diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXXII: Directament al lloc on hi hagués plantacions de cafè


Tahití interior

Les dues illes que constitueixen Tahití, Nui i Iti, estan unides per un estret istme a Taravao. Les dues són escarpades muntanyes d’origen volcànic que permeten només assentaments a la costa. Una carretera seperteja per tota ella i en 80 quilòmetres no es pot fer cap gir. L’interès resideix a l’interior, amb una sola pista no en molt bon estat que travessa les muntanyes basàltiques que s’adivinen fosques sota una densa vegetació. Diumenge vaig llogar un 4x4 amb un guia, Willy. El conductor era un marquesà de Nuku Hiva, molt content quan li vaig dir que havia visitat les Marqueses un dies abans. Vam quedar que no m’ensenyaria ni belles vistes, ni cascades, ni botigues de records i que em portaria directament al lloc on hi hagués plantacions de cafè.
No vaig aconseguir evitar parar en mitja dotzena de cascades, tot i que valia la pena, la Maroto, una immensa cabellera d’aigua de més de 100 metres de caiguda lliure formant un estanc on es banyaven un nens tahitians. El camí forestal entra en el cor de Nui per la vall Pepenoo en la part nort surt fins el fas de Maroto i surt de nou a la costa sud. A la dreta es van deixant les muntanyes d’Orohena, Aorai i la Diadema.

Aviat em va fer mal el coll de tant estirar-lo per veure les altes cúspides que semblaven afilades. No podia deixar de pensar com s’havien format aquestes illes i les altres veïnes, formades milions d’anys enrera per una gegantesca erupció volcànica. Havia de ser un espectacle, sense espectadors, el veure sortir tros rera tros i foc líquid per formar aquest rosari d’illes. Als dos costats de la pista, arbres frondosos coberts de plantes trepadores formant un mantell que impedia entrar ni un sol metre. Alguns d’aquests arbres, segons em va dir Willy, s’utilitzaven per fer vaixells ja que la seva fusta no es podreix i és fàcil de treballar. Cap casa i molt menys població ni cap espai on cultivar. S’entenia que cultivar cafè era realment una feina difícil i les poques plantacions que vam trobar en un estat semisalvatge, amb anys sense cap cura. Els cultius tradicionals, fruites i verdures, estaven tancats a Tahití Iti, una illa petita.

Dies després vaig recórrer el sud de l’illa en un autobús matiner que va sortir de Papeete a les 6:30 hores i hem va deixar a l’istme de Taravao una hora llarga després. La carretera va seguint la costa amb cases relativament modestes als dos costats, Totes amb amplis jardins o simplement herba. Arbres immensos donant ombra, cocoters fins i altíssims al costat de l’aigua. Davant de les cases, senzilles barques, piragües o motores. La muntanya s’alça ràpidament a escassos metres, plena de vegetació, impenetrable. Vaig visitar als amics del Mali Mali amb els que havia quedat per actualitzar uns programes del meu ordinador portàtil. També hem vaig quedar a ajudar-los a arreglar el seu veler.

I, així, sense pena ni glòria, va anar passant la meva estada a Tahití, una illa europeïtzada i afrancesada, bolcada al comerç i el turisme, sense excessiva personalitat.