dilluns, 8 d’octubre de 2007

Quadern XI: "Em va fer caminar de puntetes per a no molestar una boa de més de dos metres"


El cafè de Santa Llúcia

No va ser fins el 1888 que el cultiu del cafè es va massificar a Santa Llúcia com a conseqüència de la crisi de la canya de sucre, el principal conreu fins llavors. Les plantacions de cafè mai no van ser suficientment importants per a tenir una entitat econòmica i es van limitar a proveir el consum local i a unes limitades exportacions. Dues regions van destacar en la producció: Marquis Estate i Soufrière. A Marquis Estate el cafè es conreava en les muntanyes selvàtiques de l'interior, una zona entre els 400 i els 700 metres d'altitud, i a Soufrière, a menor alçada i prop de la costa sud-oest de l'illa.
El cultiu s'alternava amb el del cacau i ambdós eren ombrejats per bananers o pels alts arbres de la selva. Avui pràcticament totes les plantes de cafè es troben en estat salvatge i són recol·lectades de forma esporàdica per al consum propi, tot i que als establiments es ven cafè torrat (quasi tot procedent de Trinitat i França) a preus que oscil·len entre els 12 i 25 euros el quilo. No vaig arribar a entendre per què no es torna a conrear el cafè a Santa Llúcia, donats els preus dels cafès importats, sotmesos a altes taxes duaneres.

El cafè a Marquis Estate

Vaig assabentar-me d'una finca a Marquis Estate on es conreava cafè: la plantació Errard. Vam endinsar-nos en un bosc humit per camins transformats en fangars. Finalment, vam trobar un magnífica casa de fusta de dos pisos i àmplies balustrades. L'interior s'havia convertit en restaurant, amb una decoració d'estil colonial simple.

Em va atendre l'encarregat, un jove de color, simpàtic, vestit d'explorador, amb el crani rasurat i amb unes immenses i brillants botes de cuir que anomenava "Papa pops". Em va dir que aquella finca va ser una plantació de cafè i cacau, però que ara només podria veure alguns arbres al bosc després d'obrir-m'hi pas amb un matxet.

Qui va obrir el camí va ser un treballador de la finca. Em va dir que seguís les seves passes i que no em desviés ja que hi havia moltes serps. Vaig pensar que era un consell per atemorir els turistes, però, en passar uns minuts, em va fer caminar quasi de puntetes per a no molestar una boa constrictor de més de dos metres que reposava tranquil·lament semienrrotllada. No són verinoses, però no deu ser gens atractiu sentir-se apressat per aquells forts anells que veia palpitar i que utilitzen per a sufocar i triturar les seves víctimes.

Vam arribar a la zona cafetera, on les plantes, a manca de poda i cura, havien crescut fins a alçades de 10 metres o més. Tenien pocs fruits, de gran tamany i ja de color rosat. Intercalades amb cacauers, estaven ombrejades per una gran vegetació i per bananers dispersos. El terra era intransitable, ple de plantes, lianes i podridura vegetal. Em va dir el meu acompanyat que en l'època de la collita, recollien alguns sacs de cafè, no tant per al consum de la finca com per a tenir un producte per a mostrar als turistes.

La vida a la finca Errard

La casa s'aixecava, com totes les de la regió, sobre pilons i s'hi accedia per una majestuosa escala de fusta plena de testos amb flors. A la planta baixa estaven els magatzems, al costat dels quals s'assecava el cafè en grans safates que lliscaven sobre raïls; així es facilitava la tasca d'exposar-lo al sol de dia i de protegir-lo de nit o en cas de pluja.

Encara havia de donar la volta a l'illa així que vaig dirigir-me a Vieux-Fort, al sud de l'illa. Vaig entrar en un restaurant i vaig demanar pollastre al forn. Mentre pensava que em quedaria amb gana, van presentar-me una supèrbia safata amb mig pollastre, que, tot i gran, no es veia enmig les muntanyes d'arròs, llenties, nyam, boniat, plàtan verd i macarrons. Em vaig afanar a recuperar part dels quilos perduts durant la meva vida de navegant i se'm van entelar els ulls d'emoció quan pel plat i una cervesa només em van cobrar l'equivalent a sis euros.

El cafè de Soufrière

Soufrière deu el seu nom a un volcà del qual queda ara el seu cràter que desprèn emanacions sulfuroses que omplen de mala olor tota la comarca. El cafè de la regió fou un cultiu important, iniciat pels francesos. També aquí es cultivava el cafè conjuntament amb el cacau i va ser comerciat de forma important fins mitjans del segle XX, a partir de quan el conreu es va anar abandonant. Sembla que a la regió només hi ha una plantació dedicada a conrear cafè de forma professional.

El cafè d'aquesta zona, com el de Marquis Estate, és aràbic. Ja el vaig provar a Errard, però aquest l'havien bullit i colat per un mitjó. No tenia cap amargor. Em va comentar l'encarregada que l'havia torrat a casa seva a una paella i que l'havia mòlt en un recipient de fusta amb una maça. Li vaig demanar que m’ensenyés el cafè mòlt però, en estranyar-me de la uniformitat del mòlt, em va confessar que, com que l'havia triturat molt gruixut, l'havia donat una passada per un vell molí manual. Quan li vaig dir que m'agradaria veure'l, em va dir que no, que de fet el tenia espatllat i havia usat un molí elèctric. Ja no vaig demanar res més, ja que segurament el molí elèctric tampoc no existia i el cafè procedia d'un paquet de supermercat.