dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XXXI: La cultura rastafari


Encara a terres de Jamaica

Amb un cert distanciament de la societat imperant hi trobem els rastafaris, molt abundants a Jamaica i a Santa Llúcia. Admiradors del jamaicà Bob Marley, qui va imposar durant els anys 70 la imatge dels rude boys o xicots dolents i de la música reggae, es distingeixen per les seves llargues cabelleres, treballadament trenades, que porten recollides dins d’amplis barrets o, en alguns casos, dins d’una acolorida bossa de punt.
Aquest tipus de pentinat vol imitar la crinera del lleó i alguns “rastas” també copien el caminar orgullós i lent d’aquest animal, una icona per a aquesta cultura. El rastafarisme es basa en el retorn als arrels africans, origen de la majoria dels caribenys a través de les migracions forçades dels esclaus portats a la zona per al cultiu de la canya de sucre.

Proclamen Etiòpia com la seva terra sagrada i tenen com a divinitat a Haile Selassie, qui va ser emperador d’aquest país i qui va ser conegut com a Lleó de Judà. El moviment té inspiració judeocristiana i la Bíblia és un llibre comú entre ells. Els rastas duen una vida austera, amb una alimentació natural o vegetariana i prescindeixen de la medicina tradicional, ja que prefereixen la naturista. Fumar marihuana amb un calze és un acte sagrat, malgrat que això sigui il·legal a Jamaica, i afirmen que aquest acte incrementa la saviesa.

Com tots els moviments, s’ha tergiversat i al nostre món occidental sembla que només ens arriba la imatge dels cabells, dels músics vestits cridanerament i de la droga unida a certa marginalitat, mentre s’obvien les raons fonamentals. Res més llunyà al veritable rasta, de naturalesa religiosa, tranquil i fins i tot que defuig de la societat. Al seu torn, es troba molt llunyà de la marginalitat que impera a Jamaica, especialment a les zones properes al port i a determinats barris, on l’únic que es copia, i malament, del rastafarisme és la seva estètica.