dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XLI: "Fregar els plats, la petita creu del cuiner solitari"


A Bequia

A la platja, i sense cap plànol, s’han construït goletes de fins a 40 metres i tres pals i altres embarcacions menors. També, tot i que cada cop menys, construeixen a ull uns balandres a vela per al comerç i per al transport entre illes, als quals sembla que li posen motor de mala gana. Es pinten de colors vius, principalment vermells i taronges, i males llengües diuen que com més diners guanyen és introduint articles de contraban en l’illa per burlar els forts impostos que els graven.
Un costum popular entre els joves és la construcció de maquetes d’embarcacions, siguin tradicionals o còpies dels moderns velers que posen les àncores en aquest lloc. Amb aquestes miniatures es fan regates al port; les veles són regulades per una sola persona, que segueix el vaixell nedant o en un petit bot. Aquest costum s’ha comercialitzat i hi ha artesans que construeixen aquestes miniatures per al mercat turístic. Hi ha models de rara perfecció i són una preciositat les maquetes de les embarcacions tradicionals, amb un colorit meravellós. La temptació de comprar queda, malgrat això, ofegada pels elevats preus, disparats últimament pel turisme nord-americà, que sembla trobar-ho tot barat; durant la meva estada a Bequia no vaig veure fer cap venda. Pels preus que vaig veure, els millors velers van a 1.000, 2.000 i més euros; i els petits, a uns 200. Suposo que venent una embarcació al mes ja deuen cobrir costos.

L’estada a Bequia

La meva estada va transcórrer sense cap ensurt, impossible en una comunitat tan petita i tranquil·la, amb tan poca gent movent-se pel carrer i pràcticament sense trànsit; mai no vaig veure moure’s més de dos cotxes junts.

Hi va ploure cada dia, malgrat que els bequians no ho admetien. Al màxim que va arribar un d'ells, mentre m’havia refugiat en una parada de fruites després d’una inesperada tempesta, és a confessar-me que plovia dos dies per setmana.

Una nit vaig convidar a sopar en Keiko, la seva dona i els seus fills petits. Tots anàvem sense rellotge. Tenia fresc l’agraïment pel seu ajut quan vaig arribar a Bequia i vaig treballar molt en el menú: vichyssoise freda, arròs amb bacallà i verdures i gelea de taronja. Tot, rubricat amb un cafè cubà. Després em va tocar fregar els plats, la petita creu del cuiner solitari. A excepció de quan em sento gourmet o necessito aixecar la meva moral, utilitzo sempre un sol plat i, de vegades, segons el menjar, menjo directament de la paella o de la cassola. Però aquesta vegada vaig voler esforçar-me i vaig treure tot el meu arsenal de plats i coberteria, com si d’un vaixell de cinc veles es tractés. Havia de deixar ben alt el pavelló.