dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XXX: Màgia, vodú i santeria, les altres religions de les Antilles


En algun cas, el cristianisme ha estat fagocitat pels ritus africans. És el cas del vodú, una cerimònia a la qual no té accés cap persona aliena a ella, malgrat que per als turistes es muntin unes falses sessions molt dramatitzades i coloristes. De fet, el vodú és un acte en què els fidels es reuneixen per demanar als esperits que els arreglin determinades situacions aquí, a la Terra.
S’ho demanen dansant fins que un d’aquests esperits escull un dels dansaires i el posseeix. Aquest cau en trànsit al temps que sent el so frenètic dels tambors. Fa prediccions o exigències mentre es mou a l’estil de l’esperit que l’està posseint. Cada esperit té una forma diferent d’actuar i de moure’s, i uns poden ser bons i uns altres, malignes. S’acostuma a oferir a l’esperit la seva beguda o menjar preferit, i la cerimònia se sol acabar amb un sacrifici animal, com el d’un gall, per exemple. La persona que cau en trànsit després no recorda res.

La màgia ha de mencionar-se, malgrat que estigui oculta a la mirada superficial del turista i fins i tot a la de les capes adinerades o il·lustrades de la societat. A alguns llocs està prohibida i en d’altres és tolerada, però està molt estesa entre els estrats més baixos de la població antillana, sobretot a les regions camperoles. Als mags, els obea, se’ls va a veure per a demanar-los consell sobre situacions difícils de fer-les front, per una malaltia persistent o per aconseguir l’amor. El mag aconsella segons els seu bon criteri i es basa en conjurs i en beuratges preparats en funció del problema i que poden contenir sang, closca d’ou, alguna cosa de la persona en qüestió, terra, pols,...

En el fons, sempre és el mateix. Una persona té un desig o necessitat, no sap com obtenir-lo i recorre a algú en qui creu o en qui confia. Cristians, musulmans, budistes, africans i altres més només es diferencien en les coses superficials.

La santeria

La santeria és una altra forma de religiositat molt estesa a Cuba, amb llaços i pràctiques comunes amb el catolicisme. Allà vaig tenir ocasió de ser portat per un amic ocasional a casa de la seva padrina. Era santera i així ho posava en les seves targes de visita. La santeria no disposa de temples; cada casa n’és un i les imatges hi tenen un lloc rellevant.

La part oriental de Cuba té una població predominantment negra d’origen africà. Allà, malgrat que d’amagades, domina la regla conga, el vodú i la santeria, amb una notable influència africana. En cas de problemes o situacions personals complicades, els cures catòlics o els psicòlegs acostumen a estar en desavantatge davant dels santeros, practicants de la medecina verda o de la màgia. Tot i això, no s’obvien determinades pràctiques catòliques, entre les quals es pot destacar una gran reverència i confiança en la Verge de la Caritat del Coure, patrona de Cuba des de la guerra d’independència.