cafè de vegades hagués semblat més un Via Crucis que un viatge de plaer.

Quadern XVIII: “Els combats són normalment a mort”

En Barahona

Una curiositat que vaig visitar durant la meva estança a la zona va ser el denominat “Pol magnètic”, prop de Cabral. En un lloc de la carretera, en un tram d’uns 200 metres, la gravetat sembla haver-se invertit, ja que un cotxe en punt mort puja una petita pendent, o una ampolla en el terra es veu rodar cap amunt.
Vaig intentar silenciar la meva sorpresa i escepticisme dient-me a mi mateix que era un efecte òptic i que, allò que aparenta ser una lleugera pujada no és res més que una baixada, però que no ho aparenta per la forma de l’asfalt i per la ubicació de pedres i plantes laterals. Malgrat això, és una sorpresa que intriga i és digna de veure. Intentant guanyar-se unes monedes, hi havia un home contrafet i nan, molt ufanós mentre feia rodar una ampolla cap amunt i intentava demostrar que en aquell lloc, a la llei de la gravetat se la passa pel folre.

Baralles de galls

A la majoria dels pobles que vaig visitar em van ensenyar la gallera, una construcció més o menys sòlida amb una graderia que rodeja una petita rotllana on es fan combats de galls. Aquestes baralles, celebrades habitualment els diumenges, són un costum molt arrelat entre la gent de camp. Aquells que posseeixen un o més d’aquests animals, els cuiden en grans gàbies i els entrenen i sotmeten a dietes especials abans de la lluita.

Els combats són normalment a mort; ambdós animals s’ataquen amb els seus becs i els seus afilats esperons. Les apostes són elevades i els preus d’aquests galls poden arribar a milers d’euros. En la petita població cafetera de Chene vaig estar un matí amb un criador d'aquests animals i apassionat de les seves baralles, qui em va ensenyar una dotzena d'ells dins de les seves grans gàbies i una gallera seva, una vella construcció de taulons en molt mal estat que ara substituiria per una nova.

Ezequiel, un altre radioficionat de Santo Domingo, em va visitar un dissabte amb el seu fill, després de fer un pesat trajecte de més de tres hores per a passar el dia junts, un dia que va terminar al vaixell, prenent unes cerveses mentre explicàvem aventures i ens comunicàvem per ràdio amb uns amics comuns.

Dies després, jo marxaria de matinada cap a la capital, Santo Domingo, amb un luxós autobús que em va deixar allà en tres hores. A la terminal m'esperava Ezequiel, qui havia demanat un dia lliure a la feina i qui va acompanyar-me durant tot el dia en la visita a la zona cafetera de Cambita da San Cristòbal. Em va portar a casa seva a veure la seva instal·lació de radioaficionat i a tastar un saborós guisat de carn amb ceba que havia fet la seva dona. A darrera hora, em va deixar un altre cop a la terminal d'autobusos per a tornar al meu veler, que havia trencat amarres dos cops durant el dia.

Quadern XIX: Les primeres figures de la faràndula: des de Sinatra al "nostre" Julio Iglesias

La República Dominicana

Ocupa dos terços de l’abans anomenada Hispaniola o L'Espanyola. L'altre terç l'ocupa Haití, porció que Espanya va cedir als francesos el 1697.
Té 48.600 quilòmetres quadrats i set milions d'habitants i és, després de Cuba, el major país antillà, amb una densitat de població que dobla l'espanyola. Independent des de 1844, ha patit tot tipus de governs que no han aconseguit donar a la illa el benestar econòmic que va presagiar la seva riquesa natural.

Dins la República Dominicana s'aixeca el Pic Duarte, el més alt de les Antilles. Com a contrapunt, al sud-oest es troba el llac Enriquillo, a 35 metres per sota del nivell del mar, on es troben unes petites illes que s'han convertit en reserva natural de flamencs i de rèptils com la iguana i el caimà indi.

Els paratges naturals

El mar és tot un atractiu per al turisme, que troba a plaer llargues platges de sorra blanca encara poc freqüentades. Al nord-oest destaquen les zones de la Costa Ambar, amb les seves poblacions de Puerto Plata, Sosua i Cabarete, i, al nord-est, a la península de Samaná, es troba la interessant població de Las Terrenas i unes precioses platges.

La meva arribada a l'illa es va fer pel sud-est, després de bordejar de matinada Saona, illa plana, deserta i ocupada aquell matí només per dos velers: un catamarà que feia el seu xàrter diari amb uns pocs turistes, i un veler que segurament havia passat allà la nit suportant les ràfegues dels alisis que bufaven amb força. No hi havia onatge prop de la platja, però l'escassa alçada de l'illa feia que el vent no trobés cap impediment. La costa sud no està molt explotada pel negoci turístic, que es concentra només en llocs com La Romana, San Pedro de Macorís, Boca Chica i des d'aquí, després de saltar la zona d'influència de la capital Santo Domingo, arriba a la part oest, amb Barahona i el Cabo Beata ja en les immediacions de la veïna República d'Haití.

El centre del país està dominat per una cadena muntanyosa, origen dels rius illencs que formen cascades en el seu descens cap al mar, com les d'Aigües Blanques i Jimenca, amb poblacions serranes i fresques, com Constanza i Jarabacoa. Allà, un pot oblidar-se d'on es troba, mentre contempla boscos de pinars en lloc de palmeres, extensions de fruiters com pomers que substitueixen les pinyes tropicals i amb la possibilitat de trobar maduixes en recòndits racons gelats.

Un espai per a l'espectacle

Altos de Chavón forma part del ja esmentat complex de Casa de Camp. Volen reproduir un ambient medieval castellà, amb cases de pedra, en aquest cas coral·lina, festonejades d'enfiladisses florides, i s'hi ha muntat un centre de disseny i artesania. Té un gran amfiteatre a l'aire lliure, on han actuat primeres figures de la faràndula de l'espectacle, com Frank Sinatra, qui el va inaugurar, o el nostre Julio Iglesias, la família de qui va viure algunes temporades en aquestes paratges.

Quadern XX: Les empremtes de Colom

La República Dominicana

La capital, Santo Domingo, un caos de circulació i viaductes on malviuen una gran part dels seus quasi dos milions d'habitants, és la població més antiga d'Amèrica. Acull, rodejada de velles muralles, l'antiga ciutat colonial, on l'edifici més important és l’Alcàsser de Colom, que va ser palau virreinal, construït per Diego, el fill de Colom, i que té la curiositat de no tenir ni un sol clau en els seus elements de fusta.
Són interessants les Drassanes, antic edifici administratiu que avui acull el Museu d'Arqueologia Marina i una zona comercial. Es pot deambular pel carrer de les Dames, per on es diu, i d'aquí ve el nom, passejava na Maria de Toledo, acompanyada de les seves dames de companyia. El Museu de les Cases Reials està situat en els antics locals de les oficines colonials.

La catedral de Santa Maria la Menor es la més antiga d'Amèrica i avui ofereix una mescla d'estils gòtics i renaixentistes. En unes obres a mitjans del segle XIX es van descobrir unes restes atribuïdes a Cristòfor Colom i que avui jeuen en el modern monument d'El Far de Colom, iniciat als anys 30 de la mà d'un entusiasta Trujillo, però que no va ser acabat fins el 1992, en motiu del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica. Acull diversos museus i té més importància per la seva magnificència que pel seu contingut. El batec del bulliciós Santo Domingo es pot apreciar en el cèntric parc de la Independència, l’avinguda Mella, el marcat Model i el passeig marítim, el Malecó, d'obligatòria visita en caure la tarda.

I, és clar, com sempre, quan les amistats s'entrellacen i podia passar-me dies i setmanes ocupat amb tots els oferiments i invitacions, va arribar l'hora de partir. Ho vaig fer un dia pel matí, després d'haver-me aprovisionat de fruita, i netejat el veler de la brutícia del port amb la col·laboració d'un simpàtic ajudant que em va vigilar el veler tot el dia.

Quadern XXI: El cafè de la República Dominicana

Introduït des de La Martinica en torn de 1730, aviat es va convertir en un dels productes agrícoles estrella, juntament amb la canya de sucre i, posteriorment, la banana. Se n'han arribat a conrear més de 150.000 hectàrees i s'han produït tres quarts de milió de sacs en les seves bones èpoques, tot i que, quan hi vaig ser, la baixada dels preus havia desanimat un nombre important de caficultors que havien deixat la poda i l'abonament de les seves finques.
El govern estava subvencionant la collita del bienni 2001-2002 amb 200 pesos per sac de 60 quilos exportat (aproximadament 12,70 euros) durant la meva estada a la República Dominicana. El preu pagat al productor era prop d'un euro per quilo de cafè sec, esclovellat però sense netejar, que és com el petit agricultor independent ven el seu cafè als magatzems locals.

El cafè dominicà es cultiva en tres zones molt diferenciades. El més preuat procedeix del sud-oest i es denomina barahona, per l'única raó que aquest és el nom de la població costanera on s'embarca. És un cafè molt valorat pel seu aroma i acidesa, amb un bon cos, i creix en les serres properes al litoral, de 400 a 1.100 metres d’altitud, amb ambient fresc en relació a la propera costa, i amb pluges abundants. Es desenvolupa principalment la varietat típica, i, a menor escala, la caturra, que dóna un menor rendiment. Existeix també la bourbon, a la zona de Barahona, però amb poca incidència a nivell nacional.

A la zona centre-sud, es produeixen el baní i l'ocoa, noms presos de la seva ubicació geogràfica però que són una mescla de les varietats típica i caturra en inferior grau. El primer, suau i amb poc aroma, té la seva base comercial a la ciutat de Baní, i el segon té un bon aroma i força acidesa.

El cibao és el cafè més conreat, quasi un 70% de la producció dominicana, tot i que no és el més preuat donat el seu escàs sabor, nul·la acidesa i tast pla. Sobretot és cultivat al nord i a alçades superiors als 500 metres, ja que aquell que es conrea a la serralada central i a més alçada, guanya una mica de sabor i acidesa.

L'illa és molt muntanyosa i el cafè es conrea una mica per tota ella. De fet, se'n produeix en 28 de les seves 31 províncies. La majoria del conreu cafeter la fa el petit o mitjà agricultor.

Quadern XXII: La visita a Polo

Un dia vaig visitar la zona de Polo, prop de Barahona. El major conreador de la zona em va portar a veure les seves finques i les d'altres productors. Era una persona gran però un treballador incansable que havia dedicat tota la seva vida a conrear cafè. Centrava la producció en la varietat típica i una mica en la bourbon, i substituïa poc a poc la caturra, que deia que no li agradava pel seu escàs rendiment.
Tot el cafè creixia ombrejat i l'alternava sense massa entusiasme amb bananers. Disposava d'un gran viver i d'unes instal·lacions de despolpat. Els grans eren assecats en eres o en assecadores verticals, netejats i finalment seleccionats per color i per tamany amb màquines electròniques.

Durant l'època de la recol·lecció, l'home depenia de mà d'obra haitiana, que era acollida en uns barracons situats en les diverses finques, ja que els dominicans exigien salaris molt elevats; aquells que no tenien treball en aquella època emigraven temporalment a la veïna illa de Puerto Rico a recol·lectar també cafè, ja que els sous eren allà molt superiors. Hi havia alguna petita finca dedicada experimentalment a produir cafè orgànic, però aquest cultiu té molt mala premsa donat els elevats costos de la certificació que, a judici dels agricultors, no justifica aquesta producció.

Vaig visitar altres finques on s'havia abandonat aquest conreu des de feia un o dos anys, algunes abandonades simplement; en d'altres, s'havia substituït el cafè per hortalisses. El meu guia creia firmament que els preus del cafè tornarien a pujar aviat i no tenia cap inconvenient a suportar el cost financer d'emmagatzemar-lo en espera de millors temps, i comprava també la producció d'altres cafeters.

De la mateixa opinió eren dos grans comerciants de la capital, que tenien les seves pròpies finques i compraven també cafè a qui li'n portés. Tenia el suficient marge financer per a aguantar i apostaven per una imminent pujada del cafè, cosa molt problemàtica sense una gran qualitat i uns camins més directes de comercialització.

Quadern XXIII: "Menys massa forestal = menys pluges = menys massa forestal"

Encara a la República Dominicana

Vaig visitar una sèrie de vivers magníficament cuidats a La Ciénaga, Los Patos, Paraíso, Peñalba i Chene; els tres primers, prop de l’agrest cornisa marítima sud-oest de l'illa, els altres dos, ja en la serra de l'interior. Era un dia ennuvolat i plujós, amb densos bocins de boira que s'arrossegaven entre les clotades cafeteres a partir dels 500 metres d'alçada. Vaig tenir ocasió de conversar amb alguns conreadors, alguns modestos i d'altres, amb grans finques.
En tots ells vaig poder constatar una certa amargor pels baixos preus que havien obtingut pel seu cafè durant els dos o tres darrers anys, però també un bon optimisme de cara al futur, per la qual cosa no escatimaven esforços a mantenir les seves finques en condicions. Alguns afegien conreus alternatius com l'advocat o el gandul, una espècie de llegum semblant al pèsol, tot i que aquest darrer té una negativa incidència dins la massa arbòria en tant que exigeix la prèvia desforestació del terreny.

Era trist veure en alguna part de la serralada importants taques de terreny lliure de vegetació, ja que això comporta la progressiva manca de pluja i l'entrada dins del cercle viciós "menys massa forestal = menys pluges = menys massa forestal". Quan dies més tard abandonava el país cap a Cuba, vaig resseguir des de lluny el litoral i vaig notar aquí i allà plomalls de fum dels trossos de bosc que es cremaven (allà li diuen "pegar candela") per a cultivar-hi hortalisses.

En cada població em trobava amb els diferents tècnics que el Ministeri d'Agricultura hi té destacats per a fer una encomiable tasca d'ajut i de conscienciació de l'agricultor cafeter. Per la tarda, vaig tenir l'oportunitat de trobar-me a la seu del Consell Dominicà del Cafè amb la majoria d'ells durant la seva reunió mensual. Els vaig exposar allò que considerava que eren les necessitats del torrador i del consumidor europeus, i també els vaig explicar que la qualitat total era la idea directriu que havien de seguir els productors com a primer pas per a resoldre els seus problemes econòmics.

Em van comentar els esforços que realitzen per a promocionar i exportar directament el seu cafè al comprador europeu, així com les dificultats de tot tipus que troben per part dels tradicionals organismes i empreses intermediàries que no volen intrusos en allò que consideren el seu terreny. Dóna què reflexionar el fet que, segons dades de l'any 2000, només el 9,4% del valor del comerç del cafè es va quedar en els països europeus.

Quadern XXIV: "Una Ong fa una foto d'un nen mentre recull cireres i clama per l'esclavitud infantil"

Just el dia abans, vaig tenir l'oportunitat de visitar el Nucli de Caficultors de San Cristóbal, una zona cafetera a uns 800 metres d'altitud, on em va atendre el seu president i la responsable d'administració. I, allà, visites als principals cafeters de la zona, que insistien unànimement a millorar les seves qualitats i que m'ensenyaven les seves modestes però eficaces instal·lacions.
L'esposa d'un d'ells havia mòlt en un piló el seu cafè just torrat moments abans, i ens en vam portar una mica. Era un cafè de molt bona qualitat, suau, amb certa acidesa, que podria aparèixer en qualsevol bona mescla i que mereixia rebre molt més de l'escàs euro per quilo que obtenien.

Un punt a millorar en el conreu del cafè i de gran repercussió en la qualitat d’aquest és una recol·lecció de les cireres en el seu punt just de maduració. Ara ho acostumen a fer en tres moments, separats uns 20 dies entre sí. A les grans plantacions, la recol·lecció és un problema de costos, però en petits cultius, com ho són la majoria dels dominicans, és només un problema de mentalitat i d’organització, donat que aquesta recol·lecció l'acostuma a fer la família i, si és possible, amb l'ajuda d'algun amic o veí.

El treball i l'esclavitud infantil

Aquí és on una Ong de poc abast acostuma a fer una foto d'un nen mentre recull cireres i clama per l'esclavitud infantil. Res més llunyà de la realitat. L’escolarització en aquest país la vaig veure molt avançada, amb escoles rurals en els pobles més recòndits i els nois i les noies, sempre alegres i uniformats. Aquest fet, però, no priva que en un moment determinat els fills ajudin en les tasques del camp, amb més entusiasme que tristesa.

Jo recordo amb nostàlgia els meus "treballs" infantils de recollida de collites a la finca familiar del poble tarragoní al qual va néixer la meva mare; el raïm, al setembre, i l'oliva, al desembre. I eren uns moments inoblidables de convivència familiar i de joc amb els meus nombrosos cosins. Dins la meva ignorància a saber què era un esclau infantil, l'orgull de contemplar al final de la jornada la contribució del meu saquet d'avellanes o els meus cabassos d'olives, no me'l treia ningú.

Quadern XXV: "L’etapa cubana va ser d’una orfandat gastronòmica ben trista"

En terres de Jamaica

Després d’una setmana de mal son, faig una etapa camí de Trinitat. Més que el vent fort, el problema és que em ve de front i el meu petit veler no li pot plantar cara. Vaig tenir un bon ensurt en aturar-se’m definitivament el motor en el moment d’entrar a la badia on he ancorat. Si no hagués estat per un pesquer que em va remolcar, hagués anat a parar als esculls. Repararé les avaries d’aquesta setmana en tres o quatre dies i continuaré fins els cafetars de Trinitat.
Les 180 milles que separen Santiago de Cuba de Kingston, la capital de Jamaica, las vaig cobrir en menys de dos dies. El vent va ajudar-me en bufar en la bona direcció, tot i que la primera nit ho va fer amb una intensitat que no tenia prevista i que em va dur, com sempre, al meu mareig habitual d’un o dos dies. Només moments abans de l’arribada, vaig poder recuperar forces gràcies a un elaborat esmorzar. L’entrada la vaig fer sortejant els esculls de l’entrada a l’àmplia i profunda badia de Kingston.

Per a organitzar les meves visites cafeteres vaig optar per posar-me en contacte amb l’Ambaixada i demanar la seva col·laboració. Tot va anar com la seda. Em van atendre successivament el canceller, el cap de la missió i finalment l’ambaixador; van posar a la meva disposició a dues col·laboradores que en menys de dues hores em van omplir l’agenda per als dies següents, amb les persones, empreses i organismes cafeters més representatius de Jamaica. Per a arrodonir el dia, l’ambaixador i la seva esposa em van invitar a sopar, juntament amb un matrimoni espanyol en viatge de negocis i el cap de la missió amb la seva senyora.

El menú

Les costelles rostides de garrí, cruixents, tendres, saboroses i sense greix, ben valien el viatge. Fins i tot, les patates fregides que l’acompanyaven tenien nota alta. Potser contribueixi el fet que des de la República Dominicana, moltes setmanes abans, no havia tingut oportunitat d’efectuar un dinar decent, ja que l’etapa cubana va ser d’una orfandat gastronòmica ben trista.

Recordo aquell sopar, en un lloc típic amb un pati sota els estels, com una agradable vetllada de persones que, per treball, havíem recorregut mig món, i algunes el món sencer, intercanviant records, opinions i sensacions. Dialèctica intel·ligent, temes interessants i educada participació. Quan em van acompanyar fins al veler, després de rebutjar una invitació a dormir a casa del cap de la missió de l’ambaixada, i vaig caure sobre el llit amb un somriure de satisfacció en la cara, quasi m’oblido de l’hora que em van fer esperar el dia d’abans tres funcionaris de duana, poc simpàtics, que van controlar la meva arribada, i el taxi que vaig haver d’agafar després per a anar a l’aeroport i passar els tràmits d’immigració.

Quadern XXVI: "Petites parades de fruita sota les mosques"

En terres de Jamaica

Sense excepció, tot el món m’havia previngut de la inseguretat de Kingston, en contraposició a la tranquil·litat que regnava en la turística costa nord de l’illa, però els centres oficials i les principals companyies cafeteres estaven en la ciutat i vaig optar per anar-hi, però només a la part allunyada de la badia.
La inseguretat deu ser real, sobretot en la zona propera al port, ja que fins i tot al taxista de l’hotel que vaig agafar cada dia se li arrufava el melic. Posava el segur a les portes del cotxe quan passàvem per algun sector habitat per persones que semblaven sortir d’una pel·lícula de terror: brutes, roba trencada, malcarades, caps despentinats, recolzades en parets escrostonades, assegudes al terra amb la mirada perduda amb els seus ulls envermellits. Nens quasi nus donaven cops de peus a plàstics i papers. Dones joves de mirada esquivadora portaven grans paquets i nens penjats com a bandolera. Petites parades de fruita sota les mosques...

Aquest panorama no me’l vaig trobar ni per casualitat a Cuba, on els pobres semblaven només mestres necessitats però amb una orgullosa modèstia. És una pena que la nostra admirada societat capitalista no sàpiga o no vulgui eliminar aquestes bosses de misèria que floreixen en totes les nostres grans ciutats amb l’excusa que els ganduls es penjarien dels programes d’ajut social.

Perill de robatori

Minuts després de fer l’amarratge, s’havia apropat una barca al veler i em va prevenir que no deixés res a la vista ja que algú podria apropar-s’hi per mar durant la nit i "netejar" la coberta. Vaig agafar allò que vaig poder, vaig assegurar amb cadenats allò que era fonamental i em vaig emparar al pirata Morgan, terror dels mars del segle XVII, ja que semblava que la vigilància de la marina no hi existia.

Quadern XXVII: Aigües quietes i brutes

En terres de Jamaica

A l’hotel marina on vaig estar regnava sempre la pau. Estava ocupat per molt poca gent. El restaurant tenia sempre totes les taules preparades però només se n’omplien dos o tres que jo havia de travessar obligatòriament en el meu viatge des del veler a la dutxa o al lavabo. Un lavabo normalment molt brut i amb una única dutxa situada a la intempèrie en un lateral del pati, on allò que un havia de fer primer per entrar-hi era expulsar-ne les aranyes i els escarabats.
En la propaganda de les instal·lacions hi havia una piscina com a reclam que jo no vaig veure enlloc quan vaig donar una volta d’inspecció al recinte. Quan vaig protestar, em van ensenyar una entradeta que feia el mar en el pati, amb sorra i quatre gandules en un costat a mode de platja i amb unes aigües quietes i brutes on feia l’efecte que anaven a parar tots els plàstics i ampolles de la badia. Mai no vaig veure ningú que intentés ficar-hi un peu. Malgrat això, l’hotel tenia bona pinta, amb habitacions que rodejaven la part central, que segurament havia estat feta aprofitat alguna vella edificació de maons vermells de l’època dels pirates.

Vaig ser l’únic veler aquells dies en el petit port, tan fet malbé que s’hauria pogut dir “cinc estelles”. L’electricitat la vaig obtenir després de fer-me amb un endoll de tipus local i connectar-lo a la cuina, que m’enviava sense parar els efluvis dels seus plats a través d’un extractor que apuntava cap a mi. L’aigua l’obtenia, en cas necessari, d’una boca que havia d’obrir amb clau anglesa i alicates.

Em vaig dir, però, que almenys aquella vegada havia tingut sort en l’aprovisionament de gasoil ja que el sortidor el tenia al costat. Però tot va ser una il·lusió: feia temps que no funcionava. Ni ho faria mai; estava abandonat i rovellat. Com a conseqüència, vaig haver de buidar els meus bidons de gasoil en els tancs del veler per després tornar-los a omplir en un sortidor de l’aeroport. Sembla mentida com arriben a ser de pesats els quilos de gasoli! Sobretot a partir dels 100 quilos!

Quadern XXVIII: Kingston, els japonesos i Bob Marley

En terres de Jamaica

Kingston, la capital de Jamaica, amb uns 500.000 habitants, està situada en un lateral d’un gran port natural i està protegida en la seva esquena per les muntanyes Blaves, que tenen uns contraforts que s’aixequen quasi sense deixar espai a la ciutat. La ciutat s’estén amb edificacions de baixa alçada i no es veuen per allà ni places ni zones peatonals ni jardins.
Els cotxes, la majoria japonesos com a conseqüència de la gran influència del Japó en l’economia jamaicana, són conduïts de forma més aviat despreocupada tot i la intensa campanya existent per prevenir accidents. Un altre col·lectiu que augmenta el perill del trànsit són els ciclistes, tants com una plaga de llagosta i que circulen per la dreta, per l’esquerra, en sentit contrari i fent ziga-zagues per pur plaer. Els venedors ambulants i les persones que netegen els vidres dels vehicles posen la guinda a tot plegat.

Llocs importants

Potser l’edifici més característic sigui la Devon House, una gran mansió construïda en l’any 1881, em van dir, pel primer jamaicà negre milionari. És una mansió d’estil neoclàssic que avui en dia està adaptada com a restaurant i com a centre comercial amb nombroses tendes instal·lades en les antigues edificacions de servei distribuïdes pels seus frondosos jardins.

Per als seus fans, hi ha el museu de Bob Marley, qui va popularitzar el reggae; la bandera etíop i els discs d’or i platí del cantant decoren les seves parets.

Port Royal és a la punta de l’istme on vaig estar amarrat i és un poblat unit a Kingston per un petit transbordador i per un autobús que circulen a través d’aquest istme. Port Royal només conserva el fort de l’època anterior al terratrèmol de 1692, malgrat que es troba enfonsat un metre. A una explanada hi ha una petita casa que, a causa del terratrèmol, es va enfonsar més d’un costat que d’un altre però va romandre intacta, amb una inclinació d’uns 30 o 40 graus. No té la fama de la torre de Pisa però per a aquest perdut indret de Jamaica no està gens malament; li diuen la Giddy House, la Casa del Vertigen, i ara està totalment buida i amb les parets pintades.

Quadern XXIX: La religiositat a Jamaica i a les illes caribenyes

En terres de Jamaica

La religiositat a Jamaica i a les illes caribenyes és molt important, però no podem comparar-la amb cap religió “oficial” ni tampoc emprar els paràmetres occidentals per comprendre-la. De fet, no s’ha de comprendre res: és així i així ha d’acceptar-se.
Un fet que hem de tenir ben present és l’origen de les poblacions caribenyes, majoritàriament procedents de negres o mulats descendents dels cinc milions que en van ser importats de llocs africans molt diversos i que es van unir als arahuacs i caribs, els pobladors autòctons. Així, aquests van ser delmats pels primers colonitzadors. Posteriorment es van afegir a la població ètnies com la hindú, que a Trinitat i Guyana arriba a representar un 40% de la població.

A Jamaica, són importants les colònies musulmanes i jueves, tot i que últimament s’hi estan introduint les sectes evangèliques i els mormons; tots ells, amb les seves creences i religiositat pròpies. La majoria també han estat sotmeses durant quatre segles a l'evangelització cristiana o anglicana, segons la religió imperant a la casa del colonitzador de torn. El resultat és a la vista.

Catolicisme i anglicisme

El catolicisme és la religió més seguida. És l’oficial en determinats països, com ara la República Dominicana o Haití, i té una àmplia acceptació a illes de descendència colonial espanyola o francesa. Ara a Cuba només és tolerada, tot i que molt seguida. Són anglicans a les illes que van ser domini anglès, com Jamaica, Santa Llúcia o Barbados. Però ambdues formes de cristianisme han estat amalgamades pels caribenys amb els seus costums, això sí, els han donat unes formes característiques, amb un color, una alegria i una sensualitat que veritablement sorprenen per la feresa amb què són practicades i, si s’escau, defensades.

La religió ho domina tot

Les imatges religioses presideixen les llars, els establiments públics, els autobusos, els taxis,... A aquests darrers la part davantera s’assemblava de vegades a un altar i és freqüent que els vehicles portin sintonitzada una ràdio d’alguna església que dóna missatges religiosos com si vengués un producte de gran consum.

És normal veure al carrer tanques publicitàries que demanen seguir Crist i també sentir grans altaveus situats a les esglésies i que conviden a l’apropament dels fidels. La concentració de feligresos als oficis religiosos és gran i sorprèn la seva participació activa, sigui cantant o ajudant durant tota la celebració. Hi van per igual homes i dones, nens, joves i gent gran.

Quadern XXX: Màgia, vodú i santeria, les altres religions de les Antilles

En algun cas, el cristianisme ha estat fagocitat pels ritus africans. És el cas del vodú, una cerimònia a la qual no té accés cap persona aliena a ella, malgrat que per als turistes es muntin unes falses sessions molt dramatitzades i coloristes. De fet, el vodú és un acte en què els fidels es reuneixen per demanar als esperits que els arreglin determinades situacions aquí, a la Terra.
S’ho demanen dansant fins que un d’aquests esperits escull un dels dansaires i el posseeix. Aquest cau en trànsit al temps que sent el so frenètic dels tambors. Fa prediccions o exigències mentre es mou a l’estil de l’esperit que l’està posseint. Cada esperit té una forma diferent d’actuar i de moure’s, i uns poden ser bons i uns altres, malignes. S’acostuma a oferir a l’esperit la seva beguda o menjar preferit, i la cerimònia se sol acabar amb un sacrifici animal, com el d’un gall, per exemple. La persona que cau en trànsit després no recorda res.

La màgia ha de mencionar-se, malgrat que estigui oculta a la mirada superficial del turista i fins i tot a la de les capes adinerades o il·lustrades de la societat. A alguns llocs està prohibida i en d’altres és tolerada, però està molt estesa entre els estrats més baixos de la població antillana, sobretot a les regions camperoles. Als mags, els obea, se’ls va a veure per a demanar-los consell sobre situacions difícils de fer-les front, per una malaltia persistent o per aconseguir l’amor. El mag aconsella segons els seu bon criteri i es basa en conjurs i en beuratges preparats en funció del problema i que poden contenir sang, closca d’ou, alguna cosa de la persona en qüestió, terra, pols,...

En el fons, sempre és el mateix. Una persona té un desig o necessitat, no sap com obtenir-lo i recorre a algú en qui creu o en qui confia. Cristians, musulmans, budistes, africans i altres més només es diferencien en les coses superficials.

La santeria

La santeria és una altra forma de religiositat molt estesa a Cuba, amb llaços i pràctiques comunes amb el catolicisme. Allà vaig tenir ocasió de ser portat per un amic ocasional a casa de la seva padrina. Era santera i així ho posava en les seves targes de visita. La santeria no disposa de temples; cada casa n’és un i les imatges hi tenen un lloc rellevant.

La part oriental de Cuba té una població predominantment negra d’origen africà. Allà, malgrat que d’amagades, domina la regla conga, el vodú i la santeria, amb una notable influència africana. En cas de problemes o situacions personals complicades, els cures catòlics o els psicòlegs acostumen a estar en desavantatge davant dels santeros, practicants de la medecina verda o de la màgia. Tot i això, no s’obvien determinades pràctiques catòliques, entre les quals es pot destacar una gran reverència i confiança en la Verge de la Caritat del Coure, patrona de Cuba des de la guerra d’independència.

Quadern XXXI: La cultura rastafari

Encara a terres de Jamaica

Amb un cert distanciament de la societat imperant hi trobem els rastafaris, molt abundants a Jamaica i a Santa Llúcia. Admiradors del jamaicà Bob Marley, qui va imposar durant els anys 70 la imatge dels rude boys o xicots dolents i de la música reggae, es distingeixen per les seves llargues cabelleres, treballadament trenades, que porten recollides dins d’amplis barrets o, en alguns casos, dins d’una acolorida bossa de punt.
Aquest tipus de pentinat vol imitar la crinera del lleó i alguns “rastas” també copien el caminar orgullós i lent d’aquest animal, una icona per a aquesta cultura. El rastafarisme es basa en el retorn als arrels africans, origen de la majoria dels caribenys a través de les migracions forçades dels esclaus portats a la zona per al cultiu de la canya de sucre.

Proclamen Etiòpia com la seva terra sagrada i tenen com a divinitat a Haile Selassie, qui va ser emperador d’aquest país i qui va ser conegut com a Lleó de Judà. El moviment té inspiració judeocristiana i la Bíblia és un llibre comú entre ells. Els rastas duen una vida austera, amb una alimentació natural o vegetariana i prescindeixen de la medicina tradicional, ja que prefereixen la naturista. Fumar marihuana amb un calze és un acte sagrat, malgrat que això sigui il·legal a Jamaica, i afirmen que aquest acte incrementa la saviesa.

Com tots els moviments, s’ha tergiversat i al nostre món occidental sembla que només ens arriba la imatge dels cabells, dels músics vestits cridanerament i de la droga unida a certa marginalitat, mentre s’obvien les raons fonamentals. Res més llunyà al veritable rasta, de naturalesa religiosa, tranquil i fins i tot que defuig de la societat. Al seu torn, es troba molt llunyà de la marginalitat que impera a Jamaica, especialment a les zones properes al port i a determinats barris, on l’únic que es copia, i malament, del rastafarisme és la seva estètica.

Quadern XXXII: El cafè de Jamaica

Les plantes de cafè es van introduir al país des de Martinica l’any 1728 de la mà de sir Nicolas Lawes, governador de Jamaica, i es va passar a conrear principalment a la zona de Sant Andreu, des d’on va passar a les muntanyes Blaves. Però l’empenta més gran la van fer els francesos quan van fugir d’Haití a partir de l’any 1789 durant la guerra que va portar aquest país a la independència. Com arreu, a partir de 1807 l’abolició de l’esclavitud va fer minvar aquest tipus de conreu donada la dificultat de trobar-hi mà d’obra; amb el temps, Jamaica va passar de ser un dels majors productors de cafè del món –250.000 sacs l’any 1814-, a ocupar en les classificacions un lloc testimonial.
1943 és un any de mal record per als productors de cafè d’aquest país. Canadà, el principal client del producte, va deixar de comprar-lo per la seva baixa qualitat. Va ser el moment d’inflexió a partir del qual es va intentar millorar i que va comportar la creació, l’any 1950, del Coffee Industry Board (CIB) amb l’objectiu d’incrementar i mantenir la qualitat del cafè exporat.

Bons resultats

La segona meitat del segle XX va viure el vertiginós ressorgiment d’aquest conreu de la mà de l’augment de la qualitat. En els darrers 20 anys del segle passat la producció va passar de 25.000 sacs de 60 quilos als 37.000; es va passar dels 6,5 milions de dòlars americans als 23,8 en les exportacions; en el mateix període, el mercat local va passar dels 3,6 milions als 96 milions de dòlars jamaicans. Es veu una escalada sensacional de preus, sostinguda per una qualitat del cafè que també va experimentar la mateixa trajectòria. A tot això ha contribuït la producció de la zona de les muntanyes Blaves, que en aquest període de 20 anys va passar d’una producció de 3.000 sacs als 27.000.

L’any 1950 es va crear a Aenon el primer centre per produir cafè net per a l’exportació i poc després es va arribar amb èxit als mercats del Japó i Anglaterra, a banda dels tradicionals dels Estats Units i Canadà. Aquests mercats absorbeixen un 90% del cafè disponible per a l’exportació. Queda lliure el 10%, fet que dóna una gran tranquil·litat a l’hora de fixar els seus elevats preus.

El CIB, organisme oficial, ha conduït amb mà de ferro però amb èxit la transformació del conreu del cafè al país. No hi ha aplicat fórmules màgiques sinó que ha posat en pràctica sense defallir aquelles que tothom coneix però que no es fan complir. Ha tingut al seu favor el sòl i un clima favorables, cert, però això també ho han tingut altres països. El seu major assoliment ha estat el de formar i motivar els conreadors de cafè i permetre’ls guanyar-se la vida, crear centres de recollida, establir durs sistemes de control de qualitat per a l’exportació, i acompanyar la millora de la qualitat amb la dels preus.

Quadern XXXIII: El cafè a Jamaica és un luxe

Existeixen a Jamaica sis àrees on es produeix cafè, cadascuna amb un centre de despolpat: Maggotty, Clarendon Park, Aenon, Trout May, Bog Walk i Muntanyes Blaves, aquesta darrera, la més petita però la més important i coneguda. A cada una de les grans divisions, les diferències en el fruit les causen la mida i els defectes, que poden ser grans trencats, groguencs o amb petits danys provocats pels insectes.
Potser la característica del cafè jamaicà que ha estat més promocionada pel Coffee Industry Board és el bon balanç que té de les principals característiques d’un bon cafè: aroma, sabor, cos, acidesa i gust després del tast. No necessita mesclar-se amb cap altre cafè per ressaltar alguna d’aquestes característiques. És un cafè suau, d’acidesa mitjana, sense cos acusat, no té un fort gust després del tast, té un lleuger sabor a fusta i un aroma inconfusible. El seu contingut de cafeïna oscil·la al voltant de l’1,1%.

A Jamaica tot el món pren cafè, però no es veu per tot arreu ni s’ofereix de bon començament. Suposo que és degut als elevats preus que han de pagar pel seu cafè, donat que no hi ha importacions d’altres cafès. Normalment al mercat intern van les qualitats inferiors, però, malgrat això, en tendes d’alimentació vaig trobar diverses marques de cafès torrats amb preus que anaven entre els 20 i els 38 euros per quilo. Es comprèn que, amb aquests preus i el baix nivell de vida jamaicà, el cafè sigui més un luxe que no pas un producte comú. Per totes les raons anteriors, però sobretot per la seva escassa oferta en relació a la gran demanda, es justifica, en part, el seu elevat preu.

Clima i terra per al conreu

Diversos són els factors que ajuden a l’obtenció d’aquest tipus de cafè. L’espècie cultivada és l’aràbiga i les varietats de les plantes són, principalment, la típica i en un petitíssim percentatge la caturra. L’altura a la qual es desenvolupa el cafè a la zona de les Muntanyes Blaves comença al voltant dels 600 metres i arriba fins als 2.000 metres. En les altres regions es desenvolupa a altures molt més baixes.

Sòls àcids, baixes temperatures, i pluviositat i nuvolositat abundants són similars a tota l’illa, però en la regió de les Muntanyes Blaves, situades a l’est, els vents alisis, en xocar contra les altes muntanyes, amb el terra calent per la insolació, es transformen en denses boires. És el mist que envolta les plantacions allà. El seu efecte és retardar el creixement de les cireres de les plantes.

Els arbres poden estar produint cireres lentament durant vuit o deu mesos i creen així el seu sabor concentrat característic. Però la raó principal de la qualitat obtinguda ve, en el meu entendre, de l’estricta aplicació de tots els millors mètodes de beneficiat a partir de la recol·lecció de les baies en el seu moment exacte de maduració.

Quadern XXXIV: "Mesclar cafè amb llet és com donar caviar als porcs"

Encara a terres jamaicanes

Vaig visitar el Coffee Industry Board (CIB). Em van portar fins a Tarentum, a uns 60 quilòmetres de la capital de Jamaica, on han centralitzat el procés final del cafè -l'assecat, la neteja, la classificació i l’envasat- en un gran complex industrial. Hi arriba el cafè procedent dels centres de despolpat i allà, a les seves barbacoes -uns patis de ciment-, és assecat al sol. Em va dir l’enginyer director del complex que s’havia escollit aquesta regió per ser la de més quantitat d’hores de sol i de menys pluja de l’illa.
El cafè recollit es porta a unes assecadores amb cremadors. Segueix el grading, que permet seleccionar els grans per graus. Per a cadascun d’aquests graus existeix una separació posterior segons la seva mida, així com un darrer control fotoelèctric, que envia els grans correctes a les sitges d’envasat final. Aquells que tenen algun defecte aparent passen a una secció on es fa una selecció manual.

El punt i final és omplir els barrils de fusta, de 70 o 30 quilos. Els barrils es confeccionen a la mateixa fàbrica, amb una fusta blanca, lleugera i sense olor. Impressionava l’automatisme de tots els processos, l’envergadura del conjunt i la modernitat de la maquinària. Havia entrat en funcionament recentment i s’havia responsabilitzat de la seva enginyeria una empresa japonesa.

La producció de cafè, molt controlada

Els controls que el CIB imposa als conreadors i exportadors són molt rigorosos, però no ho són menys els aplicats als importadors que fan cua per comprar. Després d’haver fet la instància oficial, només se’ls permetrà comprar després d’haver ensenyat les característiques del seu negoci, exposat els plans de comercialització del cafè jamaicà, ofert garanties bancàries i posseït una carta de recomanació de l’ambaixada jamaicana al seu país o, en el seu defecte, una carta de recomanació d’un company que ja importi aquest tipus de cafè. Llavors se li vendrà la quota que li pertoqui i se li lliurarà un certificat oficial vàlid per un any.

Donada l’obsessió que s’ha de produir un cafè de perfecta qualitat, no vaig entendre massa la política de permetre fabricar Blue Mountain soluble i fins i tot del tipus normal. Pres sol val ben poc, i mesclar-lo amb llet és com donar caviar als porcs: no millora el pernil. Suposo que aquesta és una concessió feta als clients japonesos i americans que distribueixen elitistament aquest tipus de cafè a qui admira més l’etiqueta que el contingut, característica molt estesa en aquests països, obsessionats per les marques i amb una classe mitja molt influenciable i poc formada gastronòmicament.

Quadern XXXV: La finca dels germans Twyman

Encara a terres jamaicanes

Vaig visitar diverses finques però l’Old Tavern State va ser aquella que més em va impressionar. Al seu capdavant es troben dos germans, Alex i Dorothy Twyman, que pertanyen a aquella rara essèncie que viu per i per al cafè. No posseeixen una finca extensa però es diu que produeixen el millor cafè del món. Si no ho és, està molt a prop de ser-ho i, en tot cas, s’ho mereixen.
La finca es troba a les Blue Mountains, a l’àrea de Newcastle, i s’arriba a ella des d’una carretera que fa zig-zagues i que es va estrenyent mentre pren altura. En un moment donat, ja prop del pic de 2.000 metres d’altura i a només 35 quilòmetres de la costa, una massa compacta de núvols ens va envoltar i ja no ens va deixar fins a la tornada. Eren els núvols que formen els humits alisis de llevant en trobar-se amb aquestes fredes i altes muntanyes.

L’Old Tavern State es troba en el punt més alt d’un penya-segat. Allà, els germans Twyman aplicaven estrictament els seus principis de qualitat i havien aconseguit recentment, després de quasi 20 anys, l’autorització per denominar el seu cafè Blue Mountain, i això només ho podia fer un cafè processat en un centre oficial del Coffee Industry Board (CIB). Venien una part significativa de la seva producció a l’estranger com a cafè torrat a través d’Internet i del boca-orella. No ens havia de confondre la barba de dos o tres dies d’Alex, ni la seva pelussera ni les sabatotes. Tenien com a clients, i de vegades amics, reis, presidents d’Estat i personalitats de tot tipus.

La visita a la finca

En un esgavellat 4x4, ens vam anar a donar una volta per la finca. Es troba en vessants orientats majoritàriament a l’est i al sud-est, fet que permet aprofitar tant la humitat dels alisis com tot el sol possible. Gràcies al seu microclima, no necessita ombra en abundància. Les cireres, de varietat típica, maduren molt lentament allà i es recullen al llarg de vuit o més mesos.

Estàvem a meitat de maig; s’estaven collint cireres en abundància –estrictament les madures- però menys que durant el mes anterior. La recol·lecció de les cireres era molt difícil ja que el terreny era molt escarpat, però la remuneració era proporcional. Un treballador, i només per recol·lectar-ne un quilo, guanyava més que un agricultor centreamericà -aquests del comerç just- treballant tot l’any per obtenir-ne la producció d’un quilo. Això ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que dóna més dividends lluitar per la qualitat que lluitar pel repartiment equitatiu quan el pastís a repartir és més aviat miserable. És més digne guanyar uns diners creant un valor afegit que esgarrapar d’una altra butxaca per caritat o a la força.

El recorregut per la finca va ser també una lliçó d’ornitologia i d'història natural. S’havien deixat lliures de plantes de cafè algunes zones on creixien flors en quantitat i amb tan vistosos colors que feia pena tallar-les. Els ocells endèmics de Jamaica, n’hi ha 20 classificats, semblaven haver pres la finca com a referència i en vam veure alguns. Finalment el jeep va pujar fins a la carretera i allà ens vam acomiadar.

Quadern XXXVII: "Amb el cafè, s'ha creat a Jamaica una atmosfera d’esnobisme i de senyoriu"

Encara a terres jamaicanes

Per arrodonir la meva visió del cafè de l’illa vaig visitar diversos torradors, tots exportadors de més o menys quantitat de cafè jamaicà, verd o torrat, de tipus blue mountain o de qualsevol altre. Tots, amb diferències polítiques. Tots, amb la idea de la qualitat i de l’excel·lència.
El senyor Sibblies, amb barba i llarg cabell gris recollit en una cua a l’estil pirata, apostava des de l’any 1976 per una expansió del seu negoci en base a establiments franquiciats. Vam estar prenent un cafè, laboriosament preparat en la taula de la cafeteria model que tenia oberta al públic al costat de les seves oficines. Ara, venia regularment el seu cafè, sempre torrat, a una sèrie de països europeus, els Estast Units i el Japó. Per introduir els joves consumidors en el món del cafè, s’apuntava a la moda dels cafès amb sabors, que tant poc èxit tenen al nostre país.

Un altre torrador, el senyor Fletcher, té una instal·lació de torrat i diverses empreses comercials en funció dels productes i dels mercats. Treballa en un despatx amb un mobiliari centenari i té la qualitat per bandera. El senyor Sharp dirigia una companyia que torrava i venia, també sense torrar, únicament varietat blue mountain. El cafè provenia de les seves pròpies plantacions i també d’altres associades que li venien la seva producció.

El senyor Minott, per la seva banda, dirigia l’empresa que posseïa la major plantació del país i una de les millors qualitats. Hi havia afegit, com a productes complementaris, licor de cafè, salses jamaicanes, té i espècies. I, com els altres col·legues seus, semblava que havia entrat en la competició de qui feia una publicitat institucional més digna i elegant.

Conclusions sobre el cafè de Jamaica

Amb el cafè de Jamaica, però especialment amb el de les Blue Mountain, s’hi ha creat una atmosfera d’esnobisme, de senyoriu, de qualitat i d’elevats preus que durarà mentre duri. No li dono, però, molts anys a aquesta fèrria política mentre suporta aquests elevats preus, sobretot en veure que la producció està augmentant i que tímidament comença a haver-hi una competència entre els exportadors per entrar a nous mercats i no dependre exclusivament dels japonesos i, en part, dels americans i canadencs.

Si algun dia el Japó deixés de comprar –la política és imprevisible-, el blue mountain estaria en dificultats i no trigaria a posar-se a preus similars als bons centreamericans, que no és poc. Donat que només vaig trobar gent intel·ligent al Coffee Industry Board (CIB), penso que tots s’aniran adaptant satisfactòriament pas a pas a les noves situacions que es vagin produint al món del cafè.

Quadern XXXVII: Els huracans del Carib

Cap al sud del Carib

En clima del Carib s’apropa a allò que considerem ideal. Una temperatura càlida durant tot l’any, dia i nit, amb els vents alisis que sempre bufen i moderen la calor del sol. Però, és clar, hi ha un però. Entre juny i octubre poden formar-s’hi huracans que lentament, però inexorablement, poden travessar les illes antillanes seguint trajectòries variables i sembrar-hi la destrucció.
Els alisis són uns vents que bufen tot l’any més o menys en la mateixa direcció i amb intensitats variables segons l’època. En l’Atlàntic nord formen una mena d’autopista el·líptica que pot agafar-se a prop de les Canàries i que et porta fins al sud del Carib; puja per ell, gira a prop de les Bahames cap a l’est i, a través de les Açores, arriba a Europa, cap al sud de Portugal.

Seguir-los facilita considerablement la navegació, sempre amb vents portadors i amb un corrent favorable que pot arribar fins als dos nusos. Aquests vents van facilitar a Colom la seva arribada a Amèrica i el seu posterior retorn. Un cop descobertes les seves trajectòries i intensitats, el seu coneixement va ser guardat com a secret d’Estat.

Els huracans són una altra cosa i el coneixement del seu naixement i trajectòries pot ser molt útil, però només per allunyar-se d’ells. Es formen durant l’estiu, una mica al nord de la línia equatorial al centre de l’Atlàntic, entre els 7º i els 15º nord. Són vents que giren en espiral i que poden ocupar una superfície d’entre 200 i 600 quilòmetres mentre es desplacen a una velocitat d’uns 20 quilòmetres per hora en trajectòries difícilment previsibles. Els vents giren a velocitats que poden situar-se en els 300 quilòmetres per hora prop de l’ull central de l’huracà, malgrat que en el seu centre exacte el temps sembli totalment quiet.

El camp d’acció dels huracans s’estén per tot el Carib a partir de la illa de Granada. N’hi ha cada any, entre el juny i l'octubre, i algun any, fins i tot més tard. De vegades han passat a la història per la seva especial virulència i pel seu rastre de destrucció, com l’huracà Hugo, de 1989, que va devastar Guadalupe i Montserrat, o el Georges, de 1998, que va assolar la República Dominicana, Haití, Puerto Rico i Antiga.

Un veler dins d’una d’aquestes manifestacions de la natura no es diferencia d’una fulla d’un arbre. Si es troba al port, per molt amarrat que es trobi, pot ser enviat uns centenars de metres terra endins i, si es troba en alta mar, no vull ni pensar-ho. És per això que a partir de maig i juny tots els velers del Carib comencen una lenta migració cap al sud, cap a Trinitat, Veneçuela, Colòmbia o les zones properes a Panamà. O tornen a Europa.

Quadern XXXVIII: "Els bons moments poden venir de qualsevol direcció"

Jo, evidentment, he tingut un especial interès a accelerar la meva estança durant la primavera en les illes caribenyes del nord, República Dominicana, Cuba i Jamaica, per posar proa cap al sud el més aviat possible. Ho vaig fer a mitjans de maig; vaig sortir des de Kingston, la capital jamaicana, en direcció cap a Trinitat, però els forts vents que venien de cara em van forçar a seguir una ruta cap a l’est i vaig haver de passar pel sud d’Haití i de la República Dominicana i d'emprar el motor més del compte per poder avançar una mica. Quan podia, posava les veles. Un dia vaig comprovar que, malgrat haver fet 160 milles navegant en ziga-zaga, havia fet només 30 en bona direcció El mar va aixecar onades d’uns tres o quatre metres, curtes i dures, en les quals es clavava la proa del vaixell; s’hi quedava pràcticament aturat.
Finalment, després d’una setmana el cansament i les avaries em van vèncer,o en tot cas convèncer, i vaig decidir prendre rumb cap a Boca Chica, a la República Dominicana. El motor no em responia i després d’anar-se queixant i aturar-se de tant en tant durant els darrers dies, va fer el seu darrer petard quan tenia l’arribada a menys de 500 metres. Això és el que anomeno morir a la platja.

Als cinc dies, vaig reprendre la marxa un cop enllestides les meves petites i ja habituals avaries. Aquest cop tenia una previsió de temps més tranquil·la Els dies es van anar succeint els uns als altres, amb l'únic inconvenient d’avançar poc i caminar sempre mogut pel mar en contra. Això em dificultava tocar el violí, però no sentir música, especialment en caure el sol, quan estirat sobre un matalasset a la banyera veia com la nit i les estrelles prenien el relleu al vermellós sol que s’amagava per la popa. Sentir les meves peces favorites a través dels potents altaveus exteriors era una delícia. Hi ha moments màgics en què sentir un concert o unes cançons escollides et transporten a una altra esfera.

Penso que a la vida s’ha de saber extreure-li i trobar aquells bons moments que de vegades compensen un dia atziac o monòton. Però per a això cal estar sempre obert i posseir un bon eclecticisme, ja que els bons moments poden venir de qualsevol direcció, ja sigui d’un contacte màgic amb la parella, d’una conversa oberta amb un fill, d’un treball ben fet, d’un bon cafè, d’una atmosfera neta després de la pluja... Però sense un esperit obert aquests moments no prenetraran en nosaltres i perdrem l’oportunitat de gaudir-ne. No ens roben temps ni ens aparten del nostre treball, però ens humanitzen i ens vitalitzen per dins. És com l’adob que fertilitza la terra.

Quadern XXXIX: Les avaries durant la navegació

Durant la meva Ruta del Cafè ja intuïa que em trobaria amb molts moments bons, de la mateixa manera que també esperava dies o moments dolents. En aquesta travessia del Carib em vaig emportar una bona dosi d’aquests darrers. Van ser 14 dies en què vaig fer unes 1.200 milles amb el veler saltant i colpejant les ones. No és estrany, doncs, que de tant en tant saltés una peça del veler o es trenqués un cargol o s’estripés una vela. He arribat a pensar que les avaries ja no són incidències, sinó que formen part indissoluble de la navegació.
El darrer ensurt d’aquesta travessia el vaig tenir a poques milles de Martinica, extrem oriental del meu viatge caribeny. La matinada prèvia a l’arribada se'm va aturar el motor. Tenia encara combustible en un dipòsit, però amb una brutícia tal que no el deixava arribar als injectors. Vaig haver de continuar a vela. Contra unes ones ben formades que arribaven del canal format per les illes de Martinica i Santa Llúcia i contra un vent de 25 o 30 nusos, remuntava uns pocs metres, però en reculava molts més mentre m’apropava perillosament a les roques on el mar es trencava.

Les darreres gotes de combustible

Vaig començar a preocupar-me i vaig trucar infructuosament a la marina propera perquè algú sortís a facilitar-me combustible o remolc. Si no, hauria de fer mitja volta i tornar a alta mar. Però vaig pensar a treure les darreres gotes de la dotzena de bidons de gasoil ja exhaurit, però que no buido del tot perquè no caiguin al dipòsit les impureses del fons. Em vaig trobar amb uns quatre o cinc litres, molt bruts, que vaig filtrar i vaig vessar al primer dipòsit buit; vaig purgar el motor i vaig arrencar de nou. Hora i mitja va passar fins que es tornés a parar el motor però va ser temps suficient per endinsar-me en la badia, ja més protegit de l’onatge, i arribar a vela a la platja de Santa Anna.

L’endemà no vaig poder desembussar el dipòsit obstruït ni tampoc anar a buscar gasoil perquè al meu bot pneumàtic auxiliar li faltava sospitosament una vàlvula que no vaig veure enlloc i no vaig poder inflar-lo. Un amic xinès que es trobava a Martinica em va prestar un bidó de combustible i uns amics de Barcelona em van donar un cop de mà per fer l’amarratge.

A Martinica, ara en temporada baixa i on plou cada dia, hauré estat una mica més de dues setmanes a causa del poc entusiasme aixecat entre els mecànics que haurien d’haver-me arreglat els meus desperfectes; malgrat això tothom coincideix a dir que aquí és on es troben els millors mecànics i que aquí tot es pot arreglar. Què passarà en altres llocs?

Quadern XL: Vèrtebres de l’espina dorsal d'una balena com a seients d'un bar

Tres setmanes després de la meva arribada a Martinica, vaig aixecar l’àncora amb quasi tots els problemes solucionats. Al final, tot es va accelerar i els tres darrers dies van ser tan fructífers com inútils les tres setmanes prèvies. Sense presses i amb el vent a favor em vaig dirigir a Bequia, una bella i tranquil·la illa de Les Granadines. La navegació només em va portar un dia.
Aquesta illa és una de les 32 que conformen l’estat de Les Granadines. Frondosa i plena de vegetació, s’estén de forma estreta i irregular al llarg d’uns sis quilòmetres. La seva capital, la petita població de Port Elizabeth, es troba situada al fons de la badia de l’Almirallat i compta amb uns pocs centenars d’habitants. No té més de dues fileres de cases, normalment amb un màxim de dues plantes, que van rodejant la badia.

En la zona sud de la població hi ha una llarga i estreta platja de fina sorra blanca rodejada de palmeres. En ells, es donen la mà petits bars, restaurants i hotelets. Poca gent, i pau per arreu.

El temps sembla haver-s’hi aturat; no hi ha presses. La gent és amable i tota la vida es fa en un petit espai, com en un amfiteatre a la platja al davant del mar. Allà hi ha una parada per a la venda de fruites i verdures; un altre, per a l’artesania; tendes ben sortides i una petita seu oficial neta, fresca i organitzada, on es fan tots els tràmits d’entrada o sortida, duaners i policials, sense cap problema; això sí, amb un cost d’una mica menys de tres dòlars nord-americans diaris.

Tradició marinera

Bequia té una llarga tradició marinera i va ser un centre molt actiu de pesca de balenes des del moment en què s’hi van establir famílies de baleners procedents de la nord-americana New Bedford. Durant la temporada, entre el febrer i el març, quan aquests mamífers baixen des del nord, la pesca es feia en bots de vela i amb arpons manuals. En les ja escasses ocasions en què ara es pesquen, es porta la balena a la petita illa propera de Petit Nevis per a esquarterar-la.

Hi ha un bar molt curiós a la platja, on la barra s’ha fet amb l’esquelet d’una balena i els tamborets tenen com a seients vèrtebres de l’espina dorsal. Allà vaig anar a prendre un cafè un matí. Era l’únic client i, mentre es prenien el seu temps, em van fer un cafè filtrat que em van servir abundantment al costat d’una gerra de llet i d'un potet amb sucre de canya. No tenia sabor a res i, davant de les meves amables protestes, la propietària em va portar a la cuina i em va ensenyar un pot de cafè, quasi exhaurit, d’una coneguda marca italiana, sense olor. L’havia comprat a 40 euros el quilo i a mi em va cobrar un euro pel cafè.

Quadern XLI: "Fregar els plats, la petita creu del cuiner solitari"

A Bequia

A la platja, i sense cap plànol, s’han construït goletes de fins a 40 metres i tres pals i altres embarcacions menors. També, tot i que cada cop menys, construeixen a ull uns balandres a vela per al comerç i per al transport entre illes, als quals sembla que li posen motor de mala gana. Es pinten de colors vius, principalment vermells i taronges, i males llengües diuen que com més diners guanyen és introduint articles de contraban en l’illa per burlar els forts impostos que els graven.
Un costum popular entre els joves és la construcció de maquetes d’embarcacions, siguin tradicionals o còpies dels moderns velers que posen les àncores en aquest lloc. Amb aquestes miniatures es fan regates al port; les veles són regulades per una sola persona, que segueix el vaixell nedant o en un petit bot. Aquest costum s’ha comercialitzat i hi ha artesans que construeixen aquestes miniatures per al mercat turístic. Hi ha models de rara perfecció i són una preciositat les maquetes de les embarcacions tradicionals, amb un colorit meravellós. La temptació de comprar queda, malgrat això, ofegada pels elevats preus, disparats últimament pel turisme nord-americà, que sembla trobar-ho tot barat; durant la meva estada a Bequia no vaig veure fer cap venda. Pels preus que vaig veure, els millors velers van a 1.000, 2.000 i més euros; i els petits, a uns 200. Suposo que venent una embarcació al mes ja deuen cobrir costos.

L’estada a Bequia

La meva estada va transcórrer sense cap ensurt, impossible en una comunitat tan petita i tranquil·la, amb tan poca gent movent-se pel carrer i pràcticament sense trànsit; mai no vaig veure moure’s més de dos cotxes junts.

Hi va ploure cada dia, malgrat que els bequians no ho admetien. Al màxim que va arribar un d'ells, mentre m’havia refugiat en una parada de fruites després d’una inesperada tempesta, és a confessar-me que plovia dos dies per setmana.

Una nit vaig convidar a sopar en Keiko, la seva dona i els seus fills petits. Tots anàvem sense rellotge. Tenia fresc l’agraïment pel seu ajut quan vaig arribar a Bequia i vaig treballar molt en el menú: vichyssoise freda, arròs amb bacallà i verdures i gelea de taronja. Tot, rubricat amb un cafè cubà. Després em va tocar fregar els plats, la petita creu del cuiner solitari. A excepció de quan em sento gourmet o necessito aixecar la meva moral, utilitzo sempre un sol plat i, de vegades, segons el menjar, menjo directament de la paella o de la cassola. Però aquesta vegada vaig voler esforçar-me i vaig treure tot el meu arsenal de plats i coberteria, com si d’un vaixell de cinc veles es tractés. Havia de deixar ben alt el pavelló.

Quadern XLII: Canvi de plans: cap a Veneçuela

Després de tres dies a Bequia, mentre dubtava si sortir o no d'allà a causa dels continus aiguats i del vent, va semblar que s’hi obria un clar en el cel i, per la tarda, vaig envergar les veles i vaig fer rumb cap als Cayos de Tobago, etapa prèvia a Trinitat.
Tenia curiositat a visitar els Cayos de Tobago, uns esculls de corall deshabitats que contenen l’onatge d’un mar que sempre ve de l’est i que formen, a l’altra banda, una mansa superfície d’aigua amb un fons de sorra blanca, un paradís per al busseig. Però tot es va posar en la meva contra: la depressió que estava creuant, el vent fort quasi de proa, el mar embravit i, a més, un navegant italià per ràdio em va dir que on volia amarrar un cop a Trinitat estava ple a vessar. Donat que tampoc el cafè de Trinitat és una meravella i que el vicecònsul amb el qual m’havia de trobar havia marxat aquells dies de vacances, vaig decidir canviar els plans i anar directament cap a Veneçuela, després de fer una aturada a l’arxipèlag de Los Testigos.

Allò que fins el moment havia estat una penosa singladura es va convertir en una meravellosa galopada cap al sud-oest, amb les veles harmoniosament desplegades. Ja no importava ni la pluja ni el fort vent. De nou, la delícia de la pura navegació manava en el meu veler Ítaca, però era massa bo com per durar molt de temps. A aquella velocitat arribaria a Los Testigos al dia següent de nit i no m’agrada fer-ho en llocs amb poca senyalització o desconeguts. Per això, vaig anar reduint la vela per aturar-me, malgrat que ho vaig fer infructuosament, a causa del fort corrent i de l’onatge. Al final, em vaig deixar a la deriva fins a la matinada següent, quan vaig veure aquest petit arxipèlag veneçolà. Vaig ancorar en la Platja Reial, al davant de l’illeta Testigo Pequeño.

Quadern XLIII: Trepant per una duna de fina sorra entre núvols de mosques i sargantanes

En l’arxipèlag veneçolà de Los Testigos

Aquest arxipèlag, un punt en la carta marina que més s’assemblava a una taca que a la indicació d’aquest microcosmos, es composa de 15 illots; només dos d’ells habitats per una població d’unes 100 persones. La pesca és la seva ocupació habitual i es comuniquen amb els seus propis mitjans amb el continent, d’on els separen 39 milles.
La platja Real es troba a sotavent de l’illa Testigo Pequeño. Allà vaig estar amb quatre velers més, tots ben ancorats mentre aguantaven el fort vent que venia sense obstacle des de mar endins, però nosaltres estàvem en aigües quietes. Aigua transparent, superfície cristal·lina que permetia veure els detalls del fons amb roques i sorra, un paradís per al busseig turístic. Amb un fusell de pesca i una mica de paciència, el menjar sempre estava assegurat. Platja deserta de sorra blanca, cocoters i palmeres a ras d’aigua, cactus i una esclarissada vegetació. Unes cabres, unes poques vaques i una haca amb natges que semblaven perxes completaven el panorama.

Em vaig traslladar a badia Balandra, un ancoratge proper més protegit del vent. Allà hi havia un veler francès, que va marxar poc després d’arribar-hi jo. Vaig vèncer la meva peresa habitual per inflar el bot i per col·locar-li el pesat motor; ho vaig fer amb certa sorpresa, ja que, malgrat que no em vaig cronometrar, juraria que ho vaig fer més ràpid que mai en aquesta segona vegada.

Vaig anar cap a una petita platja propera, tota per a mi. Vaig lligar el bot a una palmera i vaig començar a trepar per una duna de fina sorra entre núvols de petites mosques, sargantanes i iguanes mentre fugien sense pressa del meu camí. Matolls i cactus ajudaven a fixar el relliscant terreny i proporcionaven un agafador quan la pronunciada pendent et tirava cap enrera. Així, vaig arribar al cim. Des d’allà podia veure’s l’altre costat del mar enfurismat que venia de l’est mentre es llençava sense treva contra les roques o la deserta platja Guzmán, una platja en la qual només es veien pelats i descarnats troncs, sense cap edificació o altre signe de vida que no fossin les nombroses fragates.

Quadern XLIV: "En el tròpic, amb el melic sempre a la vista"

En l’arxipèlag veneçolà de Los Testigos

La meva propera parada va ser la platja de Tamarindo, on hi havia molt més moviment i barques de pescadors. Ja tenia ganes de parlar amb algú. Allà només vivien un parell o tres de pescadors, quasi de vacances en aquella època, ja que em deien que els diners de l’any els guanyen en l’època de llagostes i en aquell moment, juliol, es trobaven en la meitat de la veda.
També hi vaig trobar una dotzena de veneçolans que hi havia arribat el dia anterior des del continent. Hi havien arribat marejats i havien instal·lat el seu campament a la platja, amb unes tendes de campanya i un gran para-sol; allà pensaven quedar-se uns dies aprofitant un pont. Simpàtics i acollidors, em van oferir begudes fresques. No vaig poder acceptar la seva invitació de sopar aquella nit carn a la brasa per la dificultat de traslladar-me per la zona a través d’uns esculls que ja em resultaven difícils d’evitar durant el dia.

Absència de civilització

Qualsevol d’aquestes illetes són perfectes per fer de Robinson o ermità durant uns dies o una temporada. O tota la vida en cas que algú vulgui fer-ho! Però si s’hi va sol, els plaers no compartits no semblen tenir tant atractiu. Jo vaig intentar allargar-los el més possible. Com? Anant als llocs propers on veia moviment, bussejant, netejant el fons del veler, tocant el violí, sentint música, llegint, fent viatges a la nevera, escrivint o no fent res, que de vagades també té el seu encant.

No considero que fer alguna cosa sigui una obligació, malgrat que això en mi ja s’ha convertit en un mal costum. Però hi ha moments, sobretot quan la calor asfixia i el vent decau, en què les hores passen molt lentament. És el moment de mirar-se el melic –en el tròpic, sempre a la vista-, de pensar en coses, dormir o somniar, tot en un, amb fronteres difuses entre la realitat i la fantasia.

Competint amb els estels

La nit en el lloc de l’ancoratge vaig tenir l’oportunitat de sentir els crits dels ocells, grills i no sé quins animals més que no es van aturar en tota la nit. L’aigua quieta desprenia una forta olor a salnitre i la vegetació en descomposició de la riba feia arribar la seva característica aroma penetrant.

En un moment donat, van començar a veure’s llumetes que jo vaig creure que eren persones amb llanterna mentre buscaven qui sap què. Però eren petites lluernes que volaven molt a prop del veler i que, per un error de perspectiva, vaig col·locar en la vora del mar. Feien la competència als nombrosos estels fugaços que van travessar l’obscur firmament tatxonat d’estels. L’absència de civilització i llums donaven al cel una nitidesa extraordinària que el feia més proper.

Així vaig passar tres dies durant els quals vaig omplir la meva quota de pau i, quan ja defallia de felicitat i aquesta es feia inaguantable, vaig posar proa rumb a Puerto la Cruz, a la costa veneçolana, d’on em separaven una mica menys de dos dies de navegació. Allà va acabar la meva migració fugint dels ciclons caribenys; era principis de juliol.

Quadern XLV: Les fortificacions de Cartagena d’Índies

Vaig reprendre la meva ruta tornant cap a Veneçuela, on vaig posar de nou el veler a punt. A finals del mes de novembre em vaig dirigir cap a Colòmbia i vaig ancorar a Cartagena d’Índies després de fer 750 milles en cinc dies i amb molt vent. Tres setmanes he estat al país.
Cartagena d’Índies és una ciutat amb el mar com a protagonista. El mar Carib i l’Atlàntic, per un costat; la gran badia per un altre, i llacunes per aquí i per allà, salvades per llargs ponts. A les entrades de la badia, Bocachica i Bocagrande, uns estratègics forts impedien en el seu temps el pas a tota embarcació per allà; per si de cas, hi ha altres forts en llocs estratègics que van haver de fer aquesta ciutat quasi inexpugnable i a la seva protegida badia, una de les més segures d’aquestes latituds.

Per rematar-lo, a l’entrada per Bocagrande es va construir un dic submergit que només deixa passar embarcacions de calat inferior als dos metres en marea alta. La ciutat té el seu origen en el llunyà 1533, va ser reduïda a cendres l’any 1552, des de quan no va parar de créixer i de ser atacada successivament per tots els pirates de l’època.

La decisió de fortificar la ciutat va ser fàcil de prendre, però lenta d’executar. El mar, amb unes temibles marejades, es va emportar les fortificacions en diverses ocasions i no va ser fins 1796 que no es van considerar satisfactòriament acabades. De fet, la ciutat no està emmurallada, sinó jalonada de fortificacions intercomunicades per camins de ronda eriçades de troneres per als canons i espitlleres per als afuselladors.

Allunyat del centre emmurallat s’aixeca el castell de Sant Felip, acabat l’any 1657 després d’un segle de construcció. És la major fortalesa construïda per Espanya en el Nou Món, sòbria, massissa, d’una solidesa de pedra que va resistir els més acarnissats atacs, a excepció del de De Pointis, l’any 1697.

Quadern XLVI: Els venedors ambulants són empipadors com mosques...

Visió de Cartagena d’Índies

El centre històric de Cartagena d’Índies, amb edificacions de dos pisos, presenta de tant en tant un deplorable aspecte de conservació ressaltat encara més per algunes cases colonials perfectament reconstruïdes, almenys en les seves façanes, amb els florits balcons de fusta. Els balcons, centenars dels quals van fent-se la competència entre ells en la categoria de més vistosos o de més acolorits, són el detall més característic d’aquesta bella ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat.
Des de primeres hores del matí, és un prodigi de bullícia, comerç, parades de carrer, venedors ambulants i trànsit caòtic pels seus estrets carrers. Els venedors ambulants són enganxosos i empipadors com mosques tocacollons; no importa que vegin que has dit que no a un d'ells amb els braços coberts de collarets. S’apropen a tu, un darrera de l’altre, amb els mateixos collarets per provar sort.

La multitud envaeix els carrers ja que les voreres estan plenes per les extensions dels establiments; per tota classes de venedors, amb la seva tauleta, de llibres, fruites, tabac, sucs, menjars, rellotges,...; o per algú assegut o estirat al terra per descansar. El sol cau vertical i aixafa tot contra el sòl: persones, plàstics, ampolles, papers o peles de fruita.

Però, estranyament, la sensació no és desagradable. Potser és la llom que s’estavella contra les blanques parets; potser, l’alegria contagiosa dels cartageners; potser, veure a cada pas que dones una ferma casa pairal; potser, per l’aturada intermitent per tastar un refresc a escollir entre dotzenes de fruites naturals.

Esglésies, convents, palaus i edificis colonials van apareixent un rera de l’altre, sense que el denominat “centre” tingui un lloc més privilegiat que un altre. De totes manares, em va captivar més la part de San Diego, una mica menys bulliciosa, a excepció de la gran mostra artesana del conjunt de Las Bóvedas. És una zona amb petites places on sembla que s’hi hagi detingut el temps; carrers amb cases colonials pintades de colors ocres o blau pàl·lid, sempre amb les seves gelosies mig ajustades que deixen veure de vegades els patis interiors on sembla no entrar el sol líquid i enganxós que inunda el carrer.

Quadern XLVII: "L'extracció de maragdes es troba monopolitzada pel Govern"

A Cartagena d’Índies

A mesura que la tarda avança, el sol cau oblic i, amb la ràpida posta del tròpic, desapareixen els cartageners, que tornen a les seves cases després d’haver saquejat civilitzadorament els comerços. És llavors quan comencen a notar-s’hi els turistes, abans ocults per la multitud
Deambulen –jo també ho vaig fer- amb pantalons curts, malgrat que el personal autòcton, ja acostumat a la calor, sempre usa texans llargs. Les parades dels carrers són ara substituïdes per taules i cadires, i alguns espais oberts, com la plaça de Santo Domingo, es converteixen en immenses cafeteries a l’aire lliure. Un aire, que sempre bufa, refresca admirablement l’ambient.

És el moment d’asseure-s'hi a prendre un cafè, un tinto, mentre es contempla la diversa humanitat que t’envolta o l’estàtua de la Gertrudis, una opulenta obra del colombià Fernando Botero. És una estàtua que res té a veure amb la dedicada a l’esplèndida Catalina, una llegendària índia guerrera del segle XVI que Eladio Gil ha plasmat en bronze, amb estil natural; amb només mitja dotzena escassa de plomes, s’erigeix majestuosa i desafiadora amb la seva nuesa en el centre d’una plaça.

El centre històric de Cartagena és el punt més interessant des del punt de vista turístic i cultural, però, avui, la ciutat s’ha estès de forma moderna per tot arreu. La zona de Bocagrande és potser la més nova i rica. Forma un istme bordejat pel mar exterior i té una llacuna al seu interior. És allà on es troben els macrohotels, on ancoren els grans vaixells de creuers, on els bancs i multinacionals tenen les seves seus i on obren les botigues selectes amb preus internacionals.

Hi ha allà unes grans botigues habilitades per atendre simultàniament dotzenes de turistes amb un producte molt colombià: les maragdes, l’extracció de les quals monopolitza el Govern, a excepció d’una única mina a cel obert, que, segons la meva informació, es troba en mans privades des de fa segles. La venda de maragdes, un souvenir a l’abast de quasi totes les butxaques, deu ser molt rentable a Cartagena. Està estesa per tota la ciutat, en establiments que es veuen luxosos, que tenen fortes mesures de seguretat i que, pel que vaig veure, no tanquen mai.

Quadern XLVIII: "Passejar i cobrar diners, una delícia"

A Cartagena d’Índies

L’anada o tornada entre el Club de Pesca i el centre es podia fer en un dels nombrosos taxis grocs al preu únic de 1,20 euros; era, però, més interessant fer-ho amb autobús, a 0,25 euros, vehicles molt millors que els que m’havia trobar setmanes enrera a Veneçuela. Cada un d’ells semblava haver estat decorat pel conductor, que en la part davantera col·locava verges, sants, santes, miralls, penjolls, llums, ninots, records, postals i tot allò brillant i cridaner que arribés a les seves mans, tot, amenitzat amb música, és clar, que sortia d’un potent aparell portàtil.
Un dia vaig pujar a un autobús que tenia com una mena de petit salonet davanter amb coixins i catifes al terra, aquell dia ocupats per qui semblava ser la dona i la filla del conductor, ufanoses mentre passejaven en el seu autobús, a l’hora que els disciplinats passatgers anàvem pagant religiosament els nostres 600 pesos. Passejar i cobrar, devia de ser una delícia.

Jo havia amarrat als aiguamolls del Club de Pesca, amb unes instal·lacions molt cuidades, un servei impecable d’oficina, megafonia i una vigilància extrema de dia i de nit. Ocupa allò que va ser el fort El Pastelillo, del qual es conserven en perfecte estat les muralles i troneres amb vells canons rovellats que apunten a l’infinit. Desgraciadament, les aigües al club no estaven mai quietes ja que els aiguamolls estan oberts a la badia, per on van i vénen a tota velocitat llanxes que fan de taxi, altres que porten turistes i altres que fan el transport entre els diferents punts de la ciutat. El resultat, i més per a mi (que estava atracat en una punta exterior), era un moviment continu sacsejador que quasi em feia enyorar el mar obert.

Club poc concorregut

El club era molt tranquil, als socis no se’ls veia navegar massa, ni tampoc abusar de la cafeteria. Durant la meva estada només vaig coincidir amb un altre veler estranger d’un matrimoni americà, que ja dues setmanes abans de Nadal va decorar el seu vaixell amb centenars de llumetes que van penjar de baranes i cordams.

Els navegants acostumen a anar al veí Club Nàutic, amb unes instal·lacions més modestes i barates, però amb un gran local obert on es podia menjar, veure televisió, parlar o prendre unes extraordinàries llimonades amb gel pilé, que degustava amb els meus amics Pau i Irene, allà amarrats. Ells em van deixar apadrinar la Lola, una carinyosa gosseta de raça llauradora que van comprar, negra, de tres setmanes; es passava el dia dormint, prenent el biberó i avisant amb uns petits gemecs quan volia fer les seves necessitats.

Quadern XLIX: Anxoves de carn saborosa amb un rajolí d'oli

A Cartagena d’Índies

Amb la flegma característica dels tròpics, un mecànic entès i honest que m’havien recomanat un parell de navegants barcelonins va posar les mans sobre el meu misteriós motor per arreglar les fuites de gasoil. De pas i per si les mosques, vaig fer independents els dos dipòsits de combustible, en previsió de poder anular un o altre en funció de qualsevol circumstància. Vaig aprofitar també per instal·lar-m’hi els llums de posició en la part superior del pal i vaig substituir les de proa i popa, amb les quals no guanyava ni per a bombetes ja que es fonien dia sí dia també perquè estaven més temps sota l’aigua que a sobre.
Com que els dies anaven passant en un agradable fare niente, em vaig fer construir una dotzena de petits calaixets, a mena de prestatgeries, elegantment decorats amb unes diminutes columnes, amb les quals vaig ornar el saló del veler que a partir d’aquell moment sembla un pati andalús amb gelosies. Em vaig donar la satisfacció de vernissar-les, igual que vaig fer amb mig vaixell, que, amb més de cinc anys, ho venia demanant a crits.

Com que una cosa porta a l’altra, em vaig fer uns para-sols per instal·lar-los a la popa, ja que en aquest viatge a mitja tarda el sol entra inclementment per la popa. Assegudet en aquesta, només em quedava acabar d’instal·lar el meu invent de taula a la banyera.

Els pescadors i el seu regal

Durant el matí, vaig veure voltar per allà una petita barca amb tres pescadors als quals vaig fer senyals perquè s’apropessin. Ho van fer (eren un pare i dos fills joves) i els vaig oferir d’entrada unes llaunes de refresc, malgrat que el pare va preferir aigua freda. Vam estar parlant una bona estona i, quasi quan ja marxaven, el pare em diu que si vull algun peix. És clar que el volia! Em va demanar una bossa de plàstic i vaig haver d’aturar-lo quan ja portava vuit peixos dins.

Eren anxoves, res a veure amb les mediterrànies del mateix nom, i encara cuejaven quan les vaig netejar. Feien un pam, de carn blanca, molt suau i saborosa. Amb moltes espines, però fàcils de treure-se-les. En vaig fregir un parell i les vaig amanir amb un rajolí d’oli de la meva terra, que reservo per a ocasions com aquesta. Estaven sensacionals. Vaig estrenar la meva taula a coberta, sota el para-sol, mentre m’acariciava la brisa que feia avortar en el seu naixement les gotes de suor que feien brotar els 40ºC ambientals. El dia anterior, per ràdio des de Barcelona, m’havien dit que allà estaven a 3ºC.

Quadern L: "Agenollar-se amb minifaldilla sense fer massa evident la roba interior"

A Cartagena d’Índies

Com vaig fer en altres llocs, en arribar a Colòmbia em vaig dirigir al diari de més difusió, aquí El Universal, per explicar-los els objectius de La Ruta del Cafè. La fotògrafa que em van enviar després al vaixell per fer el reportatge gràfic anava vestida quasi de gala. "Anar quasi de gala" significava portar unes finíssimes sabates d’alts talons que va acabar traient-se. Va determinar no fer el mateix amb una increïble minifaldilla que portava un tall lateral; era per admirar el contorsionisme al qual es dedicava en agenollar-se per fer-me els plans sense que es fes massa evident la seva roba blanca interior.
La majoria dels vaixells del club tenien un mariner netejant l’embarcació sovint. A mi, se’m va oferir Balín, llest i vivaç, qui em va acabar convencent un dia per netejar-me el veler de sal i un altre per treure brillantor als candelers i peces inoxidables. Es van refredar les nostres relacions quan em va presentar un amic que volia fer-me els para-sols i que em va demanar una quantitat astronòmica que ni em vaig prendre la molèstia de regatejar.

Els primers dies em va agafar el mono dels treballs i visites relatives al cafè i les preses per veure-ho i tafanejar-ho tot, però aviat vaig tenir dominat el tema, els treballs en el veler sota control i la vida va començar a prendre una certa rutina tropical, sense excessives complicacions. Vaig descobrir un lloc amb excel·lent aire condicionat per telefonar, connectar-me a Internet, anar enviant i rebent els meus correus i planejar la meva propera estança a Panamà. A més, allà em provocaven molt amablement amb un bon cafè. Solia visitar també un supermercat proper, net i alegre, amb un bon assortiment de tot, a excepció de formatges –tots tovets i amb una tendència desesperada a florir-se als dos dies de ser a la nevera.

L’entrada a Colòmbia, complicada burocràticament com a Veneçuela, exigeix una gestoria, encarregada d’omplir els impresos i que et porta de la mà a la Policia perquè li mostris el passaport. Total, 60 dòlars americans per l’entrada i la sortida. Vaig sortir del país el dia anterior a Nadal, amb un sol radiant i poc vent després d’omplir els tancs de gasoil.

Quadern LI: "Una gambeta en equilibri sobre l’orinalet"

Les illes del Rosario de Colòmbia són un grup d’illes molt petites –la més gran, quasi no arriba a una milla i amb prou dificultats en alguna d’elles cap una caseta–, totes ocupades i molt urbanitzades. El conjunt està relativament abalisat, ja que són habituals els fons marins d’un metre o menys. La majoria –hi ha com una dotzena– estan plenes de cases d’un cert luxe amb un petit embarcador a la porta.
Es troben a unes 20 milles de Cartagena d’Índies i un dia vaig tenir l’oportunitat de visitar-les a bord de la potent motora del secretari del Club de Cartagena. En una hora escassa vam arribar a l’Illa Gran; vam ancorar en l’embarcador de la casa d’uns amics, en una abrigada caleta, i allà vam simultanejar unes capbussades al mar amb uns altres dins el jacuzzi del jardí.

Hi ha illes, que més ben aviat podríem anomenar roques que tenen un metre sobre la superfície del mar, on s’han construït cases desbordant el seu perímetre i que tenen el seu embarcador per a llanxes, única forma d’accedir-hi. Hi ha qui s’hi ha construït un viver després de cercar un petit espai de mar al costat de l’embarcador i allà té llagostes i altres peixos que hi descansen sense saber allò que els espera. Un pescador ens va oferir tres llagostes acabades d’agafar, relativament petites, que un madrileny va comprar –les tres– per dos euros.

Un dinar de gambes

Vam visitar un Oceanario en una altra minúscula illa, que havia estat construït acotant zones marines de baix fons amb tela metàl·lica. Unes passarel·les de fusta fixades sobre pilons permetien observar cada una d’aquestes zones des de dalt. En unes hi havia tortugues; en unes altres, taurons, anfosos que coexistien amb altres espècies i, en el major espai, cinc dofins domesticats.

El dinar el vam fer en una altra illeta amb un restaurant molt ben instal·lat sota una coberta de palmeres trenades. Va obrir el dinar un còctel de gambes, de veritat i en quantitat, no aquelles dels restaurants finolis que fan làmines una trist gamba i la pinten sobre la base d’enciam mig mort, tot cobert de maionesa amb un cop de quetxup per donar-li color; els fins dels més fins, a més, posen una gambeta en equilibri en l’extrem de l’orinalet.

Quadern LII: El cafè de Colòmbia (I): conreu i preparació

Vaig començar la cerca de l’esperit cafeter colombià anant a la font, la Federación Nacional de Cafeteros, que a Cartagena d’Índies té la seva seu en una magnífica torre al barri del Cabrero, rodejada per frondosos arbres en què viuen mitja dotzena d’iguanes d’una mida respectable. Em van atendre el director, Antonio Soto Berrocal, i, el responsable d’exportació, Isaías Piñeros. Entre els dos, em van presentar un panorama real de la situació cafetera colombiana i mundial. No va faltar la degustació d’un bon cafè ni tampoc un obsequi d’aquest per usar en la meva singladura.
Colòmbia és el segon productor mundial de cafè, després del Brasil, però, per la gran qualitat del cafè que selecciona i destina a l’exportació i per les seves ininterrompudes campanyes publicitàries, s’ha convertit en el líder mundial de la qualitat amb els seus arábigas lavados. Segons anys i collites, produeix entre 10 i 13 milions de sacs de 70 quilos en unes 300.000 finques que ocupen 900.000 hectàrees. El conreu de cafè a Colòmbia dóna treball a un milió de persones i genera aproximadament el 3% del Producte Nacional Brut del país.

El cafè com a beguda, el “tinto”, és omnipresent dins de la vida colombiana i en ambients modestos ha estat des de fa anys l’acompanyant del solitari arròs blanc –o ”de manteca”– o de l’arròs pegat –el “cucayo”–, amb què sopen o esmorzen nens i grans.

S’acostuma a preparar bullint aigua en una olla que només s’utilitza per a això després d’haver estat netejada amb aigua i sense detergents. Quan bull l’aigua, es retira del foc i se li afegeix el cafè mòlt; s’hi deixa reposar sense remenar. Als cinc minuts, es pot moure molt lentament amb una cullera mullada i es serveix decantant-lo suaument, sense filtrar, mentre es vigila que el “cuncho” o marro quedi dins del pot. En algunes cases encara es torra diàriament el cafè en “pailas”, semblant a paelles però amb una major concavitat.

Quadern LIII: El cafè de Colòmbia (II): els gustos per regions

Els grans torradors han d’adequar la seva oferta als diferents gustos existents a les regions colombianes. Així, a Medellín i Antioquia es prefereix el cafè poc torrat i poc mòlt, fet que li dóna un gust molt suau. Per contra, al nord, al litoral atlàntic, prefereixen el cafè més fort, per la qual cosa ha d’estar més torrat i mòlt més fi. A la zona de Bogotà es pren un cafè intermedi. Això m’ho venia comentant el gerent d’una torradora que vaig visitar, la més gran de la zona i que produeix el cafè Don Chicho, marca presa del nom amb què aquí coneixen un italià immigrant que fa mig segle va venir a aquests paratges i va fundar la torradora.
El cafè ofert al consumidor colombià no és habitualment el millor que es produeix; la raó és que els millors se solen destinar exclusivament a l’exportació. Es queden al país per al consum intern les qualitats inferiors o els garbells menors; en aquest cas, els paquets han d’explicitar en els paquets “Para consumo en Colombia”.

En les meves visites als lineals de cafè dels supermercats vaig veure que els paquets de cafè mòlt –quasi cap d’ells envasat al buit– exhalaven una certa aroma que vaig pensar que era deguda a un defecte en l’envasat. Segons em va contar un torrador, això estava fet expressament, ja que es feia una microperforació al paquet després de l’envasat. Tot s’explica dient que si les mestresses de casa no noten una certa aroma rebutgen el producte.

Els preus es troben al voltant dels tres euros per quilo i amb poques variacions. Els envasats al buit o els escassos amb etiquetes com “selecto tipo exportación” es venien a quatre euros el quilo. Les marques més reconegudes són La bastilla, Córdoba, Don Chicho, Oma, Sello Rojo i Universal.

Quadern LIV: Els problemes del mot "provocar" a Colòmbia

Encara en terres de Colòmbia

Pels carrers circulen venedors ambulants que ofereixen cafè en termos i en gotets de plàstic, amb o sense sucre. El cafè abans el feien de forma tradicional, però ara, cada dia més, s’està fent amb cafè soluble. És una activitat en mans de gent procedent de Tuchin, una regió propera a Cartagena d’Índies, amb uns trets indis molt marcats. Per l’equivalent a sis cèntims d’euro, algú es pren un petit “tinto” o en paga 10 per un de més gran. Hi ha qui demana un “perico” o un “pintado”, que és un cafè amb una mica de llet i, fins i tot, no hi falta qui l’acompanya amb unes galetes de soda.
“Le provoca un tinto” és la pregunta invariable amb la qual t’ofereixen un cafè en entrar en un despatx o en una casa particular. Això de provocar amb alguna cosa –forma molt comuna de preguntar si es desitja alguna cosa– em porta a la ment una situació en què em vaig trobar molts anys abans, en la meva primera visita a Colòmbia. Vaig anar un matí al centre de negocis de l’hotel Tequendama de Bogotà, on havia de celebrar unes entrevistes amb industrials locals. A primera hora, es trobava desert; només hi havia una maquíssima i escotada treballadora. Se’m va apropar, amb un gran somriure, potser a una distància més curta del que és considerat habitual i, amb veu melosa, em va dir:

–¿Le provoco con algo?

I tant que em provocava! Jo ja no sabia si allò era un centre de negocis o si m’havia equivocat i allò era una “secció especial” per a viatgers solitaris. Es va desfer aviat l’equívoc, malgrat que l’únic que es va enrojolar-se vaig ser jo. Ella reia quan li vaig explicar la meva primera interpretació. Em va estar provocant tot el dia amb cafès i sucs de fruites, però es va cordar un botó més de la brusa.

Quadern LV: El cafè de Colòmbia (III): el procés de control

L’exportació del cafè colombià es realitza normalment per via marítima des dels ports atlàntics de Cartagena d’Índies, Santa Marta i Barranquilla i des del port pacífic de Buenaventura. El més important és el port de Contecar, de la Federación Nacional de Cafeteros, a Cartagena, i vaig tenir l’oportunitat de visitar-lo de la mà de la seva gerent, que tots els tècnics del complex anomenaven simpàticament “la modelo” per la seva bellesa.
El cafè trillat, sense el pergamí, va arribant de forma continuada en camions a un gran magatzem que pot contenir de dos a tres milions de quilos amb un índex de rotació de quatre a cinc dies. S’emmagatzema en grans prestatgeries per grups de 25 sacs, identificats, pesats i controlats qualitativament per grup. Els sacs són embarcats dins els vaixells en contenidors i, en algun cas, el cafè viatja en bags, uns sacs plàstics amb capacitat per a 1.830 quilos.

Determinats tipus de cafè de gran qualitat, com el superb Emerlad Mountain Specialty Coffee, viatgen en contenidors refrigerats, per evitar qualsevol canvi de temperatura i humitat. Són cafès habitualment comprats pel Japó, potser el país que consumeix el millor cafè del món i disposa d’inspectors de qualitat en els punts d’embarcament, tal com vaig poder comprovar mesos enrere a Jamaica.

El procés de tast

Al conjunt portuari existeix un laboratori amb diversos tècnics que van efectuant contínuament tasts i controls. El tast segueix sempre el mateix ritual. S’inicia amb l’homogeneització, moment en què es prenen dues mostres iguals de cafè verd per poder repetir el tast si sorgeix algun problema després. El torrat es realitza en unes petites torradores elèctriques i el control es fa visualment a través del color del gra; acostuma a torrar-se durant uns sis minuts a 210ºC. El mòlt es fa més fi que el del tast brasiler, malgrat que més gruixut que el necessari per fer un cafè tipus filtre.

Dins cada tassa a tastar es col·loquen 13,9 grams de cafè al que, en una primera etapa, se li afegeixen 90 mil·lilitres d’aigua depurada a punt de bullir. No es remena i s’oloren les aromes. Després s’hi afegeixen 90 mil·lilitres més d’aigua calenta i, ara sí, es remena i es separen les poques partícules que es trobin en suspensió a la superfície. Amb la clàssica cullera de tast se xarrupa cada tassa i s’anoten els resultats. Si es rebutja una partida de gra de cafè, la devolució és immediata. Els resultats i les mostres són conservades durant sis mesos.

Quadern LVI: El treball dels chapoleros

Durant la meva estada a Colòmbia no vaig viatjar a l’interior ni vaig visitar cap zona cafetera. Hauria volgut anar a la propera serralada de Santa Marta, però m’ho van desaconsellar per trobar-se la seva zona cafetera en mans de la guerrilla, i l’ambient, massa caldejat en aquella època. A més, era ja desembre i, passat el pic de la collita de l’octubre, l’activitat estava a la baixa. I –per què no dir-ho– les successives avaries havien fet sobrepassar en molt el meu pressupost de costos.
M’hauria agradat observar els campaments que es formen a l’entrada de les grans finques o dels pobles cafeters. Són construïts pels chapoleros, els jornalers que treballen a preu fet en la temporada de recol·lecció. Els campaments no són res més que precaris coberts que protegeixen malament les hamaques en què ells dormen durant la nit.

La forta calor condiciona uns horaris molts matiners. S’organitzen per grups atesos per una dona que prepara els dinars. A les 4:30 hores de la matinada mengen allò que denominen “un algo”, normalment una arepa, una torta de blat amb panela i sucre de canya, i ho acompanyen amb un tinto. A les 8:30 hores fan una aturada per esmorzar i una altra unes hores més tard per menjar.

Normalment es distribueixen unes 10 persones per hectàrea. Es considera una recol·lecció normal una recol·lecció diària a partir de 30 quilos de cireres madures; amb això es guanyen uns 16 euros al dia, una quantitat gens rebutjable donat el nivell circumdant. La collita bona de l’octubre pot tenir una durada de dos mesos. Cap al mes d’abril hi ha el que s’anomena la “cosechita”, una segona collita molt menor que la principal, que pot representar el 30% de la de l’octubre.

Quadern LVII: “Fer les coses bé i lluitar per la qualitat té la seva compensació”

El cafè orgànic no té molt predicament a Colòmbia i molt menys el concepte de comerç just. Segons em va comentar un dia Fernando Casij, qui va ser director per a Europa de la Federación Nacional de Cafeteros, aquesta ha assumit en els seus tres quarts de segle de vida la promoció del cafè, la investigació de noves i millors formes de cultiu i l’ajut al caficultor, al qual assegura un preu mínim de compra que acaba sent màxim.
Segurament la Federació està polititzada, molt burocratitzada, té costos excessius i els grans caficultors pot ser que de vegades rebin proporcionalment més ajuts que els més petits o més necessitats; sense oblidar que un 20% de caficultors que produeixen el 5% del cafè de Colòmbia no estan afiliats a ella.

Però és innegable que el cafè colombià obté, a igualtat de qualitat, un preu superior al d’altres països competidors i que el caficultor d’aquest país es troba a un nivell superior que el de la majoria dels seus col·legues en altres països. Com sempre i en tots els àmbits, fer les coses bé i lluitar per la qualitat, a la llarga, té la seva compensació. La part negativa d’aquesta política és que l'agricultor modest ha obtingut poc d’aquest pastís, malgrat que amb els seus relativament baixos preus de cessió ha estat el que ha subvencionat durant anys una política de costos superflus dirigida per un lobby molt concentrat.

Quadern LVIII: És hora de promocionar tot el cafè colombià

Colòmbia.

Colòmbia no sols produeix un bon cafè; produeix molts bons cafès. La política cafetera del país, però, va escollir ja fa molts anys el camí de la simplificació en la seva oferta i en la seva imatge mesclant les seves innegables bones qualitats en una sola i promocionant-la dient que “Colòmbia produce el mejor café del mundo”; es va escollir Juan Valdez com a logo i emblema.
Oficialment, sempre s’ha donat suport a la venda i consum d’”un 100% puro Colombia”. Ara, amb la crisi de cafè pel seu excés de producció al llarg i ample de tot el món, potser sigui el moment de promocionar algunes varietats molt bones del país i poder competir amb altres cafès que estan aguantant molt bé la tirada dels preus a la baixa presentant-se com a cafès d’especialitat, o gourmet.

Vaig estar comentant tot l’anterior amb Lee Miles, un americà aficionat a la navegació afincat a Colòmbia, dedicat entre altres coses a vendre cafè d’especialitat principalment dirigit al turista del seu país –que desgraciadament ha disminuït dràsticament després que el Govern d’Estats Units posés Colòmbia en la llista de països conflictius a visitar. Ara podia fer aquesta activitat, però anys enrera la poderosa Federación Nacional de Cafeteros ho tenia vedat. Vam prendre junts un bon cafè en la seva empresa i em va obsequiar amb uns paquets amb varietats dels millors cafès colombians d’Antioquia, Hacienda Andalucía, Huila, Manizales i Tolima, amb diverses classes de torrat que em van fer les travessies més agradables durant molt de temps.

Amb Miles vam estar discutint un projecte per poder oferir als turistes dels grans creuers “un día cafetero”, amb la visita a una plantació, on se’ls explicaria tot el procés per obtenir cafè, tindrien l’oportunitat de degustar diversos tipus de cafè i podrien comprar paquets de diverses especialitats. Recordava una cosa semblant que vaig tenir l’oportunitat de contemplar en l’antiga plantació Errard de Santa Llúcia. I és també un projecte que vaig llençar al Brasil –encara per iniciar– per convidar els turistes a passar un dia en els cafetals i en la cooperativa de la serra de Guaramiranga.

Quadern LIX: De compres per la ciutat panamenya de Colón

A Colón

És la segona capital de Panamà. Sembla abandonada, bruta i amb decrèpites construccions que acullen una de les majors taxes de delinqüència del continent sud-americà. La resta del país la considera quasi com a ciutat impossible; l’escassa indústria s’ha anat traslladant. El taxi, barat –a 0,75 euros una cursa normal–, és el mitjà obligat per traslladar-se amb seguretat per la ciutat, malgrat que sigui a distàncies curtes. Si es té l’habilitat d’agafar-ne un amb les finestres baixades –senyal d’aire condicionat–, el premi és doble, ja que els 40ºC que arriben a registrar-s’hi fan quasi impossible els tranquils passeigs.
El més interessant de Colón són els seus voltants, tant els que donen al llac Gatún, frondós i salvatge, com les platges circumdants de sorres fosques o la població de Portobelo, actiu port durant els segles XVI i XVII, amb fortificacions i cases colonials, avui convertida en un enclavament turístic.

Colón té interès per tenir la Zona Libre, un reducte comercial dins la zona urbana, tancat i vigilat, on pot comprar-se absolutament de tot –sempre a l’engròs, a preus sense duana. Són unes 2.000 botigues que venen roba, sabates, rellotges, electrodomèstics, joguines, joies,... Existeixen serveis de restauració, bancs, cases de canvi i una àmplia zona de càrrega i descàrrega. Només tenen accés a ella, amb l’objectiu de comprar, els estrangers amb passaport. Les compres fetes seran enviades directament al país del comprador o, en el meu cas, me les van enviar amb un guàrdia de duanes directament al veler el dia que vaig comprar uns equips de televisió i música.

Em va costar vèncer la resistència d’una enorme tenda d’aparells electrònics, acostumada a les grans comandes, perquè em vengués els equips com a particular, però era l’única botiga de Panamà on tenien els aparells que necessitava i em vaig esforçar. Vaig obtenir el que volia, i a menys de la meitat del preu europeu malgrat que sense dret de garantia, que, d’altra banda, és inútil quan s’abandona el país de compra.

Quadern LX: Creuar el canal com a ajudant d'un veler francès

De Colón a l’estat de Chiriuí

L’entrada al país la vaig poder fer jo mateix sense dependre de gestors. Va ser menys complicada però no més barata que altres països visitats com Veneçuela o Colòmbia. Vaig haver de fer una demorada cua en un banc per comprar pòlisses i canviar els bitllets de 100$ que tenia, doncs no són acceptats, igual que els de 50, ja que n’hi ha molts de falsificats.
Jo aposentat a primera fila davant del club, em vaig dedicar, com no, a la busca d’un mecànic i un taller de precisió que em posés recte el timó. Ho vaig aconseguir després d’una setmana de persecucions i pressions per accelerar el lent ritme de treball d’un taller de mecànica. Amb això, i uns altres treballets de rigor, vaig deixar el veler a punt i em vaig dedicar a organitzar unes visites a zones cafeteres de l’Oest del país, a l’estat de Chiriuí, fronterer amb Costa Rica, on havia d’anar de traslladar-me en un avió que sortia de Panamá City, a l’extrem del Pacífic del Canal.

Fins allà vaig arribar a bord del veler Loro Matías de Pierre, un francès amb qui havia fet amistat, constituint-me en un dels quatre ajudants que obligatoriament ha de dur cada embarcació per creuar el canal. Vam sortir de Colón a les 8:00 hores i vam arribar al Club de Balboa, al pacífic, a les 18:00 hores després de navegar 50 milles, travessar el llac Gatún i baixar al final els 26 metres d’alçada que s’havien guanyat al principi, baixant en sentit invers.

La vida al Club tenia signe americà. Semblaven tallats tots pel mateix padró: rosats, grans, parelles de jubilats la majoria, envaïen sorollosament la terrassa que tenia a pocs metres de la meva proa i m’amenitzava sorollosament, cervesa en mà, fins altes hores de la matinada. El violí, amb la seva dèbil veueta, tenia totes les de perdre. La meva activitat social es va limitar a prendre des del primer dia un cafè a mitja tarda amb en Pierre, que em va permetre fotocopiar unes quaranta cartes de la Polinèsia i algunes pilot charts i poc desprès va agafar un to més amable, al coincidir durant uns dies amb el Farell, aquell veler de Barcelona que ja havia trobat en una altra ocasió a Santa Lucia, amb Toni i Laura i els seus tres fills.

Quadern LXI: "Foto per mola"

A Colón

Algunes tardes, a la tertúlia que s’organitzava al meu vaixell, s’unia en Josep, un rodamóns valencià, jove i despreocupat que feia més d’un any que havia sortit d’Espanya i que buscava embarcar-se destí l’Equador i Bolívia. M’he trobat diverses persones d’aquest estil, viatjant sense cap altre rumb que el que dicta l’oportunitat, sigui per terra o per mar. La majoria semblen tenir en comú una escassa, per no dir nul·la, base econòmica, un cos sense greixos superflus, un optimisme exagerat, simpatia i una sort immensa que els fa travessar sans i estalvis les zones més conflictives.
Un dia, a Colón, em va aparèixer la cara oposada de la medalla. Una txeca tocant els seixanta, educadíssima, de parlar pausat, descendent d’una família de físics i matemàtics em va demanar acompanyar-me a la Ruta del Cafè. Duia temps caminant per rutes terrestres sense rumb fix. No tenia experiència nàutica ni semblava que li sobrés l’agilitat, per la qual cosa no vam passar més allà d’un cafè compartit i una agradable xerrada. Dies després, vaig refusar un altre oferiment d’una americana musculosa, tan neta i ben vestida que fins i tot desentonava. Però és que Panamà és l’últim punt on uns rodamóns practicant vaixell-stop pot trobar lloc en un veler. A partir d’aquí, tot surten disparats cap a la Polinèsia.

A la marina, unes dones kunas extenien cada dia al terra les seves llampants molas (vestimentes formades per faldilla i camises amb màniga globus) i objectes d’artesania. Vaig estar regatejant durant diversos dies sense resultat, però al final vaig sortir de Colón amb una bona mostra de molas. Va ser fàcil: vaig recordar les meves habilitats de “foto per llagosta” que tan bé m’havia funcionat a les illes veneçolanes i ho vaig adaptar per “foto per mola".

Els vaig fer les primeres fotos a dos kunas majors de la marina, que al dia següent van repetir portant als seus fills. Quan va córrer la veu, vaig tenir llista d’espera... Em creia molt llest fent aquests intercanvis fins que vaig calcular a quant em sortia cada foto: màquina digital, ordinador, impressora, cartutx de tinta, parer fotogràfic i sense contar la mà d’obra. A partir d’aquí ja vaig poder dormir amb la consciència tranquil·la al constatar que eren els kunas o els pescadors els que abusaven de mi i no jo d’ells.

Quadern LXII: Inculcant l’orgull de ser panameny

A Panamà City

L’Istme de Panamà va ser descobert al 1501 i un any després Cristòfol Colón va passar per allà en el seu quart i darrer viatge. Aviat es va ser un pas estratègic ja que la seva poca amplada, uns 80 quilòmetres, permetia traslladar per terra els rics carregaments dels vaixells que arribaven des de Perú. Després de dos o tres dies de travessia terrestre, s’arribava a la ciutat de Portobelo, a l’Atlàntic, i d’allà s’embarcaven de nou rumb Espanya. Dominar la ciutat de Panamà era dominar el comerç entre el Pacífic i Europa, per la qual cosa, no és estrany que fos blanc de continuats atacs de pirates i filibusters, l’últim dels quals, a càrrec de Henry Morgan, quasi acaben amb la ciutat al 1671. Es va reconstruir en el que avui es denomina Casc Vell.
L’Estat de Panamà té 2,7 milions d’habitants, un 70% dels quals són mestissos, un 10% són blancs i la resta indis de diferents ètnies. El territori, de 78.000 quilòmetres quadrats, es va independitzar d’Espanya al 1821 i es va unir a Colòmbia de la qual es va separar al 1903. Quan vaig ser allà s’estava preparant el primer centenari de la seva independència amb una pressió mediàtica considerable intentant inculcar al personal l’orgull de ser panameny. La política estava en el seu apogeu ja que en poc més d’un any s’havien de celebrar eleccions presidencials i tothom estava agafant posicions.

Sembla mentida que països tan petits i de recursos modestos, amb ciutadans tan allunyats i ignorants de les qüestions nacionals, puguin permetre’s el luxe d’albergar institucions governamentals tan completes i establir unes administracions estatals tan complexes. Quan observava que les televisions locals i els diaris s’omplien de noticies polítiques o de l’administració, com una bombolla tancada es si mateixa i que tot a mi i al seu voltant era mediocritat i subdesenvolupament, no podia deixar de preguntar-me si els polítics i els mitjans s’assabentarien si un dia els panamenys marxessin a un altre lloc i els deixaven sols.

Es un problema compartit amb la mitja dotzena de països de Centre-Amèrica, però són massa iguals per fer alguna cosa en comú. Si algú trobes la manera d’iniciar uns Estat Units de Centre-Amèrica, seria el primer pas per a una ràpida sortida cap el seu subdesenvolupament. Mèxic a part, agrupen 34 milions d’habitants.

Avui, la ciutat de Panamà compta amb poques indústries però sí una infinitat d’entitats governamentals, bancs i empreses de serveis. El comerç majorista i minorista envaeix els carrers i pretén convertit Panamà en el centre de compres d’Amèrica Llatina. En els meus escassos passejos per allà vaig admirar amples, com la Via Espanya i places amb grans perspectives, rodejades d’un trànsit caòtic entre el reverberant clima, però res que cridés l’atenció, excepte algun edifici ultramodern d’oficines. La part vella, molt comercial, no sobresurt de meravellós Casc antic de Cartagena d’índies.

Cap a la part del Canal la ciutat s’estén donant origen a Balboa, una zona molt tranquil·la. Allà, cap a Amador, els americans tenien una base i allotjaments durant els gairebé cent anys que van controlar el Canal. Avui les seves instal·lacions s’han transformat en organismes oficials, residències de luxe i un gran parc públic. Allà s’ubica el Balboa Yacht Club, on vaig amarrar després de creuar el Canal. El trasllat a terra es fa en una barca del club que està a disposició dels navegants, trucant només per ràdio.

Quadern LXIII: Creuar el Canal era “com tancar un retorn anticipat”

El Canal de Panamà

Ja Carles V al 1524 havia manat estudiar la possibilitat d’establir una ruta marítima que unís el Pacífic amb l’Atlàntic a través dels escassos 80 quilòmetres d’amplada de l’Istme de Panamà. La construcció del Canal però no va començar fins al 1881 per una companyia francesa sota la direcció de Fernando Lesseps però va quebrar. Va ser finalment el Govern dels Estats Units el que va terminar l’obra al 1914 i va controlar aquesta via fins al 2000, quan va passar a mans de Panamà. Avui en dia el Canal és una font d’ingressos per aquest país que fa pagar un alt peatge per travessar-lo.
Com jo anava sol i sense tripulants vaig aconseguir l’ajuda de Paulo i Mayte del Allay que estaven a Colón aquells dies. També hem va ajudar la Yaneth, una amiga, i el seu pare, que es van passar el diumenge ajudant-me a creuar. Gràcies a ells hem vaig estalviar els 50 dòlars per persona i dia que cobren els que realitzen professionalment aquesta feina. Els tràmits s’inicien mesurant el vaixell. Jo vaig tenir sort, doncs només em van deixar plantat un dia. La persona que hem va mesurar el vaixell i amb qui vaig omplir mitja dotzena de formularis, hem va dir amb un to molt sobri que el dia D tingués bon menjar pel pilot que m’havia d’acompanyar i el bany net per si el necessitava. Hem va dir que si no li agradava el menjar el demanaria a un restaurant i hem cobrarien 300 dòlars de la meva fiança.

Vam passar tres velers, el meu en un extrem, darrera d’un creuer. Només s’ha de vigilar que les quatre amarres que agafen el conjunt de velers estiguin sempre tenses. Va ser un dia de sol i vent que va permetre una bona navegació. El pilot que hem va tocar, tot i que molt infantil, era molt simpàtic. A les quatre de la tarda ja érem al Pacífic. No puc negar que em va envair una estranya sensació, barreja de temor i ansietat. Al tancar-se la darrera exclosa a la meva esquena, era una mica com tancar un retorn anticipat. Fins llavors podria haver donat mitja volta en qualsevol moment remuntant Centre-Amèrica fins trobar els alisis del nord que hem durien cap a l’Oest. El retorn només el faria donant la volta al món.

Vaig quedar amarrat a una boia front el senzill Yacht Club de Balboa, que té un servei de taxi bot per baixar a terra inclòs a la tarifa al qual s’ha de trucar per ràdio i que funciona les 24 hores. Era al vespre, vaig fer un cafè i vaig treure unes pastes per berenar tots. Poc després els meus amics van marxar per tornar a Colón en autobús i hem van deixar sol gronxant-me en l’amplia badia sense onatge, ja que el vent venia de terra, però sotmès de tant en tant als vaivens de les ones aixecades pels enormes bucs que hem passaven molt a prop, entrant i sortint del Canal. Ara només hem quedava fer els aprovisionaments d’última hora, fruites i verdures, i llevar l’àncora, cosa que faria dos dies després.

Quadern LXIV: L’arribada a l’Equador

Illes Galàpagos

De dia i amb poc vent sempre és fàcil ancorar i aviat hem vaig gronxar bé fondejant al mig de la badia. Poc després hem van anunciar per ràdio de la visita de les autoritats marítimes que van arribar una hora més tard. Hem van revisar els paper i hem van citar a les seves oficines per al dia després. Allà hem van donar aigua fresca i per 99$ hem van estendre un permís d’estada de 20 dies. Igual que a Panamà, d’on venia, A Equador, la nació on pertanyen aquestes illes, la moneda oficial és el dòlar. Ja legal, només es faltava contactar amb dues persones: Guido Rosillo, un ràdio-afeccionat que fa d’enllaç a la Roda dels Navegants i el responsable d’El Cafetal, una finca de cafè que volia visitar.
Primer vaig visitar Guido. Després de permetre’m utilitzar el seu ordinador per posar al dia em meu correu electrònic hem vaig convertir en un membre més de la seva nombrosa família. No vaig poder entretenir-me massa perquè tenia por pel meu dingui, que hem servia per anar del veler a terra, abandonat a la platja. No per la seva desaparició, ja que estava vigilat, sinó per la pujada de la marea.

La població de Baquerizo Moreno, d’uns 2.000 habitants, s’estén rodejant la badia, amb cases modestes d’una planta o dues entre grans espais sense edificar i carrers, no totes asfaltades que van pujant a mesura que s’allunyen de la platja. Tenia l’encant d’una població rural, una mica naif als meus ulls, al coincidir amb la celebració anuals de Sant Cristòfol. Durant un dia o dos vaig ser espectador privilegiat de les seves activitats. Els nois tenien vacances aquells dies i havien agafat l’afició d’anar-se a banyar al malecón, emulant els “clavats” d’Acapulco. Allà era on jo amarrava i per això hem trobava el meu dingui sempre ple d’aigua. “Nosaltres no hem estat, acabem d’arribar...”, hem deien amb cara de murris mentiders que havies d’acceptar. Un dia però, el meu dingui es va enfonsar. Afortunadament, el vaig poder recuperar.

La setmana anterior a les festes, tota la població havia participat en una operació de neteja de plàstics, llaunes i branques que envaïen tots els racons. L’objectiu era doble: donar un aspecte net durant aquests dies i, alhora, deisar nets els camins per on pasaría l’aigua de les fortes pluges que el Nen descarregaria poc després com cada any. També s’asseguraven les teulades, la majoria planxes, sobre les quals es posaven pedres pesades.

Quadern LXV: Les Galàpagos són un laboratori vivent, un món dins un altre món

Illes Galàpagos

Les Galápagos formen un conjunt de flora i fauna que ha evolucionat durant els seus cinc milions d’anys d’existència de forma independent de la resta del món per la seva llunyania amb altres terres habitades i per la poca incidència de la civilització, que fins el segle passat no va deixar empremta en aquestes illes. És com un laboratori vivent e independent, un món dins un altre món, l’únic amb aquestes característiques. Diverses corrents s’ajunten a les Galàpagos i el fet que estiguin a l’Equador amb les seves altes temperatures i els seus clàssics règims de pluges i vents xoca amb l’anterior i forma un microclima únic que ha afavorit el desenvolupament d’una flora i una fauna, terrestre i marítima, excepcionals i sorprenents.
Al 1832 l'Equador va prendre possessió d’aquestes illes, però no va haver assentaments estables fins a principis del XIX, quan existien un pocs centenars d’habitants. Avui són gairebé 20.000, majoritàriament residents a Sant Cristobal i Santa Cruz, que constitueixen una espècie no desitjada per la comunitat científica internacional que demostra més estimació per un animal que per una persona, tot en nom de la ciència, és clar.

Al 1959 el Govern equatorià les va declarar Parc Nacional i successivament va ser declarat Patrimoni Natural de la Humanitat, al 78; Reserva de la Biosfera, al 85; Reserva de Recursos Marins, al 86 i Santuari de Balenes, al 90. Compaginar la vida humana amb l’ambient que ens rodeja amb mutu respecte no és fàcil, però aquest és el camí que s’ha de recórrer i també posar fre a l’explotació turística desmesurada i la immigració que aquesta comporta. Durant la meva estada, al febrer de 2003, s’acusava una recessió del turisme, que feia encara més virulenta la lluita entre els grans operadores i els petits establiments familiars d’hostaleria.

Existeix un pla espanyol de cooperació iberoamericana denominat Araucaria, actuant en diferents punts del continent americà. Un dels projectes contempla mantenir la biodiversitat de Galàpagos. Araucaria va construir el Centre d’Interpretació, que un amic em va aconsellar no perdrem, on de forma didàctica i a través de murals, audiovisuals i muntatges. S’explica què són les Illes Galàpagos. Allà vaig dirigir-me amb el meu dingui, que vaig aparcar tranquil a la platja perquè la marea estava baixant, i em vaig dedicar a recorre’l demoradament; era l’únic visitant i vaig tenir per mi sol un parell de simpàtics guàrdies i una somrient recepcionista.

Quadern LXVI: Una fauna fascinant

Illes Galàpagos (continuació)

Els animals més famosos d’aquestes illes són els galàpagos, unes tortugues gegants que s’alimenten de cactus que poden arribar a pesar uns 250 quilògrams i que viuen més de 200 anys. Alguna encara deu recordar als seus avis, contemporanis de Cristòfol Colon. Quatre segles enrera es calcula que podria haver uns 300.000 exemplars, ara en són 20.000. Els lleons marins, perseguits abans per la seva pell, viuen ara tranquils i juganers. Hi ha uns 40.000, la majoria dels quals anaven a cridar per les nits prop del meu veler. No sé si es barallaven, feien l’amor, eructaven o simplement badallaven. Sempre hi havia uns quants donant voltes al meu voltant. No es pujaven al meu veler però si al meu dingui cada dos per tres. Un matí hem vaig trobar un parell que hem contemplaven amb insolència.
Un dia vaig anar caminant fins una platja propera, La Lobería, un lloc de gran concentració de lleons marins. Em vaig trobar amb una petita platja de sorra blanca i roques negres volcàniques plenes de lleons marins. No s’immutaven i permetien un apropament de 3 0 4 metres. Em vaig apropar a un petit que nedava a la vora amb la seva mare per gravar-los i el pare es va interposar. Hi ha també pingüins, l’únic que es cria a una latitud tan baixa, gràcies a les aigües fredes de la corrent de Humboldt.

Una au característica és el cormorán áptero, denominat així per tenir units els quatre dits de les seves potes i les ales atrofiades. Hi ha dos tipus de fragates, aquelles grans aus d’agressius perfils rectes, aerodinàmics. Jo sempre les contemplava planejar amb una barreja d’admiració pels seus estàtics vols rasers a un pam de l’aigua i d’aprensió per la seva semblança amb els negres avions espia. Era preciós contemplar als mascles exhibir-se davant les femelles amb la seva immensa papada vermella.

Potser els pinzones són les aus que presenten una evolució més interessant. Originària d’alguna parella arribada segles enrere, s’han arribat a identificar tretze varietats diferents, segons illes i hàbitat, on s’han desenvolupat formes de bec diferents. Poc abans d’arribar se’m va posar una al balcó de proa, aferrat amb les seves potes vermelles durant un parell d’hores. Iguanes, pot ser que procedents de Sudamèrica, hi ha de terrestres i marines.

La flora també és interessant. A més d’unes 200 espècies introduïdes per l’home, el cafè entre elles, hi ha més de 500 d’autòctones, sobretot cactus a les zones seques, manglars a la costa, i falgueres als breus i boscos humits.

Quadern LXVII: Els tsàshila, una petita comunitat que lluita per preservar la seva cultura

Illes Galàpagos (continuació)

Els tsàshila són una ètnia equatoriana ubicada a Santo Domingo de los Colorados, a la província de Pichinchi, prop de Quito. Són pocs, uns 3.000, parlen el tsafiquí i el govern els ha donat una autonomia relativa facilitant-los un territori d’unes 10.500 hectàrees on desenvolupen la seva activitat i viuen en comunes. La cultura i la massificació els està fent perdre poc a poc les seves arrels. Això ho va intentar solucionar el chamán Abraham Calazacón a principis del segle XX formant grups de gent jove per rescatar balls, música, tradicions i coneixements medicinals i curatius. Jo vaig tenir l’oportunitat durant la meva estada a Galàpagos de contactar amb un d’aquests grups.
Estava dirigit per l’Albertina, una descendent de Calazacón, que s’havia traslladat durant uns dies a aquest arxipèlag per donar a conèixer la seva cultura. No li agradava gaire parlar dels chamanes perquè li molestava que els confonguessin amb els bruixots o guaridors. Els chamans tsáchiles són considerats els metges més poderosos entre les cultures i ètnies veïnes. El que sí exhibien era el folklore de les seves vestimentes, música i balls.

El més cridaner era el pentinat dels homes, nens o grans, anomenat mu. Duien el cap afaitat i només tenien un mata de cabells a la part superior tenyit de vermell amb achiote, un fruit silvestre. Els homes vestien una faldilla, el mampe tsampa, blava amb ratlles blanques representant la serp tspini i unes cintes al coll. Les dones duien la mateixa faldilla, la tunan, però de colores més vius representant l’arc de Sant Martí. Tots anaven descalços i s’adornaven el cos amb fines ratlles horitzontals fetes amb mali, un altre fruit silvestre.

Ballaven al so d’una marimba. Marcaven el ritme amb un timbal, el bambutú, fet de pell de jabalí. El tsitsó era una espècie de flauta travessera feta d’os. També s’acompanyaven amb la chilinká, un cilindre de fusta amb llavors seques a dins. Eren balls tranquils i cadenciosos. Em van donar un curs accelerat i ràpidament em vaig llençar. Fins i tot em van aplaudir, no es pot negar la seva educació perquè em costen les meves poques dots com a ballarí. Costava imaginar al veure’ls que eren mecànics, informàtics o oficinistes, però estaven orgullosos de les seves tradicions i de conservar-les donant-les a conèixer. A la seva vida diària vestirien de forma normal però ells, amb el seu pentinat vermell, no podien dissimular el seu origen.

Albertina, d’uns 45 anys, era llesta i intel·ligent. Vaig tenir amb ella unes converses molt interessants. Estava plenament assentada al segle XXI però lluitava per preservar la cultura i tradicions de la seva petita comunitat. Els vaig fer diverses fotos i se les vaig donar el dia que vaig marxar. Vam intercanviar adreces, correus electrònics i promeses de tornar-nos a veure. M’hagués agradat acompanyar-los a la seva comunitat i viure amb ells una temporada però La Ruta del Cafè m’importava massa com per abandonar-la.

Quadern LXVIII: “Estem al cul del món i aquí costa molt portar-ho tot”

Arxipèlag de Las Marquesas, Polinèsia Francesa

L’illa d’Hiva Oa a les Marquesas se’m va aparèixer una matinada per la proa com si fos un nucli tempestuós. Només veia espesses masses de núvols fosques però la carta no podia mentir: sota d’aquells núvols estava la meva primera illa de la Polinèsia. Vaig fer a motor el recorregut al llarg de la seva costa sud, buscant l’abrigat port d’Autona. Va començar a ploure, sense violència, però al poc temps la meva lona ja estava xopa. Anava contemplant els dofins, que no falten mai i una immensa bandada d’ocells planejant una zona del mar a molt poca alçada. Vaig intuir a sota un banc de peixos que a vegades saltaven fins un metre fora de l’aigua. Llàstima no dur arrossegant el curricà, però a la recent travessa havia esgotat tots els hams. L’entrada al port no la veia per cap lloc fins que va sortir, com d’entre les roques, un petit ferri i cap allà vaig apuntar la proa.
Sembla mentida que al segle XVI algú pogués descobrir aquestes illes, situades al mig del Pacífic, allunyades 3.000 milles del continent americà i gairebé 1.000 de les properes illes polinèsiques. Aquestes illes, una dotzena escassa, van ser descobertes per Álvaro de Mendoza al 1595 tot i que no es va quedar ningú de la tripulació. Durant uns 200 anys van continuar oblidades, eren un dels molts secrets de la corona espanyola, fent feliços els seus 50.000 habitants, fins que al segle XVIII va començar una lenta ocupació per part dels anglesos i francesos i van començar a ser visitades per vaixells baleners per aconseguir aigua i fruita. Combats i malalties europees van minvar la població autòctona fins menys de 10.000 habitants.

Van ser els francesos qui, finalment, es van apoderar d’aquest arxipèlag. A Hiva Oa va passar els seus tres darrers anys de vida el pintor Paul Gauguin, on va morir al 1903 deixant una vídua marquesana de 16 anys. Avui en dia es un atractiu pel turisme i molts carrers, llocs i botigues duen el seu nom.

Un dia negre

El meu primer dia a Autona va ser una mica negre. Havia arribat al migdia, cansat, amb un mes de navegació a l’esquena. Després de menjar una mica vaig anar a terra. La població està a uns dos o tres quilòmetres del port i vaig poder fer auto-stop a una furgoneta amb dos marquesans d’enorme envergadura molt tatuats. “Però per què vas a la gendarmerie?”, em deien quan els vaig dir quan anava. Es van quedar més tranquils quan els vaig explicar que era un tràmit obligat per entrar al país. No semblaven tenir una opinió molt favorable dels francesos, que són els responsable de les funcions policials.

Autona és una minúscula població de cases disseminades d’una planta que no deu arribar als 500 habitants. Cases ben cuidades, sense cap reixa, gent ben vestida i jeeps o pick up com a vehicles habituals. Cases rodejades d’amplis espais amb jardí, amb cabres lligades a un arbre i gallines. De tant en tant un cavall petit, molt adaptats al clima tropical i imprescindibles per traslladar-se per l’interior de la muntanya.

Era un divendres a primera hora de la tarda i l’oficina de turisme estava tancada. No obririen fins dilluns. L’Ajuntament també estava tancat, però tres noies assegudes amb vistoses flors al cap em van indicar un edifici proper on em van dir hi havia uns funcionaris treballant. Em va atendre el secretari amb qui vaig començar a fer-me la composició de l’illa i dels cultius de cafè de la regió. De nou al carrer, a aguantar una tènue pluja intermitent. El cibercafè tancat fins dimarts i un parell de botigues on vaig entrar més per protegir-me de la pluja que per comprar, vistos els preus de luxe de qualsevol article per modest que fos. “Es que estem al cul del món i aquí costa molt portar-ho tot”, m’argumentava el propietari d’un basar on vaig comprar una piles, unes postals, uns iogurts i quatre pomes.

Quadern LXIX: Sembla mentida el que dóna de si el cafè per trencar el gel i començar una controvèrsia

Arxipèlag de Las Marquesas, Polinèsia Francesa (continuació)

En una pausa de la pluja, hem vaig llençar a la carretera, ja tenia ganes d’arribar al veler i descansar. Hem va costar que algú em parés fent autostop. Quan ja portava un bon tros, en va parar un pick up que només em va deixar muntar a la plataforma del darrera. Em va costar arribar amb el dingui al meu veler ja que la marea havia baixat i la corda era curta. Al final, però, hem vaig aferrar a la meva popa. Vaig berenar i hem vaig posar a descansar. No hem vaig despertar fins la matinada. El cap de setmana vaig decidir passar-lo al vaixell, preparant el correu electrònic, posant al dia el quadern de Bitàcola i el Llibre de la Ruta, fent la bugada i arreglant mil coses que havia deixat de banda.
Als pocs dies, ja me sabia el poble de memòria, havia trobat un supermercat amb molts productes i a uns preus extraordinaris. A Correus vaig trobar per casualitat una saleta deserta i fresca amb un ordinador conectat a Internet que ningú utilitzava. Allà anava, més que pel correu electrònic, pel simpàtic treballador i l’aire condicionat. Ell hem va dur a un restaurant on hem vaig posar les botes amb un enorme bistec amb patates fregides. A l’hora del cafè hem vaig apropar a la barra i vaig començar a comparar dues petites cafeteres que hi havia al mostrador. Sembla mentida el que dóna de si el cafè per trencar el gel i començar una controvèrsia.

Uns amics navegants que van passar fa anys per aquí, Cinto i Nena Viladomiu i el desaparegut Avelino Bassols, m’havien parlat de Sor María, una espanyola d’un convent d’aquesta illa, tot un caràcter que no podia perdre’m. Les monges d’aquest convent regeixen una escola mixta de més de 300 alumnes, la meitat internats. Sor María, però, havia marxat, primer al Senegal i, després a Nigèria. Em va atendre Sor Genevieve, una monja francesa ja velleta. Vam estar un parell d’hores xerrant de tot: de les diferències d’aquest país amb Europa, del conflicte de l’Iraq, de la meva navegació...

Aquell dia, al tornar, em vaig trobar el dingui atrapat, ple d’aigua i amb una vàlvula trencada. Davant la passiva mirada de dos marquesans, vaig desincrustar-lo de la seva trampa i vaig tornar al veler. No em vaig trobar amb gent simpàtica en aquella illa. No esperava que sortissin a rebre’m amb cants ni collarets de flors però una mica més d’amabilitat l’hagués agraïda. Tot i això, hauria de fer una petita excepció amb Teiki i Yves, responsables de dues organitzacions agrícoles, el Servei d’Economia Rural i el CIRAD, un centre francès sobre estudis tropicals.

Els tikis són escultures que representen formes humanes, estan associades a rictus religiosos i celebracions. Normalment són de pedra i es troben a diversos llocs de l’illa. Amb elles es pretenia curar malalties, causar la mort de l’enemic, protegir un poblat o permetre la pesca abundant. Presidien els llocs de sacrificis humans i els avantpassats dels marquesans es distingien pel seu cos totalment tatuat. Avui el tatuatge continua sent una costum, tot i que es limita a certs parts de les espatlles, tors i cames. Les dones poden dur petits tatuatges a qualsevol lloc. Vaig deixar les Marqueses un matí plujós després de provisionar-me de combustible. Amb poc vent vaig enfilar Tahití, a uns deu dies de navegació.

Quadern LXX: No hi ha com ser famós per tenir privilegis

Tahití

Amb les primeres llums vaig veure a la llunyania uns petits cims que van anar apartant-se lentament per delimitar les illes germanes de Tahití i Moorea, separades per unes deu milles. Quan la brumera va anar desapareixent, Tahití se’m va aparèixer muntanyosa i magnífica, amb cims de més de 2.000 metres tocant la costa, plena de desafiants pics i tot cobert d’un espessor verd. Al port hem vaig fer amic de quatre navegants americans de Hawai que es feien dir el tricentenaris, perquè entre els quatre sumaven 302 anys! Havien arribat en un veler directament des de Honolulu, després de més de vint dies de navegació. Vam ser amics d’amarratge durant uns dies i van agafar el costum de convidar-me a esmorzar, jo duia el cafè.
Un dels quatre no lligava amb els altres i hem va demanar acompanyar-me en el meu viatge. No ho vaig considerar oportú i pocs dies després ell agafava un avió de tornada a Hawai. La convivència en un veler és molt difícil i cal molta tolerància. Potser precisament per això jo vaig decidir en el seu moment fer la meva ruta en solitari.

Només trepitjar Papeete, hem vaig dedicar a organitzar telefònicament la meva estada. Vaig comprar dos diaris local, La Depéché de Tahití i Les Nouvelles i vaig trucar els seus directors. Van acollir la notícia amb molt d'interès i uns periodistes hem van fer fotos i entrevistes, primer sobre el tema del cafè i després sobre aspectes més personals. Les van publicar el dia després i això hem va servir pels meus contactes posteriors. A qui també vaig contactar immediatament va ser a Luis Burción, el corresponsal de La Rueda de los Navegantes, un espanyol d’Úbeda afincat a Papeete des de feia 40 anys, casat amb una tahitiana, tenia sis fills i nou néts. Ara ha estava retirat i es dedicava a guanyar pes, gaudir de la vida i ajudar als espanyols que s’apropaven a aquelles terres.

Li vaig demanar que m’indiqués i m’acompanyés a unes bones drassanes on reparar de forma definitiva la via d’aigua, les pèrdues de gas-oil i les aturades intermitents del motor, a banda d’altre problemes menors. A la primera que vaig visitar, hem van donar un mes de termini per atendre’m i hem van dir que tots els tallers de Tahití estaven col·lapsats. Però, al visitar la segona drassana, el director hem va dir “Ah! Tu ets el de la volta al món del Cafè, pots trobar el vaixell quan vulguis”. I hem va passar davant de tothom. No hi ha com ser famós per tenir privilegis. No vaig poder dir-li una altra cosa que, “mauru’uru”, es a dir, moltes gràcies.

Quadern LXXI: Al més pur estil de decoració d’un taller mecànic

Tahití (Continuació)

Vaig estar una setmana vivint al veler fora de l’aigua, al pati de les drassanes, solitari durant la nit però molt distret de dia, ocupat en perseguir als diferents mecànics i organitzant-los un planning de feina al meu vaixell. Fins i tot em vaig oferir a Alain, el director, organitzar-li el taller per pagar-me la reparació, tot i que la idea no va prosperar. Em deixava, però, visitar l’oficina per refrescar-me amb l’aire condicionat i el dispensador d’aigua gelada. També anava controlant la indumentària de la secretària a qui no vaig veure repetir cap model, molt castos per dalt però amb talls vertiginosos a les faldilles o vestits. Al despatx, grans calendaris amb massisses tahitianes lluint flors als cabells i res més, al més pur estil de decoració d’un taller mecànic.
“Eh papá, com va això?”, era la salutació habitual dels treballadors. És normal a Tahití anomenar papá o mamá a les persones grans, encara que siguin desconeguts. A la tarda anava a Papeete, una població comercial, relativament petita però amb un tràfic caòtic causat per tots els visitants de l’illa. Els conductors eren extraordinàriament educats i els passos de vianants respectats amb excés: s’aturen tots. La ciutat dóna al port amb una àmplia avinguda. No hi ha costum de passejar per aquest lloc, gairebé sense espai. Està previst soterrar el trànsit i convertir la zona en una àmplia zona per vianants i comercial.

Poc més hi ha per explicar de Papeete i els seus voltants que em vaig caminar a consciència durant la meva estada. És molt bonica l’església protestant de Paofai, davant del mar. La població polinèsica és molt creient, repartint les seves preferències entre el protestantisme, el catolicisme, l’església adventista, l’evangelista, l’islamisme... És interessant veure els atris dels temples els diumenges al matí, amb les tahitianes vestides elegantment, moltes de blanc i amb sabates de taló alt lluint barrets o les tradicionals corones de flors. Res de particular dels edificis oficials i la catedral de Notre Dame, absolutament vulgar per dintre.

És interessant el mercat central, una edificació oberta, de metall i fusta a l’estil del Born de Barcelona. Tot net amb immenses superfícies de fruites de totes les classes formant tapissos colorits. S’ha de visitar el diumenge al matí quan s’omple de parades de menjar, rivalitzant sobre qui fa millor les costelles. Un bon espai estava reservat a productes artesans, molts procedents de la Xina.

Quadern LXXII: Directament al lloc on hi hagués plantacions de cafè

Tahití interior

Les dues illes que constitueixen Tahití, Nui i Iti, estan unides per un estret istme a Taravao. Les dues són escarpades muntanyes d’origen volcànic que permeten només assentaments a la costa. Una carretera seperteja per tota ella i en 80 quilòmetres no es pot fer cap gir. L’interès resideix a l’interior, amb una sola pista no en molt bon estat que travessa les muntanyes basàltiques que s’adivinen fosques sota una densa vegetació. Diumenge vaig llogar un 4x4 amb un guia, Willy. El conductor era un marquesà de Nuku Hiva, molt content quan li vaig dir que havia visitat les Marqueses un dies abans. Vam quedar que no m’ensenyaria ni belles vistes, ni cascades, ni botigues de records i que em portaria directament al lloc on hi hagués plantacions de cafè.
No vaig aconseguir evitar parar en mitja dotzena de cascades, tot i que valia la pena, la Maroto, una immensa cabellera d’aigua de més de 100 metres de caiguda lliure formant un estanc on es banyaven un nens tahitians. El camí forestal entra en el cor de Nui per la vall Pepenoo en la part nort surt fins el fas de Maroto i surt de nou a la costa sud. A la dreta es van deixant les muntanyes d’Orohena, Aorai i la Diadema.

Aviat em va fer mal el coll de tant estirar-lo per veure les altes cúspides que semblaven afilades. No podia deixar de pensar com s’havien format aquestes illes i les altres veïnes, formades milions d’anys enrera per una gegantesca erupció volcànica. Havia de ser un espectacle, sense espectadors, el veure sortir tros rera tros i foc líquid per formar aquest rosari d’illes. Als dos costats de la pista, arbres frondosos coberts de plantes trepadores formant un mantell que impedia entrar ni un sol metre. Alguns d’aquests arbres, segons em va dir Willy, s’utilitzaven per fer vaixells ja que la seva fusta no es podreix i és fàcil de treballar. Cap casa i molt menys població ni cap espai on cultivar. S’entenia que cultivar cafè era realment una feina difícil i les poques plantacions que vam trobar en un estat semisalvatge, amb anys sense cap cura. Els cultius tradicionals, fruites i verdures, estaven tancats a Tahití Iti, una illa petita.

Dies després vaig recórrer el sud de l’illa en un autobús matiner que va sortir de Papeete a les 6:30 hores i hem va deixar a l’istme de Taravao una hora llarga després. La carretera va seguint la costa amb cases relativament modestes als dos costats, Totes amb amplis jardins o simplement herba. Arbres immensos donant ombra, cocoters fins i altíssims al costat de l’aigua. Davant de les cases, senzilles barques, piragües o motores. La muntanya s’alça ràpidament a escassos metres, plena de vegetació, impenetrable. Vaig visitar als amics del Mali Mali amb els que havia quedat per actualitzar uns programes del meu ordinador portàtil. També hem vaig quedar a ajudar-los a arreglar el seu veler.

I, així, sense pena ni glòria, va anar passant la meva estada a Tahití, una illa europeïtzada i afrancesada, bolcada al comerç i el turisme, sense excessiva personalitat.

Quadern LXXIII: A la cerca del cafè perdut

Bora Bora

Aquesta illa, a menys de 40 milles de Raiatea, se’m va aparèixer a l’inici de la travessia amb el seu alt pic central. Vaig amarrar a Vaitape, a la zona pública i gratuïta del port. Estava sol. Vaig arribar cinc minuts tard. A les tres tancava tot allò oficial: l’Ajuntament i l’Oficina de Turisme. Era divendres i no obrien fins dilluns. En una conferència cafetera a Miami havia conegut dos anys enrera una parella que cultivava cafè a Hawai. Ella era de Bora Bora i em va facilitar les dades d’una amiga i cap a ella vaig anar per trobar informació sobre el quasi desaparegut cultiu de cafè a la illa. Després vaig fer el mateix a la Gendarmeria, la farmàcia, una gran botiga d’artesania i un grup de gent gran. Fruit de tot això, al dia següent estava pujat a un tot terreny visitant tots els racons de la muntanyosa illa a la cerca del cafè perdut.
Vaig donar la volta a la illa i hem vaig endinsar per totes les escletxes possibles en busca de cafetals amb en Rapa, un habitant de Bora Bora simpàtic que havia viscut per Sudamèrica i que fins i tot havia treballat una temporada a Olot. Per sort, feia dies que no plovia i vam poder pujar per pendents increïbles flanquejades per frondoses alsàcies i esvelts bambús. La recompensa era contemplar sota els meus peus la illa des de diverses perspectives.

La població de Vaitape, la capital, és només un petit conglomerat d’un parell de dotzenes d’establiments dispersos al llarg d’uns 200 metres de la carretera que rodeja la illa i unes quantes cases particulars disperses enmig la vegetació. El centre era un ampli espai buit de terra batuda i males herbes travessat per postes elèctrics i telefònics. A l’Ajuntament, on vaig anar a veure l’alcalde per fer les meves relacions públiques, vaig indicar que si el turisme era quasi l’única font d’ingressos a la illa faltava un lloc cèntric on els turistes poguessin anar a passejar cada dia i que l’Oficina de Turisme no podia tancar tot el cap de setmana.

Vaig estar a Bora Bora quatre dies, però és que la illa no dóna per més, malgrat el muntatge de propaganda turística. Excepte les seves platges de somni i els hotels de serveis exquisits, no hi ha res. I, a sobre, la gent et considera una molèstia i et neteja les butxaques. Vaig sortir un ventós matí rumb Niue, a poc més de 1.000 milles, un lloc d’on només tenia les coordenades, però on feia quasi un any hi havia recalat un holandès que havia passat alguns anys a Calafell. Li havia promès visitar-lo.

Quadern LXXIV: Un paradís pel busseig

Niue

Es diu que aquesta illa és l’atoló de corall més gran del món. És una illa solitària enmig del Pacífic entre la Polinèsia francesa, Tonga i Nova Zelanda. Té coves per tot arreu, algunes molt grans i altres de petites, plenes d’estalactites i estalagmites, moltes encara per descobrir. A vegades entre l'escull i la costa es formen petites superfícies d’aigua quieta i cristal·lina, com piscines. Un paradís pel busseig de plaer.
A Togo, el mar mat sense misericòrdia i ha erosionat la costa de forma increïble. El dia que vaig visitar el lloc bufava un fortament l’alisi, el mar era una catifa de crestes blanques i les grans ones trencaven amb una violència inaudita aixecant immenses columnes d’aigua. No tan salvatges eren unes curioses configuracions en forma d’arc creades per les ones a Talava. I molt a prop, a Matapa, un petit llac d’aigua fresca i dolça filtrada de les roques formava una piscina d’aigües quietes al costat del mar. Petits peixos de colors brillants convertien aquell espai en un aquari.

L’interior era boscós i a escassos metres del nivell del mar el bosc es converteix en una selva quasi impenetrable. Hem recordava les selves amazòniques. Vaig recórrer la illa amb alguns amics. Anava sempre ben acompanyat i pel camí anàvem agafant papaies, llimones i cocos.

El primer europeu que va arribar a aquesta illa va ser el capità Cook al 1774, tot i que no hi va desembarcar. Amb el temps es va convertit en un Protectorat anglès, es va annexar a Nova Zelanda al 1901 i es va independitzar al 1974. Avui els seus 1.600 habitants es regeixen per un sistema parlamentari a l’estil anglès.

Vaig visitar la seu del Govern, Fale Fono, que semblava un ajuntament d’una població mitja occidental. Volia parlar amb el primer ministre per exposar-li els motius del meu viatge però estava de viatge i la seva secretària hem va dirigir als ministres d’Agricultura i Assumptes Socials per orientar-me sobre els meus estudis cafeters i en els temes relatius a la tercera edat i la salut.

La població niuense és molt acollidora. Són bilingües, parlen el seu dialecte propi l l’anglès. Els turistes són molt ben vistos. En totes les cases disseminades de la illa hi ha sempre menjar abundant preparat a disposició de qui passa. El dia abans de marxar vaig convidar a qui volgués al meu veler. Al dia següent, després del paperam de rigor, vaig sortir amb sol i bon vent cap a les illes de Tonga on tenia previst arribar abans de tres dies.

Quadern LXXV: El dia que no vaig viure

Tonga

Vaig arribar a Tonga el 26 de maig de 2003, però només trepitjar el seu terra vaig haver de canviar el calendari al meu rellotge i avançar un dia. Aquell dia era el 27 de maig i jo havia perdut el dilluns 23: un dia no viscut. No hi ha misteri. Després d’un any i mig viatjant sempre cap a l’Oest, estava a les antípodes. Cada dia m’havia dirigit cap a l’ocàs del sol, els meus dies eren una mica més curts de 24 hores i això m’obligava a anar retardant el rellotge de tant en tant, una hora cada 900 milles.
Aquí a Tonga em trobava ja amb 12 hores menys que a Europa, i va ser on vaig travessar un meridià que marca la línia de canvi de data. Ara afegia de cop un dia més a la meva vida. No vaig poder deixar de sentir-me enfadat amb la pèrdua d’aquest dia no viscut. I si hagués estat el meu sant? M’hagués quedat sense festa. Els que viatgen al revés, cap a l’Est, ho tenen més maco ja que repeteixen un dia. Hi ha tot un negoci muntat amb això, sobretot per cap d’any, ja que amb un simple salt a una illa veïna, el pots celebrar dos cops.

Estava en aquells moments a les antípodes de Barcelona i això em produïa una estranya sensació: era jo el que ara estava cap per avall o eren els que havia deixat allà? Em costava imaginar que si feia un forat per sota el meu vaixell apareixerien Les Rambles.

Neiafu, la capital de Vaya’u, la major d’una trentena d’illes, és una petita població assentada a la badia de Puerto Refugio. Té uns 500 habitants i és el centre comercial de les illes dels voltants, amb un parell de carrers plens de foscos i modestos comerços. El mercat, amb carn de vaca o porc, fruites, vegetals, artesania, i una mica de roba era actiu i colorit. El primer dia vaig fer amistat amb una simpàtica avia tongana a qui vaig regalar una còpia d’una fotografia que li vaig fer.

Els balls tongans són molt diferents als polinèsics que m’havia trobat fins llavors, tan sensuals i vibrants. Aquí són quiets i artístics, a mig camí de la mímica. Normalment cada ball és la representació d’una història. El més popular és el Lakalaka, on les dones vestides amb flors, faldilles de fibres i petxines van explicant la seva història amb un llenguatge de mans. La gent pel carrer m’anava saludant alegrement amb un hello! si la mirava al creuar-me. Alguns anaven vestits amb unes faldilles llargues fins els turmells i elles amb faldilles més curtes amb un cinturons amples.

Quadern LXXVI: “Moce, vinaka for all; adéu, gràcies per tot”

Vanua Levu, Illes Fiji

És la segona illa en importància de l’arxipèlag. La vaig visitar per força, ja que tenia previst arribar a Suya, la capital de Fiji, a l’illa de Viti Levu, però no em va saber greu l'error. La població deu tenir poc més d’un miler d’habitants, tots vivint en els nombrosos comerços que conformen un únic carrer davant el mar. La vida plàcida, la gent amable, més els de Fiji que els hindús, tots saludant pel carrer. La tarda de la meva arribada em van abordar totes les autoritats de pes. Eren quatre: immigració, duana, quarantena i policia que em van fer omplir interminables impresos, però amb una simpatia extraordinària, un d’ells fent rots sonors quan despertava d’una de les seves intermitents migdiades. Encara que era dilluns, havia caigut en una festa local, l’aniversari de la reina i, per això, em van cobrar taxes extres, això sí, sense perdre el seu somriure.
La illa és visitada per pocs turistes, ja que té poques platges, però és un bon lloc pel busseig i el senderisme. Els comerços, caòtics i desordenats, foscos i una mica bruts, plens de personal, siguin grans o petits tenen de tot. Hi ha també un petit mercat central amb bones fruites i hortalisses, algunes espècies i poca cosa més. M’havia entrat de nou la gana, després d’uns mesos de certa desgana i abandonament dels plaers culinaris. Després dels meus recents problemes de salut, un dia em vaig adonar que el meu cos estava més prim que de costum. Hem vaig imposar l’obligació de menjar més i, com el rascar, menjant em va tornar la gana i em va marxar la mandra de cuinar. Realment, els meus dies a Fiji van marcar un punt d’inflexió a la meva alimentació.

Vaig descobrir un petit restaurant amb mitja dotzena de taules i una pantalla pública d’Internet. Allà anava de tant en tant a posar al dia el meu correu electrònic i a programar els meus propers contactes cafeters a Vanuatu i Papua Nova Guinea. L’hora de connexió sortia a 12 euros però, en canvi, un bon dinar en costava 7.

Durant els primers dies vaig fer freqüents visites al Ministeri d’Agricultura, situat a les afores per parlar i recollir dades i fotocopies sobre assumptes relacionats amb el cafè. Mentre esperava l’arribada d’algunes peces del meu vaixell, els dies anaven passant suaument, teixint com sempre amistat amb altres velers, prenent una cervesa al bar de la Marina aprofitant la Happy hour, passejant per l’únic carrer de la població, parant-me a parlar amb el policia d’una garita, amb una venedora de tortitas, amb el xinès artesà de fusta, amb la venedora de fruites i verdures, amb un taxista, amb la propietària del restaurant que freqüentava...

La primera vegada que em vaig sentir amb forma em vaig esforçar preparant un sopar per tots els que m’havien ajudat a la meva arribada o ho estaven fent ara. Se’m va omplir la cabina, i jo content. I així, fent contactes, van passar dues setmanes fins que no vaig tenir excusa per quedar-me més, un cop arreglat el motor i reparat el timó. Després de la paperassa, aquest cop només a la duana, on em van donar el permís per la darrera etapa, vaig fer l'últim recorregut per la població repetint una vegada i una altra: “Moce, vinaka for all; adéu, gràcies per tot”.

Quadern LXXVII: "Ai, Fòrum Cafè, quina falta fas als Mars del Sud...!"

Viti Levu, Illes Fiji (II)

Viti Levu és la major illa de les Fiju, amb 10.400 km2 de superfície i una població de 600.000, 150.000 dels quals viuen al a capital, Suya. Volcànica, verd i muntanyosa com les altres, té la màxima cúspide a la muntanya Victòria, de 1.323 metres. Suya està al fons d’una àmplia badia a la qual s’accedeix per un estret pas entre els esculls. A banda d’una petits fars, l’entrada s’esbrina pels vaixells encallats des de fa temps. Vaig ancorar en l’extrem de la badia al costat d’altres velers. Vaig botar el dingui i em vaig apropar a investigar el Royal Suva Yacht Club, on vaig trobar diversos amarres lliures, per la qual cosa al dia següent m’hi vaig traslladar. I, de nou, la burocràcia de rigor i el meu recorregut habitual buscant informació cafetera, on vaig tenir sort ja que el mateix dia em rebia el director en la seva seu del Ministeri d’Agricultura.
A les oficines d’una empresa de correu vaig trobar esperant-me un paquet de Barcelona amb una tarja de crèdit que tenia caducada i papers que necessitava on havien adjuntat un exemplar de La Vanguardia. Vaig anar al diari local The Fiji Times, que havia iniciat la seva publicació fa 133 anys, on vaig explicar els objectius de la meva ruta i on vaig recopilar informació cafetera local. L’anunciat reportatge sobre el meu viatge no va aparèixer durant la meva estada.

El Club Marítim és molt el·litista i és difícil entrar-hi, encara que la primera nit va haver una excepció a l’haver convidat més d’un centenar d’esportistes i directius d’esports nàutics competint als Jocs del Pacífic Sud, una espècie de Jocs Olímpics que s’estaven celebrant a Suya. A aquests jocs van anar alguns dels meus amics de Niue, acompanyant l’equip de tennis taula. La primera nit vaig gaudir d’un sopar extraordinari al club. Llàstima d’un imbevible cafè soluble amb un gust a regalèsia que no va permetre un segon tast. No tenien un altre sistema de fer cafè. Ai, Fòrum Cafè, quina falta fas als Mars del Sud...!

De tornada al veler vaig estar llegint amb il·lusió el meu diari barceloní recent arribat. Era de deu dies enrere però ja feia temps que per a mi deu dies de retard havien deixat de ser alguna cosa important. Vaig descobrir que tot seguia igual, els mateixos conflictes polítics, idèntics comentaris polítics, el meus estalvis a Bolsa sota mínim i les habituals petites notícies intrascendents de la ciutat, com si no haguessin passat gairebé dos anys des de la meva sortida. Hem vaig quedar penant en quanta gent havia deixat al meu país vetllant per mi: polítics , periodistes, sindicats, serveis. De què viuria tant personal? Havia iniciat el meu viatge recent jubilat i ara entenia perquè servien els impostos pagats en els meus 43 anys de vida laboral!

Quadern LXXVIII: Un arxipèlag de més de 300 illes d'origen volcànic

Vanuatu. La Melanèsia

És un arxipèlag de més de 300 illes o illots, només 74 poblades i algunes només de forma testimonial, amb una superfície terrestre de 12.300 km2. D'origen volcànic, amb tres volcans actius en les illes de Tanna, Ambrym i Lopevi, són molt muntanyenques, amb altures superant habitualment els 1.000 metres i amb un cim culminant de 1.879 metres a Sant. Hi ha indicis de població establerta en el segon mil·lenni abans de Crist potser procedent de Papua Nova Guinea via illes Solomón, i una història més o menys documentada o transmesa oralment des del segle XI. Els europeus van descobrir aquests paratges en 1605 quan Pedro de Quirós, un portuguès al servei de la corona espanyola, va recalar en Esperit Sant procedent de Perú.
Va passar més d'un segle fins que primer el francès Bougainville i després l'anglès Cook iniciessin la seva exploració sistemàtica i bategessin aquestes terres com Noves Hèbrides. Des de llavors francesos i anglesos van coexistir més o menys pacíficament en aquest arxipèlag, mentre anaven donant-se bufetades pertot arreu. Aquests van adquirir gairebé totes les terres cultivables, el que va comportar una considerable evolució econòmica i en 1906 es va crear el Condominio Anglo-Francès de les Noves Hèbrides, que va durar fins el 1980, any que els nacionalistes van conquistar inicialment Luganville en Esperit Sant, després altres illes i van obtenir finalment la independència, donant a la seva nova nació el nom actual de Vanuatu, “la nostra terra”.

Durant la II Guerra Mundial, per a impedir l'avanç de les forces japoneses, els Estats Units van estacionar a Sant més de 100.000 homes i una quantitat considerable d'embarcacions i material bèl·lic que a l’acabar el conflicte va ser enfonsat o llançat al mar prop de Luganville, en un lloc que es coneix com La Punta del milió de dòlars, constituint ara un magnífic lloc de busseig contemplant naufragis. La població actual és de 174.000 habitants, residint els seus dos terceres parts en les quatre illes principals d'Esperit Sant, Malakula, Efate i la cafetera Tanna. Més del 90%, són melanesis, de pell molt fosca, robusts i de pèl crespat i arrissat, lloc perfecte per a sostenir el bolígraf en les botigues i oficines, no notant-se pel carrer cap barreja de races i per descomptat gairebé ni rastre dels hindús, tan nombrosos en la meva etapa anterior de Fiji.

L'agricultura, -cacao, cafè, kava, pebre i copra-, és el seu primer ingrés, seguit del turisme en ascens, procedent d'Austràlia i Nova Zelanda, els dos països rics del Pacífic. En Port Vila recalava cada quinze dies un gran creuer turístic que espargia durant dos dies un parell de milers d'àvids turistes per tota la població, forçant a l'alça tots els preus de taxis i botiguetes. Sembla que també va en augment la importància de Vanuatu com paradís fiscal per a empreses of shore. Pel carrer es veuen de tant en tant les oficines de les grans multinacionals de la auditoria i l'advocacia que han establert allí les seves delegacions donant servei als taurons financers que tenen com clients. Bancs moderns ofereixen comptes numerats sense fer preguntes o en tot cas creient-se sense més totes les respostes. Moltes botigues duty free ben assortides, tempten als turistes a fer compres barates el dia previ a la seva partida.

Quadern LXXVIV: Tots van donant-te el bon dia o la bona tarda

Vanuatu. La Melanèsia (II)

Port Vila és la capital de l’illa d’Efate i la de Vanuatu. És la seu del seu govern i té allotjats alguns dels seus ministeris en un edifici deteriorat situat enfront del mercat. És una població al costat de la badia, amb àmplies zones amb jardins i places plenes de jugadors de petanca. Es veu poc cuidada i, segurament, ha conegut millors temps, suposo que en l'època colonial, vint anys endarrere. Està sempre atrafegada, com tots els centres de les illes, amb un comerç molt viu i una gran oferta de supermercats mitjans al voltant d'un modern mercat de fruites i verdures d'airosa estructura oberta als quatre vents. La ciutat, encara que petita, té alguna galeria d'art interessant i un Centre Cultural molt complet, amb biblioteca i museu.
La gent amable, amb un ampli somriure per davant. Un no acaba de saludar pel carrer doncs tots van donant-te el bon dia o la bona tarda. Es nota que el turista escasseja, és una novetat, pel bon tracte que es rep a tot arreu, centres oficials inclosos. I això a Port Vila, la capital. Jo no vaig tenir ocasió de visitar l'interior ni altres illes, però companys de navegació que les van visitar, ressaltaven el caràcter acollidor d'aquests illencs.

Vaig fondejar en una zona amb una dotzena de velers més. A part dels meus amics del Cypsela, em vaig trobar amb altre habitual de la ràdio, el Green Nomad dels brasilers Luís Manuel i Marli, el Tritó de Francis, un holandès resident a Brasil i el Nicole de Kurt i Elena, ell un publicitari creador d'una agència de publicitat a Espanya amb la qual havia col·laborat a Barcelona i que ara s'havia retirat viatjant en el seu veler.

Com sempre, es van anar succeint reunions, menjars i vetllades musicals. Van ser per a recordar els menjars en el Cypsela, amb Ricard com a artista dels fogons i Isabel amb els seus montaditos. El primer dia em van ressuscitar amb unes llesquetes de pa torrat al forn, amb tomàquet i pernil, si, pernil! Com a entrada a unes mongetes amb xoriço. I és que a l'arribar els havia comentat que donaria qualsevol cosa per un menjar així: això són amics. Va arribar d’Austràlia la peça que em faltava. Vaig treure el veler de l'aigua en unes senzilles drassanes, vaig desmuntar de nou el timó i vaig aprofitar per donar unes mans de pintura amb l'esperança que em durés fins a la fi del meu viatge.

El pati de la carena era un espai guanyat a la vegetació i al vespre era un formiguer de mosquits, potser avivats per unes pluges que van durar una setmana sense interrupció. Ni les teles metàl·liques, ni els repel·lents, ni les fumejants espirals podien amb ells. Per sort dormien de nit i un podia fer el mateix, solitari a la drassana des que a les sis de la tarda desapareixia tot el personal, excepte un mecànic que vivia també allí amb la seva dona i un petit que plorava sempre i aconseguia elevar el seu registre gens més veure'm. Davant l'absència d'una veleria, vaig dur la meva vela trencada a una tapisseria, on amb una vela vella se'm va fer una reparació de fortuna assegurant els nombrosos pegats amb fil negre, doncs no tenien blanc. Em va quedar una vergonya de vela, però complia la seva funció. Així van ser passant els meus cinc dies a la drassana.

Quadern LXXX: "En temes de salut, al final un està content amb tornar a estar com abans"

Cap a Port Moresby

La meva última setmana a Port Vila va transcórrer a les drassanes. Havia posat en sec el veler dilluns i es van comprometre a deixar-lo tot llest per divendres. A la matinada següent vaig sortir de la badia i vaig apuntar directament a Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea. Em separaven d'ella 1.350 milles que vaig fer en tretze dies. Les ferides al tròpic triguen a fer cicatriu i acostumen a infectar-se de forma instantània, sigui per la calor ambiental, la humitat constant o l'ambient carregat de sal.
Dono fe per algunes que vaig patir en aquesta travessa. Una, en el genoll, procedia d'una caiguda a Suva per a baixar de forma acrobàtica del veler. El sòl mullat per la pluja que anava caient mansament em va fer relliscar i caure. La gran raspadura en el genoll es va infectar i va trigar més d'un mes en curar-se. Una altra es va originar en el dit mig de la mà esquerra que també es va infectar i va fer inflar-se la punta del dit de forma desmesurada i dolorosa, amb una àmplia protuberància de pus. Mancant majors distraccions, em contemplava el dit, sortint de la mà tancada, en aquell gest tan mediterrani de “per aquí!”. Semblava un xampinyó o un nan cap-gros, amb una gorra blanca de costat. Aquest cap-gros em va impedir tocar el violí en tot el viatge.

Dins d'aquest capítol entren també les cremades. Una nit m'estava preparant un puré de porros. Pensava fer-me després una truita però donat el moviment del veler vaig pensar estalviar-me la perillosa operació amb la paella tirant l’ou al puré, pensant que el còctel alimentós seria el mateix. Es va formar llavors com una crosta que quan vaig enfonsar la cullera va fer una erupció com un volcà i va dipositar en el dors dels meus dits una mica de puré bullint. Mateixa història: després de les butllofes de rigor, infecció.

Era curiós comprovar que fes el que fes, anava copejant pertot arreu amb els meus petites encara que doloroses ferides. Sembla ser que en un veler no hi ha zona del cos protegida de cops. Aquestes i altres petites ferides infectades m'ocupaven dues sessions diàries en la infermeria. Neteja, desinfecció, iode, benes, tiretes, esparadrap... Era una satisfacció veure que la farmaciola de primeres cures que tenia aparcada en un racó finalment servia per a alguna cosa, encara que només fora per a trencar la monotonia d'un viatge més aviat avorrit.

Quan vaig arribar a Port Moresby, excepte les cremades que ja anaven més o menys per bon camí, tot la resta tenia ja una sana i protectora crosta que saltaria en pocs dies. En temes de salut, al final un està content amb tornar a estar com abans, ni somiar a millorar.

Quadern LXXXI: Era el coffee man al que tots somreien àmpliament

Papua Nova Guinea

S'han comprovat assentaments humans de fa 30.000 anys, quan aquesta illa estava unida al continent australià a través del que avui és l'Estret de Torres. Els primers europeus van arribar en el segle XVI van batejar aquestes terres com Illes dels Papuas, nom que en malai significa “pèl entortolligat”, una de les característiques dels seus habitants autòctons. Els alemanys, que excepcionalment es van establir en el Pacífic i van colonitzar la part nord d'aquesta illa, la van denominar Nova Guinea al veure similitud entre aquesta i la Guinea africana. D'aquí l'origen d'aquest nom compost, més aviat llarg, per a designar al país. En el segle XIX aquestes terres estaven dividides en tres parts.
L'occidental pertanyia als holandesos, la nord als alemanys i el sud als anglesos. Durant el segle XX, la part occidental va passar a Indonèsia, al retirar-se els holandesos. La part alemanya del nord va ser ocupada pels australians després de perdre aquells la I Guerra Mundial i els anglesos van cedir també a Austràlia la seva part. Durant la II Guerra Mundial, Japó va ocupar gairebé tota la illa, però una vegada finalitzada, tot va tornar al seu estat anterior. Des de 1975 Papua Nova Guinea és independent.

L'extensió del país és de 462.000 km2, constituït sobre més de 600 illes i illots de tots grandàries ocupades pels seus 5,1 milions d'habitants. Té una taxa demogràfica molt elevada, del 3,3%, palesa pel gran nombre de dones embarassades que es veuen pertot arreu, o amb petits penjats del coll. És un país muntanyenc amb una serralada central que s'allarga 2.000 quilòmetres i té cúspides de fins a 4.000 metres, amb una riquesa arbòria inusual i una fauna excepcional. Destaquen les aus del paradís, de les quals aquí es troben 38 de les seves 43 espècies, els minúsculs lloros pygmy, l'escarabat verd i la major papallona del món, la Queen Alexandra’s Bridwing.

L'economia és essencialment agrícola, encara que els recursos minerals són molt importants, sobretot l'or i el coure. Les exportacions agrícoles se centren en el cafè, el coco en gra, l’oli de palmell i, també, fusta per a la construcció. En la meva estada, es respirava un mal ambient a causa d’una persistent crisi econòmica i a una taxa d'atur molt elevada, que havia fet créixer considerablement els robatoris, els assalts en les carreteres i la violència, i en conseqüència la inseguretat ciutadana, sobretot a Port Moresby i la seva àrea d'influència.

Port Moresby

És la capital del país, situada al sud, dintre del Golf de Papua i va ser allí on vaig recalar. L'habiten 170.000 persones estenent-se en una àmplia badia, amb un teló de fons d'altes i boscoses muntanyes, encara que les costaneres tenen poca vegetació, doncs de fet el sud del país és relativament sec. La ciutat, molt centrada en la Down Town, no ofereix excessiu interès i, visites obligatòries a part, vaig limitar la meva passejar ciutadà al banc per a treure diners del caixer automàtic, un parell de supermercats i el Crowne, un luxós hotel on m'introduïa en el seu desert Business Centre per a consultar el correu electrònic o menjar en el seu bé assortit buffet lliure.

Al caminar pel carrer havia d’anar amb compte per a endevinar cap a quin costat escopiria el betel la gent que anava al meu costat. Aquest és un costum molt arrelat consistent a anar mastegant gairebé tot el dia betel nut, una petita fruita semblat a un minúscul cogombre barrejada amb un pols fi que s’obté de triturar corall i closques. Encara que tot és de color blanc o clar, al mastegar-se adopta un fort color vermell i provoca una gran salivera que és escopida pertot arreu amb una notable habilitat. Homes, dones i joves participen per un igual, distingint-se immediatament per les seves vermelles dents. Diuen que té un efecte estimulant i que potencia el plaer de fumar posteriorment. En els establiments públics, grans rètols intenten infructuosament prohibir aquesta pràctica per a preservar intacte el seu sòl.

De fet podia passar la meva vida en el Royal Papuan Yacht Club, complet quant a serveis i amb un personal molt amable. El director em va oferir el primer dia el seu despatx i ordinador per a consultar i contestar el correu electrònic, mentre es deixondia com a eficient col·laborador en programar-me cites amb gent que pogués informar-me sobre el món del cafè a Papua. Jo era un dels pocs velers estrangers que allí recalen, uns tres o quatre al mes, i en el club em va acabar coneixent tothom: era el coffee man al que tots somreien àmpliament. Les secretàries i administratives del club semblava que es disputaven el dur-me missatges al veler, posar faxos o buscar-me adreces. Van ser un prodigi d'ajuda al que crec no va ser aliè el fet de fer-los el primer dia fotos i confeccionar uns diplomes d'agraïment, o el tractar-les amb una amabilitat de la qual mancaven envers elles la majoria de membres del club. Semblaven les meves secretàries, totes lluint orgullosament en la seva brusa una insígnia del Forum Cafè. Al final de la meva estada em van fer entre totes un regal de comiat, sense poder donar abastament a tant petoneig.


Continuarà

El passat 19 de novembre de 2001, l’Albert Solà, un intrèpid jubilat, va salpar del port de Barcelona per iniciar una travessia que durant quatre anys el durà per tot el món. Aquesta nota va ser remesa el 25 d'octubre de 2003.