dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XVII: “Hi vaig aguantar tants dies pels amics”


En Barahona

Per a caminar per la cabina havia d’agafar-me convenientment a tots els agafadors, com si navegués amb mal temps. Quan estava per aquelles muntanyes trepitjant cafetars, venia a la meva ment una visió del veler matxucat contra el mur de contenció del port, enfonsant-se lentament fins a quedar suspès per les amarres.
A les nits no dormia perquè volia estar despert en el moment que els caps cedissin o la popa colpegés contra la paret. I tot això per la mòdica quantitat de 25 euros diaris, sense llum ni aigua ni serveis, amb la pols i la societat envaint-ho tot. En fi, no pot dir-se que sigui un bon reclam per al turisme. Hagués estat millor fondejat amb l’àncora, però no hi havia lloc per a això en aquella rada, a no ser per un racó apartat que em van desaconsellar vivament per la seva nul·la seguretat, aquest cop de tipus personal.

Era evident que l’únic veler de l’entorn, tot i que em van dir que pocs dies abans havia arribat un altre amb una parella de francesos, suposo que forçosament, perquè ella va haver de ser hospitalitzada uns dies per deshidratació i desnutrició.

Algú es preguntarà per què vaig aguantar tants dies allà. Doncs pels amics de Barahona, és clar, aquest cop radioaficionats. Havia establert relació amb ells a través d’enllaços radiofònics i, un cop allà, el matrimoni Marcos i Belkis López, ell un gegant de més de dos metres i ella, que li anava a la saga, amb els seus dos petits i simpàtics fills, em van adoptar i em van aconsellar i ajudar en tot moment posant-me un vehicle i xofer per a visitar les zones cafeteres; la seva casa i taula, a la meva disposició. No acabo de comprendre la sort que he tingut en el meu viatge en jalonar-lo amb aquests amics, sense qui La Ruta del Cafè de vegades hagués semblat més un Via Crucis que un viatge de plaer.