dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XIV: “El cafè va haver de superar un atac de pirates de Tunísia”


El cafè de Martinica

Martinica té l’honor d’haver estat el primer lloc d’Amèrica on va arribar el cafè. D’allà es va estendre a les illes veïnes d’influència francesa, a la Guyana, al Brasil i a Centreamèrica. D’Anglaterra i d’Holanda s’expandiria cap a Jamaica i la Guyana holandesa respectivament.
El 1723 va sortir de Nantes el capità d’infanteria De Clieu, qui, amb el temps, seria Governador de Martinica, amb tres plantes de cafè que li havia facilitat el director del Jardí Botànic de París. Dos van morir en el camí i la tercera va salvar la vida perquè De Clieu es va repartit amb elles l’aigua racionada a parts iguals. Fins i tot, va haver-hi un passatger gelós, de qui algú diu que era un espia holandès, que li va arrencar a la planta una de les seves branques.

El viatge va ser realment accidentat, ja que el cafè també va haver de superar un atac de pirates de Tunísia. Però va arribar finalment a l'illa i va ser trasplantat amb cura a Prêcheur, al nord-oest, on va començar a produir els seus primers grans dos anys després. Aquests grans van continuar germinant fins que, als pocs anys, el cultiu de cafè a Martinica va ser una realitat i va arribar a quasi igualar en importància al tradicional conreu de la canya de sucre, i a desplaçar el del cacau i el del cotó.

El conreu decau

Però cap el 1830 el conreu del cafè va començar a decaure degut a diversos factors, entre els quals destaquen, l’aparició de plagues que no se sabien amb què combatre, terres exhaustes després d’uns cultius intensius i la necessitat d’invertir un fort capital per a aquest cultiu.

Avui ha desaparegut pràcticament i només es dóna en determinades finques en coexistència amb altres productes. Hi ha un projecte, que ja té més de 25 anys, per a reimpulsar el conreu de 5.000 sacs d’un cafè de gran qualitat, tipus gourmet, però, donat el relatiu alt nivell dels salaris de la zona davant del d’altres països productors, aquest cultiu hauria d’estar subvencionat. Coneguda la celeritat de les administracions, cada cop que s’aprova un pla, la situació econòmica del cafè ja ha variat, immobilitzant-lo, tornant tot a començar un altre cop.

El restaurant de Marius i Marlette

Normalment, el poc cafè recol·lectat serveix per a atendre les necessitats del propi agricultor, i només en contades ocasions es ven a torradors locals. Aquests el mesclen amb cafès procedents de la metròpoli, quasi sempre d’origen africà i en pocs establiments es serveix cafè local.

Un d’aquests és un popular restaurant familiar amagat entre la vegetació d’una finca, als afores de Morne Rouge i que vaig poder trobar només per una descripció minuciosa que m’havien donat prèviament. És propietat de Marius i Marlette, un simpàtic matrimoni antillà que dóna un tracte molt personal a la clientela. Expliquen allò que tenen i confeccionen el menú juntament amb el client amb molts productes procedents de les finques properes. Tenen plantes només per al consum propi. La mare del propietari és l’especialista; ella el torra en una paella i el matxuca en un piló de fusta. És un cafè de l’espècie aràbiga que, en verd, és de petit tamany; aquell que vaig veure era de color marró fosc, vaig suposar degut a una excessiva exposició a l’aigua.

El cafè de tipus exprés el preparaven amb una màquina automàtica de tipus familiar. El que em vaig prendre segurament havia estat més d’un dia en una tremuja i amb aquella calor començava a tenir un gust ranci. Vam fer altres cafès amb nous grans recentment mòlts. Amb ua notable diferència de gust.

Cafè francès a Martinica

Vaig visitar el torrador local més actiu, La tivolienne. Una senyora de color, força gran i carregada d’històries de cafè em va contar que ara només compren quantitats insignificants de cafè de l’illa i torren normalment aquell que els envien des de la metròpoli, habitualment de procedència africana.

A les tendes d’alimentació es troba cafè envasat a França, amb un ventall de preus tancat que va des dels 10 euros el quilo fins els 21, tot i que la majoria oscil·len sobre els 15. A banda dels cafès de arques franceses, només vaig trobar dues marques estrangeres, ambdues italianes. Una d’elles havia fet una gran campanya posant petites màquines manuals de cafè exprés monodosi a empreses, organismes públics, gelateries i cybercafès

En la majoria dels restaurants es serveix de forma habitual cafè exprés si es demana un cafè, tot i que sempre és llarg i amb una crema clara i poc densa. El cafè torrat té un color ros una mica obscur, és a dir, poc torrat, d’aquí l’aparença de la crema.