dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern IX: "Vaig començar la recerca dels mecànics per a resoldre els problemes amb l'embarcació"


Arribada a Santa Llúcia

En el centre de l’abrigada badia Rodnay, al nord de l’illa de Santa Llúcia, s’ha dragat un estret canal que dóna accés a una gran llacuna on s’ha instal·lat una marina amb tots els serveis. És una de les més cares que he trobat en tota la vida. Forma un petit complex comercial amb duana, restaurants, bancs, botigues de tota mena, centres de submarinisme i de lloguer de cotxes... Tot això fa innecessari desplaçar-se a la capital, Castries, tot i que cal estar disposat a pagar un sobrepreu.
Com a la majoria de llocs, ningú no ha contestat les meves crides per ràdio en demanda d'un amarratge, tot i que des del canal 16 anuncien que m’estan rebent. Potser sí que és veritat, perquè, quan m’he col·locat al primer amarratge que m’ha agradat, un parell de treballadors de la marina ha aparegut ràpidament per ajudar-me, amb molta professionalitat.

Al voltant de la llacuna hi ha cases pintades de colors alegres, la majoria de fusta, amb porxos amples i amb la barca a la porta. Algunes s’han convertit en restaurants o bars, amb taules al costat de l’aigua quieta i música fins a altes hores de la nit. Són poques i no molesten. Espero que pensessin el mateix de mi quan, a darrera hora, em vaig posar a tocar el violí mentre els darrers raigs de sol entraven per l’escotilla i m’il·luminaven les partitures.

L’endemà d’arribar vaig començar la recerca dels mecànics per tal d' intentar resoldre el meus problemes amb la descàrrega de bateries i amb l’entrada d’aigua. Comptava amb l’ajut d’Egbert, el responsable tècnic de la marina i el corresponsal de La Roda dels Navegants, tot i que aquesta darrera activitat es mantenia en suspens des que, feia un temps, el foc li va destruir l’emissora. Jo l’havia sentit intermitentment per antena alguna nit, quan ell podia emetre des d’algun vaixell ancorat a badia Rodnay. També ho va fer algun cop des del meu.

Egbert em va canviar el cablejat insuficient i va equilibrar el sistema elèctric del vaixell. El mecànic de Barcelona que em va posar a punt l’embarcació devia haver pensat, en clau de motora, que sempre porta el motor en marxa, i no pas en un veler, on el motor no es pot engegar més de dues hores al dia. Vaig demanar un nou carregador que no va trigar a arribar, tot i que amb el voltatge incorrecte. Em vaig haver d’esperar fins que van canviar-me’l.

-Quan arribarà?
El meu interlocutor va encongir les espatlles.
-I qui es farà càrrec de les meves despeses diàries a la marina?
Va tornar a encongir les espatlles i va riure amb condescendència, com qui escolta un nen petit.
-És clar, jo. Però que ruc que sóc – Em contestava a mi mateix.

Després d’uns dies d’espera amb la instal·lació a mitges, va arribar el carregador. Me’l van instal·lar a preu d’or i vaig afanyar-me a iniciar el recorregut per la duana, immigració i la Policia. Tots van examinar lentament els meus papers i em va fer les mateixes preguntes. Vaig comprovar que em tenien ben fitxat: jo era “l’espanyol que esperava una peça”. Per altra banda, el meu problema amb l’entrada d’aigua salada seguia essent un misteri. Un alemany que tenia una flota de vaixells de la mateixa marca em va aconseguir un mecànic, que va remirar el vaixell sense èxit. Repetia constantment l’expressió “It’s funny!”, cada cop que creia haver trobat la via d’aigua però comprovava que els trets no anaven per allà. Amb l’orgull de saber que un tècnic qualificat no havia trobat la via i que, en qualsevol cas, era una avaria “funny”, no calia preocupar-se més.


Continuarà

El passat 19 de novembre, l’Albert Solà, un intrèpid jubilat, va salpar del port de Barcelona per iniciar una travessia que durant quatre anys el durà per tot el món.
Publicat 21/07/2002 - 08:00h