diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXVIII: “Estem al cul del món i aquí costa molt portar-ho tot”


Arxipèlag de Las Marquesas, Polinèsia Francesa

L’illa d’Hiva Oa a les Marquesas se’m va aparèixer una matinada per la proa com si fos un nucli tempestuós. Només veia espesses masses de núvols fosques però la carta no podia mentir: sota d’aquells núvols estava la meva primera illa de la Polinèsia. Vaig fer a motor el recorregut al llarg de la seva costa sud, buscant l’abrigat port d’Autona. Va començar a ploure, sense violència, però al poc temps la meva lona ja estava xopa. Anava contemplant els dofins, que no falten mai i una immensa bandada d’ocells planejant una zona del mar a molt poca alçada. Vaig intuir a sota un banc de peixos que a vegades saltaven fins un metre fora de l’aigua. Llàstima no dur arrossegant el curricà, però a la recent travessa havia esgotat tots els hams. L’entrada al port no la veia per cap lloc fins que va sortir, com d’entre les roques, un petit ferri i cap allà vaig apuntar la proa.
Sembla mentida que al segle XVI algú pogués descobrir aquestes illes, situades al mig del Pacífic, allunyades 3.000 milles del continent americà i gairebé 1.000 de les properes illes polinèsiques. Aquestes illes, una dotzena escassa, van ser descobertes per Álvaro de Mendoza al 1595 tot i que no es va quedar ningú de la tripulació. Durant uns 200 anys van continuar oblidades, eren un dels molts secrets de la corona espanyola, fent feliços els seus 50.000 habitants, fins que al segle XVIII va començar una lenta ocupació per part dels anglesos i francesos i van començar a ser visitades per vaixells baleners per aconseguir aigua i fruita. Combats i malalties europees van minvar la població autòctona fins menys de 10.000 habitants.

Van ser els francesos qui, finalment, es van apoderar d’aquest arxipèlag. A Hiva Oa va passar els seus tres darrers anys de vida el pintor Paul Gauguin, on va morir al 1903 deixant una vídua marquesana de 16 anys. Avui en dia es un atractiu pel turisme i molts carrers, llocs i botigues duen el seu nom.

Un dia negre

El meu primer dia a Autona va ser una mica negre. Havia arribat al migdia, cansat, amb un mes de navegació a l’esquena. Després de menjar una mica vaig anar a terra. La població està a uns dos o tres quilòmetres del port i vaig poder fer auto-stop a una furgoneta amb dos marquesans d’enorme envergadura molt tatuats. “Però per què vas a la gendarmerie?”, em deien quan els vaig dir quan anava. Es van quedar més tranquils quan els vaig explicar que era un tràmit obligat per entrar al país. No semblaven tenir una opinió molt favorable dels francesos, que són els responsable de les funcions policials.

Autona és una minúscula població de cases disseminades d’una planta que no deu arribar als 500 habitants. Cases ben cuidades, sense cap reixa, gent ben vestida i jeeps o pick up com a vehicles habituals. Cases rodejades d’amplis espais amb jardí, amb cabres lligades a un arbre i gallines. De tant en tant un cavall petit, molt adaptats al clima tropical i imprescindibles per traslladar-se per l’interior de la muntanya.

Era un divendres a primera hora de la tarda i l’oficina de turisme estava tancada. No obririen fins dilluns. L’Ajuntament també estava tancat, però tres noies assegudes amb vistoses flors al cap em van indicar un edifici proper on em van dir hi havia uns funcionaris treballant. Em va atendre el secretari amb qui vaig començar a fer-me la composició de l’illa i dels cultius de cafè de la regió. De nou al carrer, a aguantar una tènue pluja intermitent. El cibercafè tancat fins dimarts i un parell de botigues on vaig entrar més per protegir-me de la pluja que per comprar, vistos els preus de luxe de qualsevol article per modest que fos. “Es que estem al cul del món i aquí costa molt portar-ho tot”, m’argumentava el propietari d’un basar on vaig comprar una piles, unes postals, uns iogurts i quatre pomes.