dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XLIV: "En el tròpic, amb el melic sempre a la vista"


En l’arxipèlag veneçolà de Los Testigos

La meva propera parada va ser la platja de Tamarindo, on hi havia molt més moviment i barques de pescadors. Ja tenia ganes de parlar amb algú. Allà només vivien un parell o tres de pescadors, quasi de vacances en aquella època, ja que em deien que els diners de l’any els guanyen en l’època de llagostes i en aquell moment, juliol, es trobaven en la meitat de la veda.
També hi vaig trobar una dotzena de veneçolans que hi havia arribat el dia anterior des del continent. Hi havien arribat marejats i havien instal·lat el seu campament a la platja, amb unes tendes de campanya i un gran para-sol; allà pensaven quedar-se uns dies aprofitant un pont. Simpàtics i acollidors, em van oferir begudes fresques. No vaig poder acceptar la seva invitació de sopar aquella nit carn a la brasa per la dificultat de traslladar-me per la zona a través d’uns esculls que ja em resultaven difícils d’evitar durant el dia.

Absència de civilització

Qualsevol d’aquestes illetes són perfectes per fer de Robinson o ermità durant uns dies o una temporada. O tota la vida en cas que algú vulgui fer-ho! Però si s’hi va sol, els plaers no compartits no semblen tenir tant atractiu. Jo vaig intentar allargar-los el més possible. Com? Anant als llocs propers on veia moviment, bussejant, netejant el fons del veler, tocant el violí, sentint música, llegint, fent viatges a la nevera, escrivint o no fent res, que de vagades també té el seu encant.

No considero que fer alguna cosa sigui una obligació, malgrat que això en mi ja s’ha convertit en un mal costum. Però hi ha moments, sobretot quan la calor asfixia i el vent decau, en què les hores passen molt lentament. És el moment de mirar-se el melic –en el tròpic, sempre a la vista-, de pensar en coses, dormir o somniar, tot en un, amb fronteres difuses entre la realitat i la fantasia.

Competint amb els estels

La nit en el lloc de l’ancoratge vaig tenir l’oportunitat de sentir els crits dels ocells, grills i no sé quins animals més que no es van aturar en tota la nit. L’aigua quieta desprenia una forta olor a salnitre i la vegetació en descomposició de la riba feia arribar la seva característica aroma penetrant.

En un moment donat, van començar a veure’s llumetes que jo vaig creure que eren persones amb llanterna mentre buscaven qui sap què. Però eren petites lluernes que volaven molt a prop del veler i que, per un error de perspectiva, vaig col·locar en la vora del mar. Feien la competència als nombrosos estels fugaços que van travessar l’obscur firmament tatxonat d’estels. L’absència de civilització i llums donaven al cel una nitidesa extraordinària que el feia més proper.

Així vaig passar tres dies durant els quals vaig omplir la meva quota de pau i, quan ja defallia de felicitat i aquesta es feia inaguantable, vaig posar proa rumb a Puerto la Cruz, a la costa veneçolana, d’on em separaven una mica menys de dos dies de navegació. Allà va acabar la meva migració fugint dels ciclons caribenys; era principis de juliol.