L'Albert Solà salpa en solitari per fer un creuer per tot el món

Dilluns, 19 de novembre del 2001
Aquest dilluns a les 8.00 del matí, l'Albert Solà enllestia al Club Nàutic de Barcelona els últims detalls del viatge que el durà als principals països cafeters del món. L'acompanyaven la família, amics i companys del Fòrum del Cafè , una entitat a la qual l'Albert ha estat vinculat des dels inicis. En la Ruta del Cafè, l'Albert Solà visitarà diferents països i elaborarà tres estudis ben diferents: un se centrarà en els hàbits i costums que envolten el món del cafè; el segon analitzarà el procés d'envelliment en les diferents cultures; i el tercer, més tècnic, serà sobre la supervivència en un viatge en solitari.
L'Ítaca, el veler de l'Albert Solà, ha salpat a les 11.00 hores carregat fins al capdamunt. L'equipatge, una bicicleta, una llanxa inflable d'emergència; estris nàutics de tota mena; un complet equip de comunicació via satèl·lit i provisions, han 'enfonsat' l'Ítaca uns 10 centímetres més de l'habitual.

El viatge serà llarg. De moment, les previsions meteorològiques més immediates són bones: en els propers tres dies no hi haurà complicacions. Si tot va bé, d'aquí a uns 20 dies l'Ítaca arribarà a les Canàries, i d'allà, el dia 2 de gener l'Albert emprendrà el llarg creuer de l'Atlàntic.
No té por, està tranquil. Són molts anys de navegació i un sentit amor per la mar. La família? germans i filles es congratulen de l'empenta i el coratge de l'Albert Solà, que just després de jubilar-se ha decidit complir un dels somnis de la seva vida.

Quadern I: 'Vaig tenir un calfred i vaig respirar a fons. Davant, tot un món per descobrir'

12-12-01

Quan no feia dues hores que navegava, una lleugera boira va començar a desdibuixar i a apagar la tènue línia de l’horitzó. De sobte, em vaig veure envoltat d’aigua. Sota les veles desplegades del veler, vaig entendre aquest seria el meu paisatge durant les properes setmanes, el temps que trigaria a arribar a les Illes Canàries, i també durant els propers quatre anys. Vaig tenir un calfred i vaig respirar a fons. Per davant, només tot un món per descobrir, pas a pas, milla a milla, de forma lenta però inexorable.
Enrere quedaven les presses i els nervis de les darreres setmanes. De fet, vaig salpar tres setmanes més tard del previst, encara que igualment m’ho haurien impedit els dos temporals successius, un del Nord i l’altre de Llevant, que van causar grans desperfectes a la costa.

S’ havia anunciat vent de component Est, de força cinc a sis i va arribar puntualment al capvespre. No va parar, ara incrementant, ara disminuint en poques hores, com si agafés embranzida per dur-me cap a Almeria. Primer La Nao, després Palos i finalment Gata, després del qual ja et situes directe per creuar l’Estret de Gibraltar, la porta de sortida del Mediterrani. El vent continua bufant de l’Est i en un moment donat la Ràdio Costera de Gata, anuncia un canvi en el temporal.

S’incrementa considerablement així que apunto cap a Almeria on mullat i feliç entro, ja fosc, unes hores més tard. Fora, els ferrys de l’Estret havien suspès els viatges i un bon nombre de bucs esperaven ancorats a que millorés el temps. Dormo com un liró mentre fora sento com bufa el vent.

Quadern II: 'Vaig rebre la notícia de l’assassinat del gran navegant Peter Blake'

Desembre 2001
Almeria i cap a les Canàries

Multitud d’enormes pantalles van seguint l’evolució dels bucs en tot el Mar d’Alborà, des de Cap de Gata a Gibraltar, com si d’un jutge es tractés. Les previsions, no són gaire bones, però tampoc nefastes, i decideixo reprendre la marxa cap a l’Estret de Gibraltar. Sense terme mig, se succeeixen trams de poc o massa vent. Fortes pluges, i fred. Molt trànsit, que només permet conciliar la son en petits intervals i un radar fent sonar les alarmes contínuament. Per fi, deixo Gibraltar per popa i poso proa a Les Illes Canàries, sense gairebé vent un cop girat el Cap Espartel.
Vaig trigar hores ja que després de passar Tarifa al migdia no se’m va ocórrer res més que arreglar les veles i posar el pilot de vent sense tenir en compte una forta corrent de gairebé tres nusos, que em va retornar a l’inici de l’Estret. Desgraciadament, vaig haver de deixar de respectar les normes de circulació i separació de trànsit per tornar a la ruta adequada esquivant vaixells de càrrega.

A la matinada, a unes 15 milles de la costa marroquina, suro lànguidament en un mar immòbil i silenciós. En un moment determinat, sento el soroll d’ una potent motora apropant-se i parant de cop. Amb el meu potent focus intento trencar la foscor i no veig res, però se m’ocorre cridar ben fort a una tripulació inexistent.

- Antoine, Philipe, Peter, ici, venez rapidement!!!

Pel que fos, la motora es va posar ràpidament en marxa i es va allunyar. Per precaució vaig apagar les llums de posició i vaig deixar que la lleugera brisa se m’anés enduent del lloc. Jo havia sentit a parlar de pirates o de pirateig amb el qual alguns petits mercants o pescadors arrodoneixen els seus ingressos en alguns punts del món com ara Venezuela, Colòmbia o Indonèsia però hom sempre pensa que ell és massa lluny perquè et toqui. Malauradament no és així: dues setmanes després vaig rebre la notícia de l’assassinat de Peter Blake, el gran navegant neozelandès, en un assalt al seu veler ancorat a pocs metres de la costa a Macapá, prop de la desembocadura del riu Amazones al Brasil.

En sortir el sol, feia un vent del Nord-est que amb major o menor intensitat no m’abandonaria fins a Las Palmas. Els dies següents varen ser típics d’una navegació oceànica, on només hi ha el mar al teu voltant, poc trànsit i vent fluctuant, que de vegades escasseja i d’altres vegades et fa gaudir com un nen. Tot amenitzat amb aquell mar de fons de llargues ones que sembla que arriben de l’infinit i que converteixen el veler en un tobogan de joguina. Fins i tot, una va pujar sobre convertint el vaixell en un submarí durant uns interminables segons, en els quals vaig comprovar que tinc goteres importants a través de dues portelles: serà una de las reparacions a realitzar a Las Palmas.

Sota l’aparent mar desert bull un món de vida: em creua amb dofins saltarins, quatre balenes respirant sorolloses i immutables, i un parell de tortugues surant mandrosament. El 5 de desembre, arribo a Las Palmas, de matinada per no arribar de nit. Fa 17 dies que he sortit de Barcelona i tinc la sensació de poder continuar navegant eternament, sense parar.

Quadern III: 'La coexistència entre els illencs i els turistes la vaig trobar epidèrmica'

En les Canàries

Tot i que això no vol ser una guia turística, no em resisteixo a comentar el sorprenent itinerari entre Mogán i Las Palmas a través d’Ayacata, una carretera serpentejant que voreja l’abisme sense protecció. Si es mira a la llunyania, es pot veure el Teide, a l’illa veïna de Tenerife.
Vaig trobar molt poca gent gaudint de tanta bellesa. És el que es perden la majoria dels 12 milions de turistes que cada any visiten aquestes illes, amuntegats com formigues en les platges turístiques del sud. Un dia vaig visitar la zona de Maspalomas i la Playa del Inglés i vaig tenir la sensació d’haver estat en un camp de concentració de cinc estrelles. Quan vaig tornar el cotxe de lloguer, li ho vaig comentar al responsable de l’establiment; aquest em va comentar amb sorna:

- Nosotros no vamos nunca por ahí, es un bosque de cemento lleno de extranjeros.

Em va sobtar que recalqués el “nosotros”. La coexistència entre els illencs i els turistes la vaig trobar epidèrmica tot i que són ben rebuts i acollits amb una condescendent simpatia. De fet, es mesclen molt poc. Cadascú va a la seva.

Una cosa molt semblant passa amb l’artesania, que subsisteix per l’entusiasme d’uns pocs i per uns escassos ajuts oficials. No podia ignorar el bon treball de filar la llana i de teixir a mà de Teresita, una dinàmica àvia de 88 anys de Valsequillo. Tampoc la fabricació a Guía i Gáldar dels populars ganivets gravats que tota la gent del camp porta a la cintura, de cistells de vímet i d’utensilis de fang que són objectes d’art. A un constructor d’instrumernt ètnics de corda i percussió li vaig comprar un piano de pulgares, una petita meravella feta amb mitja carbassa i fusta de cedre.

El mateix succeeix amb els productes de la gastronomia popular, com les figues passades, els formatges de les diferents illes, dolçoc, bescuits i vins, productes que només vaig trobar en recòndites tendes de la ciutat, però que van compensar, i molt, el temps dedicat a la seva cerca.

Quadern IV: "Durant una setmana tot es paralitza"

En els Carnavals del Brasil

Mai hauria pensat que em trobaria al Brasil durant el Carnaval. Una setmana perduda! Però he decidit dedicar-la a viure’l. El Carnaval és, sens dubte, la festa més important, popular i internacional del Brasil. Cada regió i cada ciutat celebren aquesta festa a la seva manera. Durant una setmana tot es paralitza. De fet, a nivell empresarial i polític, el any no comença fins després del Carnaval; gener i els primers dies de febrer són com una terra de ningú.
El Carnaval més famós és el de Río de Janeiro, juntament amb de Sâo Paulo, amb l’espectacular desfilada de les Escoles de Samba. Cada Escola és una associació amb milers d’associats que treballen tot l’any en secret per a preparar el seu espectacle. Escullen un tem i, a partir d’ell, dissenyen fantàstiques coreografies i construeixen immenses carrosses al voltant de les quals els participants de les Escoles de Samba actuen; de vegades en són més de cinc. Sobre les carrosses es representa una part de l’espectacle, presidit per algun artista popular i unes mulates esculturals. Tots ballen incansablement una samba feta per a l’ocasió. Al davant, una parella obre el camí amb l’estendard de la seva Escola.

Abans, les Escoles desfilaven pels carrers. Però fa anys que el delicat instint brasiler de treure diners de tot els va fer construir un recinte denominat sambódromo, amb uns 500 metres de llarg i flaquejat a ambdós costats per grades i per llotges en la seva part central. Les entrades es venen a preus extraordinaris, el que no impedeix que el recinte s’ompli a vessar de gent disposada a participar activament deldesfilen lentament. Cada una pot trigar una hora a acabar; això fa que l’espectacle, que comença a la caiguda del sol, no acabi fins ben entrada la matinada. Els carteristes fan el seu agost amb els turistes i la gent del país, previnguda, només porta un pantaló curt i una samarreta.

A Fortaleza, on estic, el Carnaval té una connotació totalment diferent. De fet, la ciutat queda quasi buida en aprofitar tothom per a fugir de la ciutat, camí de platges, segones residències o d’altres poblacions amb un Carnaval més famós. Els carrers semblen deserts i molts establiments es tanquen. El Carnaval de la ciutat és molt simple, sembla estar circumscrit a les classes més modestes que no han tingut mitjans o ocasió de fugir de la ciutat. Consisteix en unes desfilades de grups que imiten les Escoles, amb un vestuari molt parc i poc fantasiós. És curiós veure desfilar amb molt poca roba o lleugers biquinis a famílies senceres; nétes, filles i àvies sense cap rubor llueixen immensos estómacs o pits caiguts mentre ballen la samba. Els espectadors no són molt nombrosos i sembla que són guanyats en número pels infinits venedors ambulants d’aigua, refrescos, pinxos, panotxes, fruites, gorres,...

Potser el més característic del Carnaval de Fortaleza és un tipus de grups, els maracatú, formats només per homes que desfilen amb la cara pintada de negre, vestits luxosament de dona, amb ornaments platejats, amb amples faldilles circulars, perruques i sabates d’alts talons. Un grup de tambors marca el pas amb un ritme lent i solemne, cadenciós, i totalment oposat a l’alegre samba, la regna del Carnaval. Diu la tradició que aquest fet vol recordar els negres africans que es disfressaven de blancs al Carnaval i imitaven els seus lànguids gestos i forma de caminar. Si non e vero, e ben trovato.

Allò que sí és famós a Fortaleza és el seu conegut Fortal, que es celebra quan al Brasil es fa el segon Carnaval, al juliol, com si el país no pogués aguantar un any d’espera. La festa consisteix en desfilades diàries, però sense disfresses. Es desfila en grups anomenats blocs; cada un representa una associació, club o barri i estan formats de vegades per dos o tres mil persones uniformades amb una samarreta específica, l’abadà, mentre caminen durant hores els cinc quilòmetres de l’Avinguda Beira Mar. Ballen amb una inseparable ampolla de cervesa una música potentíssima que surt d’un camió revestit d’altaveus i que disposa d’un escenari amb una banda de música.

Els membres del bloc avancen per l’Avinguda protegits del públic amb una gruixuda corda que el rodeja i que és sostinguda per personal de seguretat que no permet que ningú sense l’abadà corresponent entri a la zona interior. És curiós contemplar el bulliciós personal tant interior com exterior del bloc en contraposició a la serietat, de vegades crispada, dels centenars de persones de seguretat, no gaire ben pagades, que arrosseguen la corda com penitents del Carnaval.

I així, dono per acabada l’etapa Brasil, la més llarga, quasi un mes, de les que faré. Ha estat profitosa en molts aspectes excepte en el de les reparacions del veler, ja que encara tonc dos avaries sense solucionar. Pel que fa a la ruta del cafè, estic canviant una mica el sentit a la zona del Carib per estalviar-me possibles ciclons al juliol i a l’agost. Invertiré la Ruta: ara aniré directament a Cuba on hi arribaré en 30 o 40 dies. Si tot anés be, serien 20 dies fins Santa Lucía, l’estada apart, i 10 o 15 dies fins a l’illa. D’allà, en funció del temps, organitzaré el periple de Jamaica, Santo Domingo, Haití i Puerto Rico, illes a les quals arribaré amb dificultat, ja que els vents són forts i contraris Després agafaré rumb sud,cap a les anomenades Petites Antilles i fins a Veneçuela.

Quadern V: "Mai no havia vist un raig tan car d’aigua"

El cafezinho és tota una institució al Brasil. Es prepara normalment com una infusió, bullint aigua i cafè i filtrant-ho després amb una màniga de tela o feltre. El cafè resultant es guarda en recipients que mantenen la calor i dels què tothom se’n serveix. Es pren sempre en molt petites dosis i, habitualment, ja està ensucrat.
Qualsevol persona es troba aquests recipients per tot arreu (tendes, benzineres, oficines o organismes oficials) al costat de minúsculs gotets de plàstic. Cadascú se’n serveix sense necessitat de demanar permís i és, evidentment, gratuït. El cafè no procedeix normalment de les millors zones productores de bons aràbics, però l’absència del, per aquí, desconegut torrefacte i la seva acurada elaboració, fan que un minúscul glop d'aquest cafè sigui deliciós i inviti a la repetició.

El consum intern de cafè està molt promocionat i les empreses cafeteres del país han tingut molta cura d’això. El cafè exprés hi està molt poc introduït, potser, perquè aquesta forma de cafè es cobra, davant la gratuïtat del cafè tradicional. Tot i això comença a ser conegut, majoritàriament a Sao Paulo, Rio i les zones riques del sud.

El café exprés que es serveix en alguns restaurants no compleix, ni de lluny, els paràmetres habituals i, de vegades, pren aquest nom perquè està elaborat amb màquines que, d’exprés, només en tenen l’aire: o la crema és absent, o el cafè és molt prim, o és excessivament llarg...

En una tenda del vestíbul de l’Hotel Marina, hi havia una màquina de cafè exprés tipus familiar que feia funcionar l’empleada. La tarifa per a un pèssim exprés era de 0,25 euros i, sorprenentment, si un el volia llarg cobraven 0,50 euros. Mai no havia vist un raig tan car d’aigua.

Vaig veure el logotip d’una coneguda marca de cafè italiana sobre el mostrador d’una cafeteria. Hi tenien només una minúscula maquineta, però estava fora de servei perquè s’havien acabat les existències i no pensaven renovar-les. Segons l’encarregat, era a causa del preu de 0,75 euros davant la meitat que costa un de convencional.

Els estats productors

El cafè està molt vinculat al Brasil perquè va ser un potent motor de desenvolupament agrícola i una font importantíssima de divises. Els majors centres productors estan als estats de Minas Gerais, Esperit Sant, Sao Paulo, Pernambuco i Bahia, que suposen més del 90% de la producció. Però més destacable, tot i que no arriba a l’1% de la producció brasilera, és el de Ceará.

L’interès en aquest estat rau en la seva particular història sobre aquest cultiu i, sobretot, en l’amor i dedicació que li ofereixen un número important de persones oblidant, de vegades, la seva escassa rendibilitat i, evidentment, ignorants dels moviments i tendències econòmic-financeres que dirigeixen el mercat mundial del cafè. Aquesta escassa rendibilitat dels cultius de Ceará té en part origen en l’arrelament de costums i tradicions que no ajuden a millorar ni la productivitat ni la qualitat del gra. Hi vaig parlar amb persones impermeables a les noves tècniques que podrien ajudar-los i que són divulgades per diverses entitats.

La superproducció brasilera de cafè durant les dècades dels 50 i 60 del segle XX va obligar el Govern Federal a encetar un programa d’eradicació de cafetals que va tenir com a conseqüència que les cotes de producció de l’estat de Ceará a principis dels 70 fossin les més baixes mai assolides. Avui, el cafè d’aquesta regió intenta subsistir millorant la seva qualitat. Se n’ocupen moltes organitzacions locals, però tenen grans dificultats per a sintonitzar amb els petits agricultors. També seria convenient que els ajudessin a trobar una sortida comercial al seu cafè en condicions més avantatjoses, ja que no és gaire estimulant constatar que ingressen amb prou feines 0,55 euros per quilo després d’un any de treball mentre les entitats que les assessoren i els comerciants dupliquen o més aquest preu.

Quadern VI:"El primer cafetar es va plantar el 1747 i procedia del Jardí de Plantes de París"

En Baturité
Febrer de 2002

És interessant constatat el renaixement del cultiu del cafè al massís de Baturité, basat en el cafè orgànic i ombrejat, per tal de buscar així un millor preu i escapar en part d’aquest mercat a la baixa mitjançant la diferenciació de l’oferta. Tota la seva producció, de qualitat immillorable, s’encamina cap a Suècia a través de l’Ong d’aquest país Xarxa Terra del Futur, que treballa en paral·lel amb la brasilera Fundació CEPEMA per a desenvolupar socialment i econòmica aquesta regió.
A l’estat de Ceará, el primer cafetar es va plantar el 1747 a la Serra de Meruoca i procedia del Jardí de Plantes de París, d’on van sortir dues plantes (una va morir pel camí). El cultiu a Baturité no es va iniciar fins l’any 1824 i la màxima producció es va aconseguir el 1881 i el 1882, quan es van distribuir despolpadores gratuïtament per a potenciar aquest cultiu. Durant aquella època, el cafè va ser el cultiu fonamental al Ceará. D’aquella època daten les grans residències que va construir l’aristocràcia rural, avui decrèpites o convertides en posades que acullen els caps de setmana a habitants de Fortaleza que fugen de la calor de la costa i que agraeixen el fresc de la serra.

La producció del cafè orgànic de la zona es fa en terrenys ombrejats per arbres com la ingazeira, el camunzé, la mamona i la leocena. És interessant el nin, un arbre de petites flors que arriba als 10 o 15 metres d’alçada i que té una acció insecticida. És comú complementar el cultiu del cafè amb d’altres com el feijão cuandú, un tipus de mongeta, la mandioca, les bananes o les taronges per motius de fertilitat i de rendiment econòmic.

La flor de la planta del cafè neix cap al novembre i la collita es fa el juny, habitualment recollint tots els fruits d’un cop, sigui quin sigui el seu grau de maduració; tot i això, s’intenta canviar aquest costum per la de fer diverses recol·leccions per tal d’anar agafant només els fruits madurs. Cada productor seca els fruits al sol en les seves eres. Després se li treu la pell amb alguna de les cinc màquines existents a la regió, es garbella i es selecciona el gra per a la seva venda.

Els poc més de cent cooperativistes existents són contraris a canviar els costums de producció que han heretat i a substituir les plantes centenàries d’escassa producció per arbres nous procedents de vivers. Actualment s’està aconseguint mica en mica que es facin vivers, que les podes siguin adients i que les noves plantacions no es facin a l’atzar sinó que segueixin corbes de nivell, fet que facilita les collites i evita l’erosió del sòl inclinat. Durant la meva estada a la serra de Guaramiranga, un oasis de verdor al ressec Ceará, vaig trobar arreu amor i devoció pel cultiu del cafè. A la posada on vaig dormir, van tenir el detall de fer-me un cafè de la seva pròpia collita. Esmorzava en començar el dia mentre veia desaparèixer les restes de boira arrossegades per la forta pluja de principis de febrer i el propietari contava velles històries sobre els seus avantpassats cafeters. Quan la pluja parava i el sol feia sentir la seva càlida presència dins d’un cel net i blau, era el moment d’iniciar el recorregut per les finques cafeteres que es començaven a veure entre la frondositat de les muntanyes veïnes.

Quan entrava en alguna finca, tenia l’oportunitat de ser convidat a visitar les seves modestes cases on quasi oficiaven el ritu del cafè, torrant-lo dins de cacos de ferro o fang cuit, una mena de gran paella, sobre un foc de llenya. Mentre ho torren, acostumen a afegir-hi una mica de sucre o de rapadura, l’extracte sec del suc de la canya de sucre, fet amb el qual semblen reinventar el nostre torrefacte. Segons em van explicar, així millora el gust i no van donar més explicació que la de que sempre s’ha fet així.

El mòlt es fa encara dins d’un gran bol de fusta on el cafè és matxucat amb una gran maça. Tot queda molt lluny de la sofisticació del torrat i el mòlt que el Fòrum Cultural del Cafè acostuma a aconsellar. El cafè mòlt es bull dins d’un cassola i després es filtra i exprem amb una màniga de teixit, el tradicional mitjó de les nostres àvies. Acostumen a utilitzar dues cullerades soperes de cafè per cada llitre d’aigua i sempre tenen disponible un termos amb cafè calent, el cafezinho, que prenen en petites dosis i que reponen a mesura que s’acaba.

Quadern VII: "Alguns productors tenien els fruits amuntegats al sòl, mentre es podrien lentament entre insectes"

La Serra d’Ibiapaba es troba a l’oest de l’estat de Ceará. És un massís muntanyós d’una alçada d’uns 800 metres, amb un cim pla, que té uns 200 quilòmetres de llarg per 15 quilòmetres d’amplada i que té un microclima humit i plujós que explica la seva gran quantitat de vegetació. Té una humitat mitja del 87%, unes precipitacions d’uns 1.100 mm per any i una temperatura mitja de 23º, sense que mai hagi conegut una sola gelada. Allà es cultiven principalment hortalisses i, recentment, s’ha iniciat el cultiu industrial de flors.
El cafè ha estat des de fa temps un cultiu tradicional, treballat fins el 1970 de forma quasi informal, ombrejat, mesclat amb altres cultius. A partir de 1971 i de la mà d’un programa oficial de renovació de cafetars, les plantes autòctones van ser substituïdes per la varietat catuaí i per la varietat mundo novo, que no va adaptar-s’hi. Es van iniciar les plantacions al sòl, sense cap ombra i sense barrejar-se amb altres cultius. De fet, es va cometre l’error d’aplicar un pla a nivell nacional sense tenir en compte les peculiaritats climàtiques de cada regió. Així, al Cearà, el resultat fou la degradació ambiental d’àmplies àrees de Mata Atlàntica.

Les plantes es sembren amb un espaiat de 2 per 1,25 metres i donen rendiments molt dispars degut a les diferents atencions que reben. En finques on són molt ateses, arriben a una producció de 2.400 quilos per hectàrea; en d’altres, no arriben als 700 quilos degut a la manca de manteniment i abonament decidida pels cultivadors, desanimats per la gran caiguda dels preus dels dos darrers anys.

Tots els agricultors, sense excepció, es queixen que els preus del seu cafè han passat en tres anys de valer 1,85 euros a 0,60 euros el quilo, mentre els abonaments han triplicat el seu cost. Alguns guarden la seva collita perquè pensen que el proper any els preus tornaran a pujar als habituals. Altres són més optimistes i han començat cultius nous des de fa dos anys perquè pensen que agafaran la bona època dels preus alts. De fet, està en la ment de tots que, durant els dos darrers segles, el cafè ha estat una font de riquesa per a molts i que només de tant en tant es produeixen breus períodes de caigudes de preus que s’han de suportar perquè són àmpliament compensades per les pujades posteriors.

En la meva opinió, els problemes de preu afecten principalment els cafès de qualitat mitja i baixa, que són els que més han vist incrementada la seva producció i, conseqüentment, la seva oferta. Però afecten menys, i en algun cas res, els cafès fins i de qualitat.

El cafè d’Ibiapala pot aconseguir una bona qualitat per a poder lluitar i obtenir millors preus, però ningú no posa les bases per a produir-lo. Es limiten a plantar-lo i cultivar-lo, generalment bé, però, en el moment de l’emmagatzematge, queda abandonat a la seva sort. Alguns productors tenien encara els fruits de l’última collita amuntegats al sòl, mentre agafaven humitat i es podrien lentament entre tota classe d'insectes i en espera de treure-li la pell el proper any si els preus pugen. S’estalviaven així les 1,2 euros que costa treure la pell a un sac de 60 quilos.

Conclusions

El desfasament actual entre oferta i demanda perdurarà molts anys, s’aguditzarà pels cafès mitjans o de baixa qualitat i no serà compensat per l’abandonament provisional o definitiu del cultiu de cafè per part d’alguns productors. La venda de cafè és més fàcil quan és emparat per una imatge de qualitat, de cultiu orgànic o de sostenibilitat. A més, els productes d’aquesta regió han d’unificar i incrementar les seves qualitats i donar al seu cafè una imatge diferenciada que faciliti la seva comercialització a preus superiors. Però necessiten una persona o un organisme amb visió de futur sobre qui puguin dipositar la seva confiança i que els aglutini des d'una posició neutral.

Aquests són problemes molt comuns en la majoria de productors, siguin o no cearenses, brasilers o d’altres països. Només s’estan escapant més o menys airosament aquells països que sempre han produït qualitat i que han sabut promocionar-la sense desmai que no és ni, amb molt, el cas de Brasil. En un món cada cop més preocupat per la qualitat i l’entorn, tenir aquests conceptes com a primera preocupació i saber-los difondre és, sens dubte, una de les claus de l’èxit.

Quadern VIII: El caràcter brasiler

És difícil parlar del caràcter brasiler. Hi ha moltes diferències que perduren a causa de la gran extensió del país: sis mil quilòmetres de banda a banda i de nord a sud és molta distància, fet que dificulta la creació d’un caràcter nacional. Però hi ha una cosa en la qual tots coincideixen i en són especialistes: mai no diuen que no, no prometen res explícitament i fugen de les complicacions. En comptes de negar-te alguna cosa, et diuen “pot ser”, “ja veurem”, “si es dóna el cas” o “si tinc oportunitat”. I si no tenen ganes de veure’t massa aviat, els acomiadaments clàssics seran del tipus “et faig un truc”, “ens veiem”, “passa un dia per casa”.
Si un dia, un no assisteix a una cita concertada (i els carioques de Río i la gent del nord-est en són especialistes), ni tan sols et telefonegen per a excusar-se. En tornar-te a veure, ni ho mencionen i, com a màxim, et diran “va haver-hi un desencontre”, com si allò no anés amb ells. Si t’han de fer alguna cosa, després d’innombrables retards et diuen molt seriosos que t’ho han de fer, i amb això intenten transformar el incompliment en un tracte amistós, sempre retrocedint tot compromís tant com es pugui.

“Estic amb la majoria” és una forma de no exposar-se davant un tema que pugui resultar incòmode i sobre el qual no es tenen idees pròpies o no es volen expressar. Quan un policia mata un sospitós, fet força freqüent, els diaris diuen que “va ser una fatalitat” o que “el subjecte va morir”. També podrien dir que el Senyor se’l va endur i que el policia només li ha fet el forat. Però en aquest punt, la majoria dels brasilers està decididament a favor de la policia.

Aquest caràcter no s’avé gaire amb l’europeu, però he de confessar que algun cop l’he utilitzat i he de reconèixer que és una sortida molt còmoda en moltes situacions comprometedores.

És un fet provat l’admiració i el respecte que els brasilers senten pels estrangers procedents d’allò que en diuen “primer món”, és a dir, bàsicament els Estats Units i Europa. Però, estranyament, no és cap avantatge quan et trobes davant d’alguna autoritat, sigui un vigilant d’aparcament, un policia o un funcionari. A les nostres latituds, es considera normal i simpàtic obviar alguns errors o petites infraccions. Al Brasil, no succeeix igual.

Dues són les explicacions que em satisfan. La primera, que volen demostrar-nos que són més civilitzats que ningú i que tenen normatives per a tot (fet que és cert, tot i que rarament les compleixen o les fan complir a la gent del país). Fer-te passar pel cèrcol no és sadisme, sinó la forma de demostrar-te que saben fer les coses bé. A l’hora d’agafar un avió al Brasil, m’han impedit diverses vegades portar a la mà un maletí amb l’excusa que pesava més del compte, mentre veia com altra gent passava veloç amb paquets i més paquets sense que ningú no s’ho impedís. Però, es clar, jo havia comès la insensatesa de preguntar si se’m permetia portar a la mà aquell maletí.

La segona explicació que em ve al cap és la de confirmar la picaresca nacional: poden buscar una propina, la clàssica gorgeta. No sé si serà així, però en el cas, per exemple, de la policia de trànsit i dels habituals controls, als quals jo he caigut força sovint per la meva cara estrangera, quan examinen la meva documentació, tota en regla, m’han dit de tot: que si aquest permís no val, que si necessito una traducció jurada, o un permís de l’ambaixada, o una autorització visada per un jutge, o una assegurança diferent, etc. Em diuen que la multa “pot ser important”, que ho senten molt però que han de complir amb el seu deure. I van i vénen. Jo faig cara de pòquer, aparento parlar molt poc el portuguès, insisteixo que estan equivocats i no mostro cap pressa. Al final, em deixen anar sense problema.

Quadern IX: "Vaig començar la recerca dels mecànics per a resoldre els problemes amb l'embarcació"

Arribada a Santa Llúcia

En el centre de l’abrigada badia Rodnay, al nord de l’illa de Santa Llúcia, s’ha dragat un estret canal que dóna accés a una gran llacuna on s’ha instal·lat una marina amb tots els serveis. És una de les més cares que he trobat en tota la vida. Forma un petit complex comercial amb duana, restaurants, bancs, botigues de tota mena, centres de submarinisme i de lloguer de cotxes... Tot això fa innecessari desplaçar-se a la capital, Castries, tot i que cal estar disposat a pagar un sobrepreu.
Com a la majoria de llocs, ningú no ha contestat les meves crides per ràdio en demanda d'un amarratge, tot i que des del canal 16 anuncien que m’estan rebent. Potser sí que és veritat, perquè, quan m’he col·locat al primer amarratge que m’ha agradat, un parell de treballadors de la marina ha aparegut ràpidament per ajudar-me, amb molta professionalitat.

Al voltant de la llacuna hi ha cases pintades de colors alegres, la majoria de fusta, amb porxos amples i amb la barca a la porta. Algunes s’han convertit en restaurants o bars, amb taules al costat de l’aigua quieta i música fins a altes hores de la nit. Són poques i no molesten. Espero que pensessin el mateix de mi quan, a darrera hora, em vaig posar a tocar el violí mentre els darrers raigs de sol entraven per l’escotilla i m’il·luminaven les partitures.

L’endemà d’arribar vaig començar la recerca dels mecànics per tal d' intentar resoldre el meus problemes amb la descàrrega de bateries i amb l’entrada d’aigua. Comptava amb l’ajut d’Egbert, el responsable tècnic de la marina i el corresponsal de La Roda dels Navegants, tot i que aquesta darrera activitat es mantenia en suspens des que, feia un temps, el foc li va destruir l’emissora. Jo l’havia sentit intermitentment per antena alguna nit, quan ell podia emetre des d’algun vaixell ancorat a badia Rodnay. També ho va fer algun cop des del meu.

Egbert em va canviar el cablejat insuficient i va equilibrar el sistema elèctric del vaixell. El mecànic de Barcelona que em va posar a punt l’embarcació devia haver pensat, en clau de motora, que sempre porta el motor en marxa, i no pas en un veler, on el motor no es pot engegar més de dues hores al dia. Vaig demanar un nou carregador que no va trigar a arribar, tot i que amb el voltatge incorrecte. Em vaig haver d’esperar fins que van canviar-me’l.

-Quan arribarà?
El meu interlocutor va encongir les espatlles.
-I qui es farà càrrec de les meves despeses diàries a la marina?
Va tornar a encongir les espatlles i va riure amb condescendència, com qui escolta un nen petit.
-És clar, jo. Però que ruc que sóc – Em contestava a mi mateix.

Després d’uns dies d’espera amb la instal·lació a mitges, va arribar el carregador. Me’l van instal·lar a preu d’or i vaig afanyar-me a iniciar el recorregut per la duana, immigració i la Policia. Tots van examinar lentament els meus papers i em va fer les mateixes preguntes. Vaig comprovar que em tenien ben fitxat: jo era “l’espanyol que esperava una peça”. Per altra banda, el meu problema amb l’entrada d’aigua salada seguia essent un misteri. Un alemany que tenia una flota de vaixells de la mateixa marca em va aconseguir un mecànic, que va remirar el vaixell sense èxit. Repetia constantment l’expressió “It’s funny!”, cada cop que creia haver trobat la via d’aigua però comprovava que els trets no anaven per allà. Amb l’orgull de saber que un tècnic qualificat no havia trobat la via i que, en qualsevol cas, era una avaria “funny”, no calia preocupar-se més.


Continuarà

El passat 19 de novembre, l’Albert Solà, un intrèpid jubilat, va salpar del port de Barcelona per iniciar una travessia que durant quatre anys el durà per tot el món.
Publicat 21/07/2002 - 08:00h

Quadern X: "Enviar uns correus electrònics des d'un cybercafè em va costar set euros, un quilo de cafè entre 12 i 25"

Santa Llúcia

És una illa caribenya de 45 quilòmetres de llarg amb uns 170.000 habitants, situada al sud de Martinica. La història diu que va ser descoberta per Cristòfor Colon i que, fins ben entrat el segle XVII, va estar en mans de la seva població indígena, fins el moment en què francesos i anglesos es van anar passant el seu control. Es va convertir definitivament en colònia britànica el 1814 i, des de 1979, és un estat independent dins la Commonwealth.
Queden pocs vestigis dels seus primers pobladors, els amerindis; pràcticament tota la població és d'origen africà, descendents dels primers esclaus, que no van obtenir l'emancipació fins el 1838 i que, en el seu desenvolupament posterior, van escombrar la població autòctona.

L'illa és molt bonica, amb muntanyes que quasi arriben als mil metres. La vegetació és densa i espessa, i les valls, una meravella selvàtica i poc freqüentada. La Soufrière és un volcà semiactiu que emet constantment gasos sulfurosos i dóna origen a fonts d'aigua calenta que aprovisionen balnearis i que es precipiten al mar en alguns llocs en forma de cascades. Les millors platges i badies són a la costa oest, la que ofereix més atractius turístics, activitat aquesta, el turisme, que s'està convertint en una activitat important, després dels tradicionals cultius de canya de sucre, bananers, llimoners i cocoters per a l'obtenció de la copra.

La meitat de la població viu a o al voltant de la seva capital, Castries, estesa al costat d'una badia. Allà tenen parada els enormes creuers turístics que porten a la ciutat milers de turistes que envaeixen el mercat i ocupen tots els taxis, que, d'altra banda, pugen les seves tarifes davant el vendaval de visitants.

Castries no ha tingut sort i ha patit huracans, inundacions i incendis, el darrer el 1948, que quasi han acabat amb la seva arquitectura colonial. La part intacta de la ciutat subsisteix dalt dels turons que la flanquegen, Vigie Point i Morne Fortune, tot i que a mesura que s'hi puja, les típiques cases sobre pilons donen pas a les simples barraques amb el sostre de xapa i parets de fusta.

La zona nord de l'illa concentra el turisme de qualitat, amb una gran densitat de luxoses viles, hotels, restaurants i locals nocturns. Gros Islet és una petita població amb cases de fusta pintada i sabor antic, on es reuneixen les nits dels divendres la gent maca de l'illa i els turistes amb ganes de marxa, que van a la població per a sentir bandes de música reggae, menjar pinchitos i, si s'escau, prendre un glop de rom local.

El nivell de vida de l'illa està estratificat: els adinerats locals, els estrangers que han fet de l’illa la seva segona residència, els turistes, el personal directiu, els treballadors poc qualificats i els que viuen o malviuen. Els salaris són més elevats que en altres països de desenvolupament semblant; una persona poc qualificada guanya l'equivalent a uns 250 euros al mes, 500 un oficinista i, a partir d'aquí, els sous pugen vertiginosament a causa de l’escassetat de personal qualificat.

Les compres que vaig fer em van costar unes quantitats escandaloses. Un litre de llet o una llauna de refresc valen dos euros, un iogurt 2,20, enviar uns correus electrònics des d'un cybercafè set, un quilo de cafè entre 12 i 25 euros,... Els preus poden triplicar o més els europeus i l'explicació no és que tot s'importa i se li posa uns gravàmens importants. Sembla que la gent estableixi els preus en funció del que creu que necessita per a viure i han de pagar-ho proporcionalment els incautes que fan acte de presència en els seus establiments. Em van dir persones amb cert pes específic que aquesta política, d'una banda, perpetua una immobilitat de les diferents classes socials (fet que interessa a alguns) i, d'una altra, només permet l'arribada d'un turisme de qualitat, fent fora al jove amb entrepà i espardenyes que confon el Carib amb el paradís gratuït.

L'atenció rebuda en les tendes no la vaig trobar simpàtica; semblaven sempre molestos si el meu insuficient anglès no s'entenia a la primera o si era jo qui no els entenia a ells. Em vaig anar de Santa Llúcia amb un sabor agredolç. L'illa és realment maca, amb una natura generosa i variada, però la gent, en general i amb comptades excepcions, no em va deixar cap desig de tornar-hi.

Quadern XI: "Em va fer caminar de puntetes per a no molestar una boa de més de dos metres"

El cafè de Santa Llúcia

No va ser fins el 1888 que el cultiu del cafè es va massificar a Santa Llúcia com a conseqüència de la crisi de la canya de sucre, el principal conreu fins llavors. Les plantacions de cafè mai no van ser suficientment importants per a tenir una entitat econòmica i es van limitar a proveir el consum local i a unes limitades exportacions. Dues regions van destacar en la producció: Marquis Estate i Soufrière. A Marquis Estate el cafè es conreava en les muntanyes selvàtiques de l'interior, una zona entre els 400 i els 700 metres d'altitud, i a Soufrière, a menor alçada i prop de la costa sud-oest de l'illa.
El cultiu s'alternava amb el del cacau i ambdós eren ombrejats per bananers o pels alts arbres de la selva. Avui pràcticament totes les plantes de cafè es troben en estat salvatge i són recol·lectades de forma esporàdica per al consum propi, tot i que als establiments es ven cafè torrat (quasi tot procedent de Trinitat i França) a preus que oscil·len entre els 12 i 25 euros el quilo. No vaig arribar a entendre per què no es torna a conrear el cafè a Santa Llúcia, donats els preus dels cafès importats, sotmesos a altes taxes duaneres.

El cafè a Marquis Estate

Vaig assabentar-me d'una finca a Marquis Estate on es conreava cafè: la plantació Errard. Vam endinsar-nos en un bosc humit per camins transformats en fangars. Finalment, vam trobar un magnífica casa de fusta de dos pisos i àmplies balustrades. L'interior s'havia convertit en restaurant, amb una decoració d'estil colonial simple.

Em va atendre l'encarregat, un jove de color, simpàtic, vestit d'explorador, amb el crani rasurat i amb unes immenses i brillants botes de cuir que anomenava "Papa pops". Em va dir que aquella finca va ser una plantació de cafè i cacau, però que ara només podria veure alguns arbres al bosc després d'obrir-m'hi pas amb un matxet.

Qui va obrir el camí va ser un treballador de la finca. Em va dir que seguís les seves passes i que no em desviés ja que hi havia moltes serps. Vaig pensar que era un consell per atemorir els turistes, però, en passar uns minuts, em va fer caminar quasi de puntetes per a no molestar una boa constrictor de més de dos metres que reposava tranquil·lament semienrrotllada. No són verinoses, però no deu ser gens atractiu sentir-se apressat per aquells forts anells que veia palpitar i que utilitzen per a sufocar i triturar les seves víctimes.

Vam arribar a la zona cafetera, on les plantes, a manca de poda i cura, havien crescut fins a alçades de 10 metres o més. Tenien pocs fruits, de gran tamany i ja de color rosat. Intercalades amb cacauers, estaven ombrejades per una gran vegetació i per bananers dispersos. El terra era intransitable, ple de plantes, lianes i podridura vegetal. Em va dir el meu acompanyat que en l'època de la collita, recollien alguns sacs de cafè, no tant per al consum de la finca com per a tenir un producte per a mostrar als turistes.

La vida a la finca Errard

La casa s'aixecava, com totes les de la regió, sobre pilons i s'hi accedia per una majestuosa escala de fusta plena de testos amb flors. A la planta baixa estaven els magatzems, al costat dels quals s'assecava el cafè en grans safates que lliscaven sobre raïls; així es facilitava la tasca d'exposar-lo al sol de dia i de protegir-lo de nit o en cas de pluja.

Encara havia de donar la volta a l'illa així que vaig dirigir-me a Vieux-Fort, al sud de l'illa. Vaig entrar en un restaurant i vaig demanar pollastre al forn. Mentre pensava que em quedaria amb gana, van presentar-me una supèrbia safata amb mig pollastre, que, tot i gran, no es veia enmig les muntanyes d'arròs, llenties, nyam, boniat, plàtan verd i macarrons. Em vaig afanar a recuperar part dels quilos perduts durant la meva vida de navegant i se'm van entelar els ulls d'emoció quan pel plat i una cervesa només em van cobrar l'equivalent a sis euros.

El cafè de Soufrière

Soufrière deu el seu nom a un volcà del qual queda ara el seu cràter que desprèn emanacions sulfuroses que omplen de mala olor tota la comarca. El cafè de la regió fou un cultiu important, iniciat pels francesos. També aquí es cultivava el cafè conjuntament amb el cacau i va ser comerciat de forma important fins mitjans del segle XX, a partir de quan el conreu es va anar abandonant. Sembla que a la regió només hi ha una plantació dedicada a conrear cafè de forma professional.

El cafè d'aquesta zona, com el de Marquis Estate, és aràbic. Ja el vaig provar a Errard, però aquest l'havien bullit i colat per un mitjó. No tenia cap amargor. Em va comentar l'encarregada que l'havia torrat a casa seva a una paella i que l'havia mòlt en un recipient de fusta amb una maça. Li vaig demanar que m’ensenyés el cafè mòlt però, en estranyar-me de la uniformitat del mòlt, em va confessar que, com que l'havia triturat molt gruixut, l'havia donat una passada per un vell molí manual. Quan li vaig dir que m'agradaria veure'l, em va dir que no, que de fet el tenia espatllat i havia usat un molí elèctric. Ja no vaig demanar res més, ja que segurament el molí elèctric tampoc no existia i el cafè procedia d'un paquet de supermercat.

Quadern XII: Les notables diferències entre la cultura mediterrània i l'anglosaxona

Vaig sortir de Santa Llúcia de matinada amb l'esperança d'arribar a Martinica a mig matí. Després de mesos navegant a favor del vent, quasi havia oblidat l'enfrontament contra el vent i el mar. Vaig intentar trobar per on entrava aigua al veler; vaig buidar les sentines, amuntegar dins dels cabina les fustes del terra i totes les provisions de melmelades, conserves, llegums, oli i vinagre que allà hi havia. Sacsejat pel vaixell, vaig descobrir en el punt més amagat de popa que un parell de cargols que asseguraven l'escala de bany exterior deixaven passar un filet continu d'aigua quan la popa s'enfonsava en navegar. Vaig comprovar també que, per la junta desgastada de l'eix del timó, de tant en tant, entrava un glopet d'aigua.
Sis hores passen aviat i a les 11:00 em trobava davant la badia de Le Marin sortejant les esculls de l'entrada. Quan vaig contactar per ràdio amb el port, se'm va obrir un món quasi oblidat d'amabilitat i servei. Després de la meva escala a Santa Llúcia, on em va semblar que sempre feia nosa, sentir-se acollit s'agraeix doblement. Crec que això té les seves arrels en les notables diferències entre la cultura mediterrània i l'anglosaxona.

La mediterrània és oberta, lluminosa i acollidora i, tot i que tothom preserva la seva intimitat i vetlla pels seus interessos, formalment és propensa a mantenir un contacte superficial molt amable i somrient. Té normalment a flor de pell la voluntat de servei i ajut, i això és precisament el que necessita un navegant si arriba a un lloc desconegut: que li diguin on col·locar-se o ha d'esperar, o que li indiquin la millor forma d'amarrar la seva embarcació.

Als pocs minuts d'arribar a Martinica, em vaig sentir una mica com a casa; no tant per la majoria de cares blanques, sinó perquè tot semblava funcionar a la primera: serveis, tendes, funcionaris. Tots responien les preguntes de forma normal i no com si fos un treball forçat, fet que ja tenia mig oblidat després de passar uns dies en una illa de cultura anglosaxona.

L'empremta anglesa

Els dos segles que els anglesos van dominar l'illa de Santa Llúcia van deixar la seva marca de caràcter tancat, introvertit i brusc; sembla que s'ha fet un cercle al voltant de la persona o de la llar i que s'ha exclòs tot allò que queda fora. Els "altres" sobren o molesten. Quan entres i t'accepten dins del seu cercle interior, l'amabilitat es quasi un lliurament, però això costa molt i no és a l'abast d'un navegant que deixa veure la proa en un port o d'un turista interessat a saber el valor d'un segell per a una carta amb un excés de pes (no hi haurà altra resposta que un malcarat "no ho sé" o un gest d'indiferència, en lloc de buscar-lo en una publicació que segurament és sota el mostrador).

Potser aquest sentiment d'inhibició i rebuig s'agreuja a Santa Llúcia pel fet racial i econòmic. La majoria dels seus habitants són de raça negra i ocupen la base de la piràmide econòmica; constitueixen la massa menys afavorida i continuen veient que la seva desitjada independència, tot i que pertanyen a la Commonwealth, no els ha fet rics de cop i el poder el continuen tenint altres, alguns de la seva raça des de l'administració i una minoria blanca que treu pit de la seva riquesa a través de les seves viles i d'un ritme de vida inabastable.

Els navegants americans participen d'aquest caràcter. Tancats en les seves popes, rossos i nets, són incapaços de fer-te un gest amistós i només contesten una salutació si te'ls trobes molt de cara, actitud que contrasta amb la dels navegants espanyols, francesos o italians. Es clar que, després, si t'he vist no me'n recordo, però el fet és que l’únic que un demana és un rostre somrient i, de vegades, una lleugera conversa sobre el temps.

Fent amics

Vaig amarrar al costat del iot Kuan Yin, d'un matrimoni holandès que ja porten anys navegant; ell és d'origen coreà i enginyer naval, ella, sueca i bona dibuixant d'aquarel·la. Malauradament, després d'estar més d'un any refent i condicionant el seu vaixell, marxaven el dia següent a una badia propera, on em van convidar a dinar aquell mateix dia, i després baixarien cap al sud. Vaig acceptar la invitació i, és clar, vaig portar amb mi una jove parella de Barcelona que s'estava prenent dos anys sabàtics i als quals vaig conèixer gràcies a la ràdio. Al dinar es va afegir un matrimoni americà que tenia el seu vaixell ancorat en les immediacions. La tarda va ser plaent.

El ventijol etern dels alisis ens va mantenir frescos a la coberta, on vam parlar, segons els eixos de conversa, mesclant l'anglès, el francès, l'holandès, el castellà i el català. De vegades penso que en certes converses intrascendents és més important el to i la seva música que el contingut. Quan el sol va començar a baixar i es va iniciar el ràpid capvespre dels tròpics, els convidats vam pujar als nostres bots auxiliars i vam tornar als nostres respectius velers. Vam arribat de nit, en silenci, guiats per la lluna plena.

Dies després ens vam acomiadar en aquell mateix vaixell, aquest cop, amb dos matrimonis veneçolans que tenien ancorats les seves naus a la badia. Va ser una vetllada amb un tema monogràfic, el dels pirates d'avui, amb punts de vista per a tots els gustos. Tots vam jurar tornar a trobar-nos uns mesos després en les illes veneçolanes.

Quadern XIII: "El paradís és dins d'un mateix"

L'illa de Martinica

És un departament francès des de 1946 i hi ha un moviment independentista poc significatiu. Els seus 350.000 habitants ocupen 1.100 km2 i es nota un nivell de vida relativament acceptable per tots els racons de l'illa. Carreteres estretes en perfecte estat, poblets ben cuidats i cases amb jardins florejats. Tot racó urbanitzat, sense cap punt desert o per descobrir, envaït pel turisme que el personal local diu que ha baixat en els darrers anys.
És un turisme majoritàriament francès, per al qual, Martinica és el paradigma de la bellesa antillana, idea que s'han arribat a creure després d'una promoció incessant i d'uns passatges aeris des de París a preus de ganga. La veritat és que l'única diferència és el clima estiuenc davant l’hivern europeu.

La cerca del paradís

La cerca del paradís és només això, una cerca, sense arribar mai a cap destinació. Sembla que, quan més lluny es vagi, hi ha més probabilitats de trobar-lo, però això és pura il·lusió. Qui es troba aquí pensa el mateix i només sospira per tornar al lloc d'on un ha sortit. De fet, el paradís és dins d'un mateix, no precisa d'una escenografia espectacular o exòtica i apareix en els moments més inesperats, de la mà d'un dia de plenitud familiar, un bonic capvespre, una reunió amb amics o una bona noticia.

Martinica és una illa d'origen volcànic, com totes les que formen part de les Petites Antilles, i la prova més dramàtica d'això va ser el 8 de maig de 1902, amb l'erupció del Mont Pelée, que va sepultar en dos minuts la capital de Sant Pierre i els seus 30.000 habitants. La capital es va traslladar a Fort de France, a l'entrada d'una immensa badia. Des de bon matí, el centre és envaït per venedors ambulants i paradetes més o menys oficials que ofereixen de tot, però sobretot fruites i espècies que donen una pinzellada vibrant de llum, color i aroma a tot el seu entorn. A partir de les 19:00 hores la deixen deserta i sembla una ciutat morta, amb escassa llum als seus carrers.

Les muntanyes i la Porta de l'Infern

El nord és la part més muntanyosa i la selva impera a les zones on el conreu predominant de la banana i la canya de sucre no l'han destruïda. Les carreteres superen forts desnivells, amb bambús a ambdós costats de la carretera formant un túnel d'ombra. El Mont Pelée es veu des de meitat de l'illa. Els seus vessants eren verds i res no evidenciava el furor que va emmagatzemar un segle enrera.

Va ser molt interessant el trajecte a través d'una carretera secundària que uneix Saint Pierre amb Fonds Saint Denis, amb les esplèndides masses volcàniques dels Pitons de Carbet vigilant. La ben pavimentada carretera s'estrenyia cada cop més i s'endinsava dins d'una gola de parts verticals. Un cartell avisava de "perill de mort" i que deixava clar que a partir d'allà l'administració es rentava les mans si alguna roca ens queia a sobre. La carretera estava envaïda per la vegetació. Era la Porta de l'Infern.

Les muntanyes del sud de l’illa són suaus i formen dos grans parcs naturals que es defensen amb prou feines de les dominants urbanitzacions. A l'interior proliferen petits pobles molt cuidats però sense cap interès particular, tots, amb gran presència de monuments. A les zones costaneres, els pobles es transformen en carrers amb restaurants i tendes de records, rodejats d'urbanitzacions de petites torres. El turisme ho cobreix tot.

Viatge en companyia d’una mona peixatera

Al Cap Verd vaig coincidir amb Bruno, un francès que iniciava la travessia de l’Atlàntic amb un rai salvavides, sense aliments ni aigua. Sols pensava a menjar el peix cru que pesqués i beuria l’aigua que potabilitzaria amb una petita desalinitzadora manual. Pensava arribar a les Antilles un parell de mesos després. Portava un GPS manual i un telèfon via satèl·lit. Però el més curiós de tot és que viatjava en companyia d’una mona de la qual deia que tenia domesticada i alimentada a base de peix cru. A la mica també li agradaven els refrescs i al bar d’en Mindelo, on el francès havia establert el seu quarter general, ningú no podia deixar sense vigilància el seu got, ja que la mona l’agafava i se’l bevia.

L’Atlàntic ja no és allò que era i tot el món gosa entrar-hi. Durant la meva travessia, vaig coincidir amb diverses persones que el creuaven a rem, amb dos remers a cada bot. Un va patir un pinçament molt dolorós a la columna que el va deixar fora de combat i va ser rescatat en mig de l’oceà per un veler que es va assabentar a través de la Roda dels Navegants i va desviar la seva ruta.

Altres l’han travessat pedalejant, movent unes pales. Vaig llegir un llibre d’un que el va travessar des de Dakar a Brasil amb una bicicleta instal·lada sobre d’un patí, cobert tot per una tenda de campanya. A Martinica em vaig trobar amb Didier, un altre francès que travessava l’oceà també pedalejant, però instal·lat sobre un bot vermell tancat com un torpede, d’uns cinc metres de llarg i amb plaques solars que alimentaven un GPS i un telèfon.

Tampoc no podien faltar les motos aquàtiques. Un Marichalar, cunyat de la Infanta Elena, va sortir des d’Itàlia amb un d’aquests estris amb la intenció d’arribar a Miami uns mesos després; anava seguit d’un iot que l’aprovisionava de combustible, on descansava i on, vull suposar, prenia el seu cafè.

Quadern XIV: “El cafè va haver de superar un atac de pirates de Tunísia”

El cafè de Martinica

Martinica té l’honor d’haver estat el primer lloc d’Amèrica on va arribar el cafè. D’allà es va estendre a les illes veïnes d’influència francesa, a la Guyana, al Brasil i a Centreamèrica. D’Anglaterra i d’Holanda s’expandiria cap a Jamaica i la Guyana holandesa respectivament.
El 1723 va sortir de Nantes el capità d’infanteria De Clieu, qui, amb el temps, seria Governador de Martinica, amb tres plantes de cafè que li havia facilitat el director del Jardí Botànic de París. Dos van morir en el camí i la tercera va salvar la vida perquè De Clieu es va repartit amb elles l’aigua racionada a parts iguals. Fins i tot, va haver-hi un passatger gelós, de qui algú diu que era un espia holandès, que li va arrencar a la planta una de les seves branques.

El viatge va ser realment accidentat, ja que el cafè també va haver de superar un atac de pirates de Tunísia. Però va arribar finalment a l'illa i va ser trasplantat amb cura a Prêcheur, al nord-oest, on va començar a produir els seus primers grans dos anys després. Aquests grans van continuar germinant fins que, als pocs anys, el cultiu de cafè a Martinica va ser una realitat i va arribar a quasi igualar en importància al tradicional conreu de la canya de sucre, i a desplaçar el del cacau i el del cotó.

El conreu decau

Però cap el 1830 el conreu del cafè va començar a decaure degut a diversos factors, entre els quals destaquen, l’aparició de plagues que no se sabien amb què combatre, terres exhaustes després d’uns cultius intensius i la necessitat d’invertir un fort capital per a aquest cultiu.

Avui ha desaparegut pràcticament i només es dóna en determinades finques en coexistència amb altres productes. Hi ha un projecte, que ja té més de 25 anys, per a reimpulsar el conreu de 5.000 sacs d’un cafè de gran qualitat, tipus gourmet, però, donat el relatiu alt nivell dels salaris de la zona davant del d’altres països productors, aquest cultiu hauria d’estar subvencionat. Coneguda la celeritat de les administracions, cada cop que s’aprova un pla, la situació econòmica del cafè ja ha variat, immobilitzant-lo, tornant tot a començar un altre cop.

El restaurant de Marius i Marlette

Normalment, el poc cafè recol·lectat serveix per a atendre les necessitats del propi agricultor, i només en contades ocasions es ven a torradors locals. Aquests el mesclen amb cafès procedents de la metròpoli, quasi sempre d’origen africà i en pocs establiments es serveix cafè local.

Un d’aquests és un popular restaurant familiar amagat entre la vegetació d’una finca, als afores de Morne Rouge i que vaig poder trobar només per una descripció minuciosa que m’havien donat prèviament. És propietat de Marius i Marlette, un simpàtic matrimoni antillà que dóna un tracte molt personal a la clientela. Expliquen allò que tenen i confeccionen el menú juntament amb el client amb molts productes procedents de les finques properes. Tenen plantes només per al consum propi. La mare del propietari és l’especialista; ella el torra en una paella i el matxuca en un piló de fusta. És un cafè de l’espècie aràbiga que, en verd, és de petit tamany; aquell que vaig veure era de color marró fosc, vaig suposar degut a una excessiva exposició a l’aigua.

El cafè de tipus exprés el preparaven amb una màquina automàtica de tipus familiar. El que em vaig prendre segurament havia estat més d’un dia en una tremuja i amb aquella calor començava a tenir un gust ranci. Vam fer altres cafès amb nous grans recentment mòlts. Amb ua notable diferència de gust.

Cafè francès a Martinica

Vaig visitar el torrador local més actiu, La tivolienne. Una senyora de color, força gran i carregada d’històries de cafè em va contar que ara només compren quantitats insignificants de cafè de l’illa i torren normalment aquell que els envien des de la metròpoli, habitualment de procedència africana.

A les tendes d’alimentació es troba cafè envasat a França, amb un ventall de preus tancat que va des dels 10 euros el quilo fins els 21, tot i que la majoria oscil·len sobre els 15. A banda dels cafès de arques franceses, només vaig trobar dues marques estrangeres, ambdues italianes. Una d’elles havia fet una gran campanya posant petites màquines manuals de cafè exprés monodosi a empreses, organismes públics, gelateries i cybercafès

En la majoria dels restaurants es serveix de forma habitual cafè exprés si es demana un cafè, tot i que sempre és llarg i amb una crema clara i poc densa. El cafè torrat té un color ros una mica obscur, és a dir, poc torrat, d’aquí l’aparença de la crema.

Quadern XV: Formatges blaus, bries, camembert, mimoulette, munster...

Camí de la República Dominicana

La travessia de 530 milles des de Martinica fins a la República Dominicana em va prendre una mica menys de cinc dies, relativament tranquils. Després de sortir de la badia de Le Marin i de sortejar com si es tractés d’un slalom les boies, vaig apuntar cap al Diamant, la supèrbia roca que s’aixeca a una milla de la costa com un sentinella i, des d’allà, rumb directe a la meva destinació.
Els dos primers dies ho vaig fer a tota vela, a sis o set nusos i marejat com una sopa. Els altres dies, i ja amb el mareig superat, el vent va faltar a la seva cita i vaig haver d’engegar el motor per tal d’arribar al port el dia previst.

Recordo amb fruïció la meva dieta a base de formatges durant aquesta etapa. Com que Martinica és una illa francesa, no vaig poder resistir la temptació d’omplir la meva nevera amb una notable quantitat de formatges, producte pel qual se’ls poden perdonar als nostres veïns tantes coses. Formatges blaus, bries, camembert, mimoulette i munster. Llàstima no tenir vins apropiats per aquestes delícies; l’aigua de la meva potabilitzadora no s’avenia molt i la cervesa quasi no era palpable amb el munster.

El cinquè dia d’haver sortit de La Martinica vaig arribar a la República Dominicana, on vaig amarrar a la Marina de Casa de Camp. Cada país té les seves formes de relacionar-se i és molt important captar-les des del primer moment, sense voler extrapolar comportaments d’altres llocs, ni que siguin veïns. Per això no em feia cap il·lusió ni el meu poder de seducció ni la meva aparent bona acollida, ja que sabia que si em desviava del políticament “correcte” en un comentari o petició tot donaria un gir dramàtic.

Quadern XVI: “Imaginació: A plaer i sense control durant les dictadures dominicanes“

A la República Dominicana

Vaig trobar poc amor a la puntualitat a les illes caribenyes i molta afició a fer promeses que s’han d’agrair anticipadament, tot i que després no es compleixin.
Però, és clar, quan algú pràcticament desconegut et prometia que al dia següent passaria a una hora a recollir-te i portar-te a un lloc determinat, o que et regalarien una publicació que tenien a casa, o que et portarien unes fruites desconegudes, i s’acomiadava amb un “a les seves ordres”, no tenies més remei que aparentar una solució sense límit i agrair-lo efusivament, per a no semblar descortès. Un, només podia refiar-se dels amics reconeguts i, tot i així, amb certa elasticitat, a l’estil brasiler.

Vaig passar quatre dies a la Marina de Casa de Camp pel bon ambient circumdant i pels seus bons serveis ja que, per les altres coses, em sentia com tancat dins d’una zona aïllada i amb un complex comercial quasi desert, tot i que s’assemblés al paradís.

El general de la Policia

El dia de la meva sortida un gran vaixell de creuer va aparèixer a una milla de la costa i va desembarcar, amb un catamarà fent de llançadora, uns centenars de turistes que es van escampar ràpidament pel recinte. Per ser la primera vegada que aquell buc parava allà, van ser rebuts oficialment per un general de la Policia, magníficament uniformat i per un trio de músics.

Era una mica xocant veure el general, estirat, elegant i immaculat dins el seu uniforme, mentre donava la benvinguda a uns turistes que saltaven al terra amb vestits de total informalitat i que donaven monedes als músics que, previsorament, hi havien posat un cistell. No vaig advertir si algú li va donar propina al general després d’haver-lo confós amb un conserge d’un hotel de luxe, però se’l veia molt incòmode. Jo me l’imaginava rememorant els seus millors temps, actuant sàdicament a plaer i sense control en qualsevol de les recents dictadures domincanes; ara havia de donar educadament la benvinguda a una tropa d’indiferents turistes que el miraven per sobre de les espatlles.

El megavaixell va portar la resta de turistes a una illa deserta veïna, l’illa Catalina, a donar-se un capbussó en les seves inquietes aigües. Però jo ja ho havia deixat tot enrera, rumb a Barahona, d’on em separaven 130 milles.

Més semblant a una teranyina que a un veler

Vaig dirigir-me cap allà per ser la zona cafetera més important i perquè la Comandància de Marina d’aquesta població em va assegurar telefònicament que tenia un lloc per al meu veler. És clar que tenia lloc, però en el fons d’un mur de contenció obert que no podia anomenar-se port, sense protecció de les ones que saltaven per sobre dels esculls. Després de donar mil voltes, em vaig apropar al maleït mur, on uns mariners de l’Armada (és zona militar), em feien senyals. I allà vaig atracar, al costat d’un alt mur on estava amarrat un gran vaixell immobilitzat per manca de pagament i un parell de velles llanxes de la Marina.

El moll estava esbornagat i ple de cops, suposo que donats pels grans bucs que m’havien precedit en dies de vent i onatge. Em va ajudar a assegurar el veler un núvol d’entusiastes. Quan es va acabar el treball, allò semblava més una teranyina que un veler amarrat.

Quadern XVII: “Hi vaig aguantar tants dies pels amics”

En Barahona

Per a caminar per la cabina havia d’agafar-me convenientment a tots els agafadors, com si navegués amb mal temps. Quan estava per aquelles muntanyes trepitjant cafetars, venia a la meva ment una visió del veler matxucat contra el mur de contenció del port, enfonsant-se lentament fins a quedar suspès per les amarres.
A les nits no dormia perquè volia estar despert en el moment que els caps cedissin o la popa colpegés contra la paret. I tot això per la mòdica quantitat de 25 euros diaris, sense llum ni aigua ni serveis, amb la pols i la societat envaint-ho tot. En fi, no pot dir-se que sigui un bon reclam per al turisme. Hagués estat millor fondejat amb l’àncora, però no hi havia lloc per a això en aquella rada, a no ser per un racó apartat que em van desaconsellar vivament per la seva nul·la seguretat, aquest cop de tipus personal.

Era evident que l’únic veler de l’entorn, tot i que em van dir que pocs dies abans havia arribat un altre amb una parella de francesos, suposo que forçosament, perquè ella va haver de ser hospitalitzada uns dies per deshidratació i desnutrició.

Algú es preguntarà per què vaig aguantar tants dies allà. Doncs pels amics de Barahona, és clar, aquest cop radioaficionats. Havia establert relació amb ells a través d’enllaços radiofònics i, un cop allà, el matrimoni Marcos i Belkis López, ell un gegant de més de dos metres i ella, que li anava a la saga, amb els seus dos petits i simpàtics fills, em van adoptar i em van aconsellar i ajudar en tot moment posant-me un vehicle i xofer per a visitar les zones cafeteres; la seva casa i taula, a la meva disposició. No acabo de comprendre la sort que he tingut en el meu viatge en jalonar-lo amb aquests amics, sense qui La Ruta del Cafè de vegades hagués semblat més un Via Crucis que un viatge de plaer.

Quadern XVIII: “Els combats són normalment a mort”

En Barahona

Una curiositat que vaig visitar durant la meva estança a la zona va ser el denominat “Pol magnètic”, prop de Cabral. En un lloc de la carretera, en un tram d’uns 200 metres, la gravetat sembla haver-se invertit, ja que un cotxe en punt mort puja una petita pendent, o una ampolla en el terra es veu rodar cap amunt.
Vaig intentar silenciar la meva sorpresa i escepticisme dient-me a mi mateix que era un efecte òptic i que, allò que aparenta ser una lleugera pujada no és res més que una baixada, però que no ho aparenta per la forma de l’asfalt i per la ubicació de pedres i plantes laterals. Malgrat això, és una sorpresa que intriga i és digna de veure. Intentant guanyar-se unes monedes, hi havia un home contrafet i nan, molt ufanós mentre feia rodar una ampolla cap amunt i intentava demostrar que en aquell lloc, a la llei de la gravetat se la passa pel folre.

Baralles de galls

A la majoria dels pobles que vaig visitar em van ensenyar la gallera, una construcció més o menys sòlida amb una graderia que rodeja una petita rotllana on es fan combats de galls. Aquestes baralles, celebrades habitualment els diumenges, són un costum molt arrelat entre la gent de camp. Aquells que posseeixen un o més d’aquests animals, els cuiden en grans gàbies i els entrenen i sotmeten a dietes especials abans de la lluita.

Els combats són normalment a mort; ambdós animals s’ataquen amb els seus becs i els seus afilats esperons. Les apostes són elevades i els preus d’aquests galls poden arribar a milers d’euros. En la petita població cafetera de Chene vaig estar un matí amb un criador d'aquests animals i apassionat de les seves baralles, qui em va ensenyar una dotzena d'ells dins de les seves grans gàbies i una gallera seva, una vella construcció de taulons en molt mal estat que ara substituiria per una nova.

Ezequiel, un altre radioficionat de Santo Domingo, em va visitar un dissabte amb el seu fill, després de fer un pesat trajecte de més de tres hores per a passar el dia junts, un dia que va terminar al vaixell, prenent unes cerveses mentre explicàvem aventures i ens comunicàvem per ràdio amb uns amics comuns.

Dies després, jo marxaria de matinada cap a la capital, Santo Domingo, amb un luxós autobús que em va deixar allà en tres hores. A la terminal m'esperava Ezequiel, qui havia demanat un dia lliure a la feina i qui va acompanyar-me durant tot el dia en la visita a la zona cafetera de Cambita da San Cristòbal. Em va portar a casa seva a veure la seva instal·lació de radioaficionat i a tastar un saborós guisat de carn amb ceba que havia fet la seva dona. A darrera hora, em va deixar un altre cop a la terminal d'autobusos per a tornar al meu veler, que havia trencat amarres dos cops durant el dia.

Quadern XIX: Les primeres figures de la faràndula: des de Sinatra al "nostre" Julio Iglesias

La República Dominicana

Ocupa dos terços de l’abans anomenada Hispaniola o L'Espanyola. L'altre terç l'ocupa Haití, porció que Espanya va cedir als francesos el 1697.
Té 48.600 quilòmetres quadrats i set milions d'habitants i és, després de Cuba, el major país antillà, amb una densitat de població que dobla l'espanyola. Independent des de 1844, ha patit tot tipus de governs que no han aconseguit donar a la illa el benestar econòmic que va presagiar la seva riquesa natural.

Dins la República Dominicana s'aixeca el Pic Duarte, el més alt de les Antilles. Com a contrapunt, al sud-oest es troba el llac Enriquillo, a 35 metres per sota del nivell del mar, on es troben unes petites illes que s'han convertit en reserva natural de flamencs i de rèptils com la iguana i el caimà indi.

Els paratges naturals

El mar és tot un atractiu per al turisme, que troba a plaer llargues platges de sorra blanca encara poc freqüentades. Al nord-oest destaquen les zones de la Costa Ambar, amb les seves poblacions de Puerto Plata, Sosua i Cabarete, i, al nord-est, a la península de Samaná, es troba la interessant població de Las Terrenas i unes precioses platges.

La meva arribada a l'illa es va fer pel sud-est, després de bordejar de matinada Saona, illa plana, deserta i ocupada aquell matí només per dos velers: un catamarà que feia el seu xàrter diari amb uns pocs turistes, i un veler que segurament havia passat allà la nit suportant les ràfegues dels alisis que bufaven amb força. No hi havia onatge prop de la platja, però l'escassa alçada de l'illa feia que el vent no trobés cap impediment. La costa sud no està molt explotada pel negoci turístic, que es concentra només en llocs com La Romana, San Pedro de Macorís, Boca Chica i des d'aquí, després de saltar la zona d'influència de la capital Santo Domingo, arriba a la part oest, amb Barahona i el Cabo Beata ja en les immediacions de la veïna República d'Haití.

El centre del país està dominat per una cadena muntanyosa, origen dels rius illencs que formen cascades en el seu descens cap al mar, com les d'Aigües Blanques i Jimenca, amb poblacions serranes i fresques, com Constanza i Jarabacoa. Allà, un pot oblidar-se d'on es troba, mentre contempla boscos de pinars en lloc de palmeres, extensions de fruiters com pomers que substitueixen les pinyes tropicals i amb la possibilitat de trobar maduixes en recòndits racons gelats.

Un espai per a l'espectacle

Altos de Chavón forma part del ja esmentat complex de Casa de Camp. Volen reproduir un ambient medieval castellà, amb cases de pedra, en aquest cas coral·lina, festonejades d'enfiladisses florides, i s'hi ha muntat un centre de disseny i artesania. Té un gran amfiteatre a l'aire lliure, on han actuat primeres figures de la faràndula de l'espectacle, com Frank Sinatra, qui el va inaugurar, o el nostre Julio Iglesias, la família de qui va viure algunes temporades en aquestes paratges.

Quadern XX: Les empremtes de Colom

La República Dominicana

La capital, Santo Domingo, un caos de circulació i viaductes on malviuen una gran part dels seus quasi dos milions d'habitants, és la població més antiga d'Amèrica. Acull, rodejada de velles muralles, l'antiga ciutat colonial, on l'edifici més important és l’Alcàsser de Colom, que va ser palau virreinal, construït per Diego, el fill de Colom, i que té la curiositat de no tenir ni un sol clau en els seus elements de fusta.
Són interessants les Drassanes, antic edifici administratiu que avui acull el Museu d'Arqueologia Marina i una zona comercial. Es pot deambular pel carrer de les Dames, per on es diu, i d'aquí ve el nom, passejava na Maria de Toledo, acompanyada de les seves dames de companyia. El Museu de les Cases Reials està situat en els antics locals de les oficines colonials.

La catedral de Santa Maria la Menor es la més antiga d'Amèrica i avui ofereix una mescla d'estils gòtics i renaixentistes. En unes obres a mitjans del segle XIX es van descobrir unes restes atribuïdes a Cristòfor Colom i que avui jeuen en el modern monument d'El Far de Colom, iniciat als anys 30 de la mà d'un entusiasta Trujillo, però que no va ser acabat fins el 1992, en motiu del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica. Acull diversos museus i té més importància per la seva magnificència que pel seu contingut. El batec del bulliciós Santo Domingo es pot apreciar en el cèntric parc de la Independència, l’avinguda Mella, el marcat Model i el passeig marítim, el Malecó, d'obligatòria visita en caure la tarda.

I, és clar, com sempre, quan les amistats s'entrellacen i podia passar-me dies i setmanes ocupat amb tots els oferiments i invitacions, va arribar l'hora de partir. Ho vaig fer un dia pel matí, després d'haver-me aprovisionat de fruita, i netejat el veler de la brutícia del port amb la col·laboració d'un simpàtic ajudant que em va vigilar el veler tot el dia.

Quadern XXI: El cafè de la República Dominicana

Introduït des de La Martinica en torn de 1730, aviat es va convertir en un dels productes agrícoles estrella, juntament amb la canya de sucre i, posteriorment, la banana. Se n'han arribat a conrear més de 150.000 hectàrees i s'han produït tres quarts de milió de sacs en les seves bones èpoques, tot i que, quan hi vaig ser, la baixada dels preus havia desanimat un nombre important de caficultors que havien deixat la poda i l'abonament de les seves finques.
El govern estava subvencionant la collita del bienni 2001-2002 amb 200 pesos per sac de 60 quilos exportat (aproximadament 12,70 euros) durant la meva estada a la República Dominicana. El preu pagat al productor era prop d'un euro per quilo de cafè sec, esclovellat però sense netejar, que és com el petit agricultor independent ven el seu cafè als magatzems locals.

El cafè dominicà es cultiva en tres zones molt diferenciades. El més preuat procedeix del sud-oest i es denomina barahona, per l'única raó que aquest és el nom de la població costanera on s'embarca. És un cafè molt valorat pel seu aroma i acidesa, amb un bon cos, i creix en les serres properes al litoral, de 400 a 1.100 metres d’altitud, amb ambient fresc en relació a la propera costa, i amb pluges abundants. Es desenvolupa principalment la varietat típica, i, a menor escala, la caturra, que dóna un menor rendiment. Existeix també la bourbon, a la zona de Barahona, però amb poca incidència a nivell nacional.

A la zona centre-sud, es produeixen el baní i l'ocoa, noms presos de la seva ubicació geogràfica però que són una mescla de les varietats típica i caturra en inferior grau. El primer, suau i amb poc aroma, té la seva base comercial a la ciutat de Baní, i el segon té un bon aroma i força acidesa.

El cibao és el cafè més conreat, quasi un 70% de la producció dominicana, tot i que no és el més preuat donat el seu escàs sabor, nul·la acidesa i tast pla. Sobretot és cultivat al nord i a alçades superiors als 500 metres, ja que aquell que es conrea a la serralada central i a més alçada, guanya una mica de sabor i acidesa.

L'illa és molt muntanyosa i el cafè es conrea una mica per tota ella. De fet, se'n produeix en 28 de les seves 31 províncies. La majoria del conreu cafeter la fa el petit o mitjà agricultor.

Quadern XXII: La visita a Polo

Un dia vaig visitar la zona de Polo, prop de Barahona. El major conreador de la zona em va portar a veure les seves finques i les d'altres productors. Era una persona gran però un treballador incansable que havia dedicat tota la seva vida a conrear cafè. Centrava la producció en la varietat típica i una mica en la bourbon, i substituïa poc a poc la caturra, que deia que no li agradava pel seu escàs rendiment.
Tot el cafè creixia ombrejat i l'alternava sense massa entusiasme amb bananers. Disposava d'un gran viver i d'unes instal·lacions de despolpat. Els grans eren assecats en eres o en assecadores verticals, netejats i finalment seleccionats per color i per tamany amb màquines electròniques.

Durant l'època de la recol·lecció, l'home depenia de mà d'obra haitiana, que era acollida en uns barracons situats en les diverses finques, ja que els dominicans exigien salaris molt elevats; aquells que no tenien treball en aquella època emigraven temporalment a la veïna illa de Puerto Rico a recol·lectar també cafè, ja que els sous eren allà molt superiors. Hi havia alguna petita finca dedicada experimentalment a produir cafè orgànic, però aquest cultiu té molt mala premsa donat els elevats costos de la certificació que, a judici dels agricultors, no justifica aquesta producció.

Vaig visitar altres finques on s'havia abandonat aquest conreu des de feia un o dos anys, algunes abandonades simplement; en d'altres, s'havia substituït el cafè per hortalisses. El meu guia creia firmament que els preus del cafè tornarien a pujar aviat i no tenia cap inconvenient a suportar el cost financer d'emmagatzemar-lo en espera de millors temps, i comprava també la producció d'altres cafeters.

De la mateixa opinió eren dos grans comerciants de la capital, que tenien les seves pròpies finques i compraven també cafè a qui li'n portés. Tenia el suficient marge financer per a aguantar i apostaven per una imminent pujada del cafè, cosa molt problemàtica sense una gran qualitat i uns camins més directes de comercialització.

Quadern XXIII: "Menys massa forestal = menys pluges = menys massa forestal"

Encara a la República Dominicana

Vaig visitar una sèrie de vivers magníficament cuidats a La Ciénaga, Los Patos, Paraíso, Peñalba i Chene; els tres primers, prop de l’agrest cornisa marítima sud-oest de l'illa, els altres dos, ja en la serra de l'interior. Era un dia ennuvolat i plujós, amb densos bocins de boira que s'arrossegaven entre les clotades cafeteres a partir dels 500 metres d'alçada. Vaig tenir ocasió de conversar amb alguns conreadors, alguns modestos i d'altres, amb grans finques.
En tots ells vaig poder constatar una certa amargor pels baixos preus que havien obtingut pel seu cafè durant els dos o tres darrers anys, però també un bon optimisme de cara al futur, per la qual cosa no escatimaven esforços a mantenir les seves finques en condicions. Alguns afegien conreus alternatius com l'advocat o el gandul, una espècie de llegum semblant al pèsol, tot i que aquest darrer té una negativa incidència dins la massa arbòria en tant que exigeix la prèvia desforestació del terreny.

Era trist veure en alguna part de la serralada importants taques de terreny lliure de vegetació, ja que això comporta la progressiva manca de pluja i l'entrada dins del cercle viciós "menys massa forestal = menys pluges = menys massa forestal". Quan dies més tard abandonava el país cap a Cuba, vaig resseguir des de lluny el litoral i vaig notar aquí i allà plomalls de fum dels trossos de bosc que es cremaven (allà li diuen "pegar candela") per a cultivar-hi hortalisses.

En cada població em trobava amb els diferents tècnics que el Ministeri d'Agricultura hi té destacats per a fer una encomiable tasca d'ajut i de conscienciació de l'agricultor cafeter. Per la tarda, vaig tenir l'oportunitat de trobar-me a la seu del Consell Dominicà del Cafè amb la majoria d'ells durant la seva reunió mensual. Els vaig exposar allò que considerava que eren les necessitats del torrador i del consumidor europeus, i també els vaig explicar que la qualitat total era la idea directriu que havien de seguir els productors com a primer pas per a resoldre els seus problemes econòmics.

Em van comentar els esforços que realitzen per a promocionar i exportar directament el seu cafè al comprador europeu, així com les dificultats de tot tipus que troben per part dels tradicionals organismes i empreses intermediàries que no volen intrusos en allò que consideren el seu terreny. Dóna què reflexionar el fet que, segons dades de l'any 2000, només el 9,4% del valor del comerç del cafè es va quedar en els països europeus.

Quadern XXIV: "Una Ong fa una foto d'un nen mentre recull cireres i clama per l'esclavitud infantil"

Just el dia abans, vaig tenir l'oportunitat de visitar el Nucli de Caficultors de San Cristóbal, una zona cafetera a uns 800 metres d'altitud, on em va atendre el seu president i la responsable d'administració. I, allà, visites als principals cafeters de la zona, que insistien unànimement a millorar les seves qualitats i que m'ensenyaven les seves modestes però eficaces instal·lacions.
L'esposa d'un d'ells havia mòlt en un piló el seu cafè just torrat moments abans, i ens en vam portar una mica. Era un cafè de molt bona qualitat, suau, amb certa acidesa, que podria aparèixer en qualsevol bona mescla i que mereixia rebre molt més de l'escàs euro per quilo que obtenien.

Un punt a millorar en el conreu del cafè i de gran repercussió en la qualitat d’aquest és una recol·lecció de les cireres en el seu punt just de maduració. Ara ho acostumen a fer en tres moments, separats uns 20 dies entre sí. A les grans plantacions, la recol·lecció és un problema de costos, però en petits cultius, com ho són la majoria dels dominicans, és només un problema de mentalitat i d’organització, donat que aquesta recol·lecció l'acostuma a fer la família i, si és possible, amb l'ajuda d'algun amic o veí.

El treball i l'esclavitud infantil

Aquí és on una Ong de poc abast acostuma a fer una foto d'un nen mentre recull cireres i clama per l'esclavitud infantil. Res més llunyà de la realitat. L’escolarització en aquest país la vaig veure molt avançada, amb escoles rurals en els pobles més recòndits i els nois i les noies, sempre alegres i uniformats. Aquest fet, però, no priva que en un moment determinat els fills ajudin en les tasques del camp, amb més entusiasme que tristesa.

Jo recordo amb nostàlgia els meus "treballs" infantils de recollida de collites a la finca familiar del poble tarragoní al qual va néixer la meva mare; el raïm, al setembre, i l'oliva, al desembre. I eren uns moments inoblidables de convivència familiar i de joc amb els meus nombrosos cosins. Dins la meva ignorància a saber què era un esclau infantil, l'orgull de contemplar al final de la jornada la contribució del meu saquet d'avellanes o els meus cabassos d'olives, no me'l treia ningú.