diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXIV: L’arribada a l’Equador


Illes Galàpagos

De dia i amb poc vent sempre és fàcil ancorar i aviat hem vaig gronxar bé fondejant al mig de la badia. Poc després hem van anunciar per ràdio de la visita de les autoritats marítimes que van arribar una hora més tard. Hem van revisar els paper i hem van citar a les seves oficines per al dia després. Allà hem van donar aigua fresca i per 99$ hem van estendre un permís d’estada de 20 dies. Igual que a Panamà, d’on venia, A Equador, la nació on pertanyen aquestes illes, la moneda oficial és el dòlar. Ja legal, només es faltava contactar amb dues persones: Guido Rosillo, un ràdio-afeccionat que fa d’enllaç a la Roda dels Navegants i el responsable d’El Cafetal, una finca de cafè que volia visitar.
Primer vaig visitar Guido. Després de permetre’m utilitzar el seu ordinador per posar al dia em meu correu electrònic hem vaig convertir en un membre més de la seva nombrosa família. No vaig poder entretenir-me massa perquè tenia por pel meu dingui, que hem servia per anar del veler a terra, abandonat a la platja. No per la seva desaparició, ja que estava vigilat, sinó per la pujada de la marea.

La població de Baquerizo Moreno, d’uns 2.000 habitants, s’estén rodejant la badia, amb cases modestes d’una planta o dues entre grans espais sense edificar i carrers, no totes asfaltades que van pujant a mesura que s’allunyen de la platja. Tenia l’encant d’una població rural, una mica naif als meus ulls, al coincidir amb la celebració anuals de Sant Cristòfol. Durant un dia o dos vaig ser espectador privilegiat de les seves activitats. Els nois tenien vacances aquells dies i havien agafat l’afició d’anar-se a banyar al malecón, emulant els “clavats” d’Acapulco. Allà era on jo amarrava i per això hem trobava el meu dingui sempre ple d’aigua. “Nosaltres no hem estat, acabem d’arribar...”, hem deien amb cara de murris mentiders que havies d’acceptar. Un dia però, el meu dingui es va enfonsar. Afortunadament, el vaig poder recuperar.

La setmana anterior a les festes, tota la població havia participat en una operació de neteja de plàstics, llaunes i branques que envaïen tots els racons. L’objectiu era doble: donar un aspecte net durant aquests dies i, alhora, deisar nets els camins per on pasaría l’aigua de les fortes pluges que el Nen descarregaria poc després com cada any. També s’asseguraven les teulades, la majoria planxes, sobre les quals es posaven pedres pesades.