dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XIII: "El paradís és dins d'un mateix"


L'illa de Martinica

És un departament francès des de 1946 i hi ha un moviment independentista poc significatiu. Els seus 350.000 habitants ocupen 1.100 km2 i es nota un nivell de vida relativament acceptable per tots els racons de l'illa. Carreteres estretes en perfecte estat, poblets ben cuidats i cases amb jardins florejats. Tot racó urbanitzat, sense cap punt desert o per descobrir, envaït pel turisme que el personal local diu que ha baixat en els darrers anys.
És un turisme majoritàriament francès, per al qual, Martinica és el paradigma de la bellesa antillana, idea que s'han arribat a creure després d'una promoció incessant i d'uns passatges aeris des de París a preus de ganga. La veritat és que l'única diferència és el clima estiuenc davant l’hivern europeu.

La cerca del paradís

La cerca del paradís és només això, una cerca, sense arribar mai a cap destinació. Sembla que, quan més lluny es vagi, hi ha més probabilitats de trobar-lo, però això és pura il·lusió. Qui es troba aquí pensa el mateix i només sospira per tornar al lloc d'on un ha sortit. De fet, el paradís és dins d'un mateix, no precisa d'una escenografia espectacular o exòtica i apareix en els moments més inesperats, de la mà d'un dia de plenitud familiar, un bonic capvespre, una reunió amb amics o una bona noticia.

Martinica és una illa d'origen volcànic, com totes les que formen part de les Petites Antilles, i la prova més dramàtica d'això va ser el 8 de maig de 1902, amb l'erupció del Mont Pelée, que va sepultar en dos minuts la capital de Sant Pierre i els seus 30.000 habitants. La capital es va traslladar a Fort de France, a l'entrada d'una immensa badia. Des de bon matí, el centre és envaït per venedors ambulants i paradetes més o menys oficials que ofereixen de tot, però sobretot fruites i espècies que donen una pinzellada vibrant de llum, color i aroma a tot el seu entorn. A partir de les 19:00 hores la deixen deserta i sembla una ciutat morta, amb escassa llum als seus carrers.

Les muntanyes i la Porta de l'Infern

El nord és la part més muntanyosa i la selva impera a les zones on el conreu predominant de la banana i la canya de sucre no l'han destruïda. Les carreteres superen forts desnivells, amb bambús a ambdós costats de la carretera formant un túnel d'ombra. El Mont Pelée es veu des de meitat de l'illa. Els seus vessants eren verds i res no evidenciava el furor que va emmagatzemar un segle enrera.

Va ser molt interessant el trajecte a través d'una carretera secundària que uneix Saint Pierre amb Fonds Saint Denis, amb les esplèndides masses volcàniques dels Pitons de Carbet vigilant. La ben pavimentada carretera s'estrenyia cada cop més i s'endinsava dins d'una gola de parts verticals. Un cartell avisava de "perill de mort" i que deixava clar que a partir d'allà l'administració es rentava les mans si alguna roca ens queia a sobre. La carretera estava envaïda per la vegetació. Era la Porta de l'Infern.

Les muntanyes del sud de l’illa són suaus i formen dos grans parcs naturals que es defensen amb prou feines de les dominants urbanitzacions. A l'interior proliferen petits pobles molt cuidats però sense cap interès particular, tots, amb gran presència de monuments. A les zones costaneres, els pobles es transformen en carrers amb restaurants i tendes de records, rodejats d'urbanitzacions de petites torres. El turisme ho cobreix tot.

Viatge en companyia d’una mona peixatera

Al Cap Verd vaig coincidir amb Bruno, un francès que iniciava la travessia de l’Atlàntic amb un rai salvavides, sense aliments ni aigua. Sols pensava a menjar el peix cru que pesqués i beuria l’aigua que potabilitzaria amb una petita desalinitzadora manual. Pensava arribar a les Antilles un parell de mesos després. Portava un GPS manual i un telèfon via satèl·lit. Però el més curiós de tot és que viatjava en companyia d’una mona de la qual deia que tenia domesticada i alimentada a base de peix cru. A la mica també li agradaven els refrescs i al bar d’en Mindelo, on el francès havia establert el seu quarter general, ningú no podia deixar sense vigilància el seu got, ja que la mona l’agafava i se’l bevia.

L’Atlàntic ja no és allò que era i tot el món gosa entrar-hi. Durant la meva travessia, vaig coincidir amb diverses persones que el creuaven a rem, amb dos remers a cada bot. Un va patir un pinçament molt dolorós a la columna que el va deixar fora de combat i va ser rescatat en mig de l’oceà per un veler que es va assabentar a través de la Roda dels Navegants i va desviar la seva ruta.

Altres l’han travessat pedalejant, movent unes pales. Vaig llegir un llibre d’un que el va travessar des de Dakar a Brasil amb una bicicleta instal·lada sobre d’un patí, cobert tot per una tenda de campanya. A Martinica em vaig trobar amb Didier, un altre francès que travessava l’oceà també pedalejant, però instal·lat sobre un bot vermell tancat com un torpede, d’uns cinc metres de llarg i amb plaques solars que alimentaven un GPS i un telèfon.

Tampoc no podien faltar les motos aquàtiques. Un Marichalar, cunyat de la Infanta Elena, va sortir des d’Itàlia amb un d’aquests estris amb la intenció d’arribar a Miami uns mesos després; anava seguit d’un iot que l’aprovisionava de combustible, on descansava i on, vull suposar, prenia el seu cafè.