dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XVI: “Imaginació: A plaer i sense control durant les dictadures dominicanes“


A la República Dominicana

Vaig trobar poc amor a la puntualitat a les illes caribenyes i molta afició a fer promeses que s’han d’agrair anticipadament, tot i que després no es compleixin.
Però, és clar, quan algú pràcticament desconegut et prometia que al dia següent passaria a una hora a recollir-te i portar-te a un lloc determinat, o que et regalarien una publicació que tenien a casa, o que et portarien unes fruites desconegudes, i s’acomiadava amb un “a les seves ordres”, no tenies més remei que aparentar una solució sense límit i agrair-lo efusivament, per a no semblar descortès. Un, només podia refiar-se dels amics reconeguts i, tot i així, amb certa elasticitat, a l’estil brasiler.

Vaig passar quatre dies a la Marina de Casa de Camp pel bon ambient circumdant i pels seus bons serveis ja que, per les altres coses, em sentia com tancat dins d’una zona aïllada i amb un complex comercial quasi desert, tot i que s’assemblés al paradís.

El general de la Policia

El dia de la meva sortida un gran vaixell de creuer va aparèixer a una milla de la costa i va desembarcar, amb un catamarà fent de llançadora, uns centenars de turistes que es van escampar ràpidament pel recinte. Per ser la primera vegada que aquell buc parava allà, van ser rebuts oficialment per un general de la Policia, magníficament uniformat i per un trio de músics.

Era una mica xocant veure el general, estirat, elegant i immaculat dins el seu uniforme, mentre donava la benvinguda a uns turistes que saltaven al terra amb vestits de total informalitat i que donaven monedes als músics que, previsorament, hi havien posat un cistell. No vaig advertir si algú li va donar propina al general després d’haver-lo confós amb un conserge d’un hotel de luxe, però se’l veia molt incòmode. Jo me l’imaginava rememorant els seus millors temps, actuant sàdicament a plaer i sense control en qualsevol de les recents dictadures domincanes; ara havia de donar educadament la benvinguda a una tropa d’indiferents turistes que el miraven per sobre de les espatlles.

El megavaixell va portar la resta de turistes a una illa deserta veïna, l’illa Catalina, a donar-se un capbussó en les seves inquietes aigües. Però jo ja ho havia deixat tot enrera, rumb a Barahona, d’on em separaven 130 milles.

Més semblant a una teranyina que a un veler

Vaig dirigir-me cap allà per ser la zona cafetera més important i perquè la Comandància de Marina d’aquesta població em va assegurar telefònicament que tenia un lloc per al meu veler. És clar que tenia lloc, però en el fons d’un mur de contenció obert que no podia anomenar-se port, sense protecció de les ones que saltaven per sobre dels esculls. Després de donar mil voltes, em vaig apropar al maleït mur, on uns mariners de l’Armada (és zona militar), em feien senyals. I allà vaig atracar, al costat d’un alt mur on estava amarrat un gran vaixell immobilitzat per manca de pagament i un parell de velles llanxes de la Marina.

El moll estava esbornagat i ple de cops, suposo que donats pels grans bucs que m’havien precedit en dies de vent i onatge. Em va ajudar a assegurar el veler un núvol d’entusiastes. Quan es va acabar el treball, allò semblava més una teranyina que un veler amarrat.