dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XLVIII: "Passejar i cobrar diners, una delícia"


A Cartagena d’Índies

L’anada o tornada entre el Club de Pesca i el centre es podia fer en un dels nombrosos taxis grocs al preu únic de 1,20 euros; era, però, més interessant fer-ho amb autobús, a 0,25 euros, vehicles molt millors que els que m’havia trobar setmanes enrera a Veneçuela. Cada un d’ells semblava haver estat decorat pel conductor, que en la part davantera col·locava verges, sants, santes, miralls, penjolls, llums, ninots, records, postals i tot allò brillant i cridaner que arribés a les seves mans, tot, amenitzat amb música, és clar, que sortia d’un potent aparell portàtil.
Un dia vaig pujar a un autobús que tenia com una mena de petit salonet davanter amb coixins i catifes al terra, aquell dia ocupats per qui semblava ser la dona i la filla del conductor, ufanoses mentre passejaven en el seu autobús, a l’hora que els disciplinats passatgers anàvem pagant religiosament els nostres 600 pesos. Passejar i cobrar, devia de ser una delícia.

Jo havia amarrat als aiguamolls del Club de Pesca, amb unes instal·lacions molt cuidades, un servei impecable d’oficina, megafonia i una vigilància extrema de dia i de nit. Ocupa allò que va ser el fort El Pastelillo, del qual es conserven en perfecte estat les muralles i troneres amb vells canons rovellats que apunten a l’infinit. Desgraciadament, les aigües al club no estaven mai quietes ja que els aiguamolls estan oberts a la badia, per on van i vénen a tota velocitat llanxes que fan de taxi, altres que porten turistes i altres que fan el transport entre els diferents punts de la ciutat. El resultat, i més per a mi (que estava atracat en una punta exterior), era un moviment continu sacsejador que quasi em feia enyorar el mar obert.

Club poc concorregut

El club era molt tranquil, als socis no se’ls veia navegar massa, ni tampoc abusar de la cafeteria. Durant la meva estada només vaig coincidir amb un altre veler estranger d’un matrimoni americà, que ja dues setmanes abans de Nadal va decorar el seu vaixell amb centenars de llumetes que van penjar de baranes i cordams.

Els navegants acostumen a anar al veí Club Nàutic, amb unes instal·lacions més modestes i barates, però amb un gran local obert on es podia menjar, veure televisió, parlar o prendre unes extraordinàries llimonades amb gel pilé, que degustava amb els meus amics Pau i Irene, allà amarrats. Ells em van deixar apadrinar la Lola, una carinyosa gosseta de raça llauradora que van comprar, negra, de tres setmanes; es passava el dia dormint, prenent el biberó i avisant amb uns petits gemecs quan volia fer les seves necessitats.