diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXIII: Creuar el Canal era “com tancar un retorn anticipat”


El Canal de Panamà

Ja Carles V al 1524 havia manat estudiar la possibilitat d’establir una ruta marítima que unís el Pacífic amb l’Atlàntic a través dels escassos 80 quilòmetres d’amplada de l’Istme de Panamà. La construcció del Canal però no va començar fins al 1881 per una companyia francesa sota la direcció de Fernando Lesseps però va quebrar. Va ser finalment el Govern dels Estats Units el que va terminar l’obra al 1914 i va controlar aquesta via fins al 2000, quan va passar a mans de Panamà. Avui en dia el Canal és una font d’ingressos per aquest país que fa pagar un alt peatge per travessar-lo.
Com jo anava sol i sense tripulants vaig aconseguir l’ajuda de Paulo i Mayte del Allay que estaven a Colón aquells dies. També hem va ajudar la Yaneth, una amiga, i el seu pare, que es van passar el diumenge ajudant-me a creuar. Gràcies a ells hem vaig estalviar els 50 dòlars per persona i dia que cobren els que realitzen professionalment aquesta feina. Els tràmits s’inicien mesurant el vaixell. Jo vaig tenir sort, doncs només em van deixar plantat un dia. La persona que hem va mesurar el vaixell i amb qui vaig omplir mitja dotzena de formularis, hem va dir amb un to molt sobri que el dia D tingués bon menjar pel pilot que m’havia d’acompanyar i el bany net per si el necessitava. Hem va dir que si no li agradava el menjar el demanaria a un restaurant i hem cobrarien 300 dòlars de la meva fiança.

Vam passar tres velers, el meu en un extrem, darrera d’un creuer. Només s’ha de vigilar que les quatre amarres que agafen el conjunt de velers estiguin sempre tenses. Va ser un dia de sol i vent que va permetre una bona navegació. El pilot que hem va tocar, tot i que molt infantil, era molt simpàtic. A les quatre de la tarda ja érem al Pacífic. No puc negar que em va envair una estranya sensació, barreja de temor i ansietat. Al tancar-se la darrera exclosa a la meva esquena, era una mica com tancar un retorn anticipat. Fins llavors podria haver donat mitja volta en qualsevol moment remuntant Centre-Amèrica fins trobar els alisis del nord que hem durien cap a l’Oest. El retorn només el faria donant la volta al món.

Vaig quedar amarrat a una boia front el senzill Yacht Club de Balboa, que té un servei de taxi bot per baixar a terra inclòs a la tarifa al qual s’ha de trucar per ràdio i que funciona les 24 hores. Era al vespre, vaig fer un cafè i vaig treure unes pastes per berenar tots. Poc després els meus amics van marxar per tornar a Colón en autobús i hem van deixar sol gronxant-me en l’amplia badia sense onatge, ja que el vent venia de terra, però sotmès de tant en tant als vaivens de les ones aixecades pels enormes bucs que hem passaven molt a prop, entrant i sortint del Canal. Ara només hem quedava fer els aprovisionaments d’última hora, fruites i verdures, i llevar l’àncora, cosa que faria dos dies després.