dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern II: 'Vaig rebre la notícia de l’assassinat del gran navegant Peter Blake'


Desembre 2001
Almeria i cap a les Canàries

Multitud d’enormes pantalles van seguint l’evolució dels bucs en tot el Mar d’Alborà, des de Cap de Gata a Gibraltar, com si d’un jutge es tractés. Les previsions, no són gaire bones, però tampoc nefastes, i decideixo reprendre la marxa cap a l’Estret de Gibraltar. Sense terme mig, se succeeixen trams de poc o massa vent. Fortes pluges, i fred. Molt trànsit, que només permet conciliar la son en petits intervals i un radar fent sonar les alarmes contínuament. Per fi, deixo Gibraltar per popa i poso proa a Les Illes Canàries, sense gairebé vent un cop girat el Cap Espartel.
Vaig trigar hores ja que després de passar Tarifa al migdia no se’m va ocórrer res més que arreglar les veles i posar el pilot de vent sense tenir en compte una forta corrent de gairebé tres nusos, que em va retornar a l’inici de l’Estret. Desgraciadament, vaig haver de deixar de respectar les normes de circulació i separació de trànsit per tornar a la ruta adequada esquivant vaixells de càrrega.

A la matinada, a unes 15 milles de la costa marroquina, suro lànguidament en un mar immòbil i silenciós. En un moment determinat, sento el soroll d’ una potent motora apropant-se i parant de cop. Amb el meu potent focus intento trencar la foscor i no veig res, però se m’ocorre cridar ben fort a una tripulació inexistent.

- Antoine, Philipe, Peter, ici, venez rapidement!!!

Pel que fos, la motora es va posar ràpidament en marxa i es va allunyar. Per precaució vaig apagar les llums de posició i vaig deixar que la lleugera brisa se m’anés enduent del lloc. Jo havia sentit a parlar de pirates o de pirateig amb el qual alguns petits mercants o pescadors arrodoneixen els seus ingressos en alguns punts del món com ara Venezuela, Colòmbia o Indonèsia però hom sempre pensa que ell és massa lluny perquè et toqui. Malauradament no és així: dues setmanes després vaig rebre la notícia de l’assassinat de Peter Blake, el gran navegant neozelandès, en un assalt al seu veler ancorat a pocs metres de la costa a Macapá, prop de la desembocadura del riu Amazones al Brasil.

En sortir el sol, feia un vent del Nord-est que amb major o menor intensitat no m’abandonaria fins a Las Palmas. Els dies següents varen ser típics d’una navegació oceànica, on només hi ha el mar al teu voltant, poc trànsit i vent fluctuant, que de vegades escasseja i d’altres vegades et fa gaudir com un nen. Tot amenitzat amb aquell mar de fons de llargues ones que sembla que arriben de l’infinit i que converteixen el veler en un tobogan de joguina. Fins i tot, una va pujar sobre convertint el vaixell en un submarí durant uns interminables segons, en els quals vaig comprovar que tinc goteres importants a través de dues portelles: serà una de las reparacions a realitzar a Las Palmas.

Sota l’aparent mar desert bull un món de vida: em creua amb dofins saltarins, quatre balenes respirant sorolloses i immutables, i un parell de tortugues surant mandrosament. El 5 de desembre, arribo a Las Palmas, de matinada per no arribar de nit. Fa 17 dies que he sortit de Barcelona i tinc la sensació de poder continuar navegant eternament, sense parar.