dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XXXV: La finca dels germans Twyman


Encara a terres jamaicanes

Vaig visitar diverses finques però l’Old Tavern State va ser aquella que més em va impressionar. Al seu capdavant es troben dos germans, Alex i Dorothy Twyman, que pertanyen a aquella rara essèncie que viu per i per al cafè. No posseeixen una finca extensa però es diu que produeixen el millor cafè del món. Si no ho és, està molt a prop de ser-ho i, en tot cas, s’ho mereixen.
La finca es troba a les Blue Mountains, a l’àrea de Newcastle, i s’arriba a ella des d’una carretera que fa zig-zagues i que es va estrenyent mentre pren altura. En un moment donat, ja prop del pic de 2.000 metres d’altura i a només 35 quilòmetres de la costa, una massa compacta de núvols ens va envoltar i ja no ens va deixar fins a la tornada. Eren els núvols que formen els humits alisis de llevant en trobar-se amb aquestes fredes i altes muntanyes.

L’Old Tavern State es troba en el punt més alt d’un penya-segat. Allà, els germans Twyman aplicaven estrictament els seus principis de qualitat i havien aconseguit recentment, després de quasi 20 anys, l’autorització per denominar el seu cafè Blue Mountain, i això només ho podia fer un cafè processat en un centre oficial del Coffee Industry Board (CIB). Venien una part significativa de la seva producció a l’estranger com a cafè torrat a través d’Internet i del boca-orella. No ens havia de confondre la barba de dos o tres dies d’Alex, ni la seva pelussera ni les sabatotes. Tenien com a clients, i de vegades amics, reis, presidents d’Estat i personalitats de tot tipus.

La visita a la finca

En un esgavellat 4x4, ens vam anar a donar una volta per la finca. Es troba en vessants orientats majoritàriament a l’est i al sud-est, fet que permet aprofitar tant la humitat dels alisis com tot el sol possible. Gràcies al seu microclima, no necessita ombra en abundància. Les cireres, de varietat típica, maduren molt lentament allà i es recullen al llarg de vuit o més mesos.

Estàvem a meitat de maig; s’estaven collint cireres en abundància –estrictament les madures- però menys que durant el mes anterior. La recol·lecció de les cireres era molt difícil ja que el terreny era molt escarpat, però la remuneració era proporcional. Un treballador, i només per recol·lectar-ne un quilo, guanyava més que un agricultor centreamericà -aquests del comerç just- treballant tot l’any per obtenir-ne la producció d’un quilo. Això ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que dóna més dividends lluitar per la qualitat que lluitar pel repartiment equitatiu quan el pastís a repartir és més aviat miserable. És més digne guanyar uns diners creant un valor afegit que esgarrapar d’una altra butxaca per caritat o a la força.

El recorregut per la finca va ser també una lliçó d’ornitologia i d'història natural. S’havien deixat lliures de plantes de cafè algunes zones on creixien flors en quantitat i amb tan vistosos colors que feia pena tallar-les. Els ocells endèmics de Jamaica, n’hi ha 20 classificats, semblaven haver pres la finca com a referència i en vam veure alguns. Finalment el jeep va pujar fins a la carretera i allà ens vam acomiadar.