dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XXXIX: Les avaries durant la navegació


Durant la meva Ruta del Cafè ja intuïa que em trobaria amb molts moments bons, de la mateixa manera que també esperava dies o moments dolents. En aquesta travessia del Carib em vaig emportar una bona dosi d’aquests darrers. Van ser 14 dies en què vaig fer unes 1.200 milles amb el veler saltant i colpejant les ones. No és estrany, doncs, que de tant en tant saltés una peça del veler o es trenqués un cargol o s’estripés una vela. He arribat a pensar que les avaries ja no són incidències, sinó que formen part indissoluble de la navegació.
El darrer ensurt d’aquesta travessia el vaig tenir a poques milles de Martinica, extrem oriental del meu viatge caribeny. La matinada prèvia a l’arribada se'm va aturar el motor. Tenia encara combustible en un dipòsit, però amb una brutícia tal que no el deixava arribar als injectors. Vaig haver de continuar a vela. Contra unes ones ben formades que arribaven del canal format per les illes de Martinica i Santa Llúcia i contra un vent de 25 o 30 nusos, remuntava uns pocs metres, però en reculava molts més mentre m’apropava perillosament a les roques on el mar es trencava.

Les darreres gotes de combustible

Vaig començar a preocupar-me i vaig trucar infructuosament a la marina propera perquè algú sortís a facilitar-me combustible o remolc. Si no, hauria de fer mitja volta i tornar a alta mar. Però vaig pensar a treure les darreres gotes de la dotzena de bidons de gasoil ja exhaurit, però que no buido del tot perquè no caiguin al dipòsit les impureses del fons. Em vaig trobar amb uns quatre o cinc litres, molt bruts, que vaig filtrar i vaig vessar al primer dipòsit buit; vaig purgar el motor i vaig arrencar de nou. Hora i mitja va passar fins que es tornés a parar el motor però va ser temps suficient per endinsar-me en la badia, ja més protegit de l’onatge, i arribar a vela a la platja de Santa Anna.

L’endemà no vaig poder desembussar el dipòsit obstruït ni tampoc anar a buscar gasoil perquè al meu bot pneumàtic auxiliar li faltava sospitosament una vàlvula que no vaig veure enlloc i no vaig poder inflar-lo. Un amic xinès que es trobava a Martinica em va prestar un bidó de combustible i uns amics de Barcelona em van donar un cop de mà per fer l’amarratge.

A Martinica, ara en temporada baixa i on plou cada dia, hauré estat una mica més de dues setmanes a causa del poc entusiasme aixecat entre els mecànics que haurien d’haver-me arreglat els meus desperfectes; malgrat això tothom coincideix a dir que aquí és on es troben els millors mecànics i que aquí tot es pot arreglar. Què passarà en altres llocs?