diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXX: No hi ha com ser famós per tenir privilegis


Tahití

Amb les primeres llums vaig veure a la llunyania uns petits cims que van anar apartant-se lentament per delimitar les illes germanes de Tahití i Moorea, separades per unes deu milles. Quan la brumera va anar desapareixent, Tahití se’m va aparèixer muntanyosa i magnífica, amb cims de més de 2.000 metres tocant la costa, plena de desafiants pics i tot cobert d’un espessor verd. Al port hem vaig fer amic de quatre navegants americans de Hawai que es feien dir el tricentenaris, perquè entre els quatre sumaven 302 anys! Havien arribat en un veler directament des de Honolulu, després de més de vint dies de navegació. Vam ser amics d’amarratge durant uns dies i van agafar el costum de convidar-me a esmorzar, jo duia el cafè.
Un dels quatre no lligava amb els altres i hem va demanar acompanyar-me en el meu viatge. No ho vaig considerar oportú i pocs dies després ell agafava un avió de tornada a Hawai. La convivència en un veler és molt difícil i cal molta tolerància. Potser precisament per això jo vaig decidir en el seu moment fer la meva ruta en solitari.

Només trepitjar Papeete, hem vaig dedicar a organitzar telefònicament la meva estada. Vaig comprar dos diaris local, La Depéché de Tahití i Les Nouvelles i vaig trucar els seus directors. Van acollir la notícia amb molt d'interès i uns periodistes hem van fer fotos i entrevistes, primer sobre el tema del cafè i després sobre aspectes més personals. Les van publicar el dia després i això hem va servir pels meus contactes posteriors. A qui també vaig contactar immediatament va ser a Luis Burción, el corresponsal de La Rueda de los Navegantes, un espanyol d’Úbeda afincat a Papeete des de feia 40 anys, casat amb una tahitiana, tenia sis fills i nou néts. Ara ha estava retirat i es dedicava a guanyar pes, gaudir de la vida i ajudar als espanyols que s’apropaven a aquelles terres.

Li vaig demanar que m’indiqués i m’acompanyés a unes bones drassanes on reparar de forma definitiva la via d’aigua, les pèrdues de gas-oil i les aturades intermitents del motor, a banda d’altre problemes menors. A la primera que vaig visitar, hem van donar un mes de termini per atendre’m i hem van dir que tots els tallers de Tahití estaven col·lapsats. Però, al visitar la segona drassana, el director hem va dir “Ah! Tu ets el de la volta al món del Cafè, pots trobar el vaixell quan vulguis”. I hem va passar davant de tothom. No hi ha com ser famós per tenir privilegis. No vaig poder dir-li una altra cosa que, “mauru’uru”, es a dir, moltes gràcies.