diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXXX: "En temes de salut, al final un està content amb tornar a estar com abans"


Cap a Port Moresby

La meva última setmana a Port Vila va transcórrer a les drassanes. Havia posat en sec el veler dilluns i es van comprometre a deixar-lo tot llest per divendres. A la matinada següent vaig sortir de la badia i vaig apuntar directament a Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea. Em separaven d'ella 1.350 milles que vaig fer en tretze dies. Les ferides al tròpic triguen a fer cicatriu i acostumen a infectar-se de forma instantània, sigui per la calor ambiental, la humitat constant o l'ambient carregat de sal.
Dono fe per algunes que vaig patir en aquesta travessa. Una, en el genoll, procedia d'una caiguda a Suva per a baixar de forma acrobàtica del veler. El sòl mullat per la pluja que anava caient mansament em va fer relliscar i caure. La gran raspadura en el genoll es va infectar i va trigar més d'un mes en curar-se. Una altra es va originar en el dit mig de la mà esquerra que també es va infectar i va fer inflar-se la punta del dit de forma desmesurada i dolorosa, amb una àmplia protuberància de pus. Mancant majors distraccions, em contemplava el dit, sortint de la mà tancada, en aquell gest tan mediterrani de “per aquí!”. Semblava un xampinyó o un nan cap-gros, amb una gorra blanca de costat. Aquest cap-gros em va impedir tocar el violí en tot el viatge.

Dins d'aquest capítol entren també les cremades. Una nit m'estava preparant un puré de porros. Pensava fer-me després una truita però donat el moviment del veler vaig pensar estalviar-me la perillosa operació amb la paella tirant l’ou al puré, pensant que el còctel alimentós seria el mateix. Es va formar llavors com una crosta que quan vaig enfonsar la cullera va fer una erupció com un volcà i va dipositar en el dors dels meus dits una mica de puré bullint. Mateixa història: després de les butllofes de rigor, infecció.

Era curiós comprovar que fes el que fes, anava copejant pertot arreu amb els meus petites encara que doloroses ferides. Sembla ser que en un veler no hi ha zona del cos protegida de cops. Aquestes i altres petites ferides infectades m'ocupaven dues sessions diàries en la infermeria. Neteja, desinfecció, iode, benes, tiretes, esparadrap... Era una satisfacció veure que la farmaciola de primeres cures que tenia aparcada en un racó finalment servia per a alguna cosa, encara que només fora per a trencar la monotonia d'un viatge més aviat avorrit.

Quan vaig arribar a Port Moresby, excepte les cremades que ja anaven més o menys per bon camí, tot la resta tenia ja una sana i protectora crosta que saltaria en pocs dies. En temes de salut, al final un està content amb tornar a estar com abans, ni somiar a millorar.