diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXXVI: “Moce, vinaka for all; adéu, gràcies per tot”


Vanua Levu, Illes Fiji

És la segona illa en importància de l’arxipèlag. La vaig visitar per força, ja que tenia previst arribar a Suya, la capital de Fiji, a l’illa de Viti Levu, però no em va saber greu l'error. La població deu tenir poc més d’un miler d’habitants, tots vivint en els nombrosos comerços que conformen un únic carrer davant el mar. La vida plàcida, la gent amable, més els de Fiji que els hindús, tots saludant pel carrer. La tarda de la meva arribada em van abordar totes les autoritats de pes. Eren quatre: immigració, duana, quarantena i policia que em van fer omplir interminables impresos, però amb una simpatia extraordinària, un d’ells fent rots sonors quan despertava d’una de les seves intermitents migdiades. Encara que era dilluns, havia caigut en una festa local, l’aniversari de la reina i, per això, em van cobrar taxes extres, això sí, sense perdre el seu somriure.
La illa és visitada per pocs turistes, ja que té poques platges, però és un bon lloc pel busseig i el senderisme. Els comerços, caòtics i desordenats, foscos i una mica bruts, plens de personal, siguin grans o petits tenen de tot. Hi ha també un petit mercat central amb bones fruites i hortalisses, algunes espècies i poca cosa més. M’havia entrat de nou la gana, després d’uns mesos de certa desgana i abandonament dels plaers culinaris. Després dels meus recents problemes de salut, un dia em vaig adonar que el meu cos estava més prim que de costum. Hem vaig imposar l’obligació de menjar més i, com el rascar, menjant em va tornar la gana i em va marxar la mandra de cuinar. Realment, els meus dies a Fiji van marcar un punt d’inflexió a la meva alimentació.

Vaig descobrir un petit restaurant amb mitja dotzena de taules i una pantalla pública d’Internet. Allà anava de tant en tant a posar al dia el meu correu electrònic i a programar els meus propers contactes cafeters a Vanuatu i Papua Nova Guinea. L’hora de connexió sortia a 12 euros però, en canvi, un bon dinar en costava 7.

Durant els primers dies vaig fer freqüents visites al Ministeri d’Agricultura, situat a les afores per parlar i recollir dades i fotocopies sobre assumptes relacionats amb el cafè. Mentre esperava l’arribada d’algunes peces del meu vaixell, els dies anaven passant suaument, teixint com sempre amistat amb altres velers, prenent una cervesa al bar de la Marina aprofitant la Happy hour, passejant per l’únic carrer de la població, parant-me a parlar amb el policia d’una garita, amb una venedora de tortitas, amb el xinès artesà de fusta, amb la venedora de fruites i verdures, amb un taxista, amb la propietària del restaurant que freqüentava...

La primera vegada que em vaig sentir amb forma em vaig esforçar preparant un sopar per tots els que m’havien ajudat a la meva arribada o ho estaven fent ara. Se’m va omplir la cabina, i jo content. I així, fent contactes, van passar dues setmanes fins que no vaig tenir excusa per quedar-me més, un cop arreglat el motor i reparat el timó. Després de la paperassa, aquest cop només a la duana, on em van donar el permís per la darrera etapa, vaig fer l'últim recorregut per la població repetint una vegada i una altra: “Moce, vinaka for all; adéu, gràcies per tot”.