diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXXIII: A la cerca del cafè perdut


Bora Bora

Aquesta illa, a menys de 40 milles de Raiatea, se’m va aparèixer a l’inici de la travessia amb el seu alt pic central. Vaig amarrar a Vaitape, a la zona pública i gratuïta del port. Estava sol. Vaig arribar cinc minuts tard. A les tres tancava tot allò oficial: l’Ajuntament i l’Oficina de Turisme. Era divendres i no obrien fins dilluns. En una conferència cafetera a Miami havia conegut dos anys enrera una parella que cultivava cafè a Hawai. Ella era de Bora Bora i em va facilitar les dades d’una amiga i cap a ella vaig anar per trobar informació sobre el quasi desaparegut cultiu de cafè a la illa. Després vaig fer el mateix a la Gendarmeria, la farmàcia, una gran botiga d’artesania i un grup de gent gran. Fruit de tot això, al dia següent estava pujat a un tot terreny visitant tots els racons de la muntanyosa illa a la cerca del cafè perdut.
Vaig donar la volta a la illa i hem vaig endinsar per totes les escletxes possibles en busca de cafetals amb en Rapa, un habitant de Bora Bora simpàtic que havia viscut per Sudamèrica i que fins i tot havia treballat una temporada a Olot. Per sort, feia dies que no plovia i vam poder pujar per pendents increïbles flanquejades per frondoses alsàcies i esvelts bambús. La recompensa era contemplar sota els meus peus la illa des de diverses perspectives.

La població de Vaitape, la capital, és només un petit conglomerat d’un parell de dotzenes d’establiments dispersos al llarg d’uns 200 metres de la carretera que rodeja la illa i unes quantes cases particulars disperses enmig la vegetació. El centre era un ampli espai buit de terra batuda i males herbes travessat per postes elèctrics i telefònics. A l’Ajuntament, on vaig anar a veure l’alcalde per fer les meves relacions públiques, vaig indicar que si el turisme era quasi l’única font d’ingressos a la illa faltava un lloc cèntric on els turistes poguessin anar a passejar cada dia i que l’Oficina de Turisme no podia tancar tot el cap de setmana.

Vaig estar a Bora Bora quatre dies, però és que la illa no dóna per més, malgrat el muntatge de propaganda turística. Excepte les seves platges de somni i els hotels de serveis exquisits, no hi ha res. I, a sobre, la gent et considera una molèstia i et neteja les butxaques. Vaig sortir un ventós matí rumb Niue, a poc més de 1.000 milles, un lloc d’on només tenia les coordenades, però on feia quasi un any hi havia recalat un holandès que havia passat alguns anys a Calafell. Li havia promès visitar-lo.