Tonga
Vaig arribar a Tonga el 26 de maig de 2003, però només trepitjar el seu terra vaig haver de canviar el calendari al meu rellotge i avançar un dia. Aquell dia era el 27 de maig i jo havia perdut el dilluns 23: un dia no viscut. No hi ha misteri. Després d’un any i mig viatjant sempre cap a l’Oest, estava a les antípodes. Cada dia m’havia dirigit cap a l’ocàs del sol, els meus dies eren una mica més curts de 24 hores i això m’obligava a anar retardant el rellotge de tant en tant, una hora cada 900 milles.
Aquí a Tonga em trobava ja amb 12 hores menys que a Europa, i va ser on vaig travessar un meridià que marca la línia de canvi de data. Ara afegia de cop un dia més a la meva vida. No vaig poder deixar de sentir-me enfadat amb la pèrdua d’aquest dia no viscut. I si hagués estat el meu sant? M’hagués quedat sense festa. Els que viatgen al revés, cap a l’Est, ho tenen més maco ja que repeteixen un dia. Hi ha tot un negoci muntat amb això, sobretot per cap d’any, ja que amb un simple salt a una illa veïna, el pots celebrar dos cops.
Estava en aquells moments a les antípodes de Barcelona i això em produïa una estranya sensació: era jo el que ara estava cap per avall o eren els que havia deixat allà? Em costava imaginar que si feia un forat per sota el meu vaixell apareixerien Les Rambles.
Neiafu, la capital de Vaya’u, la major d’una trentena d’illes, és una petita població assentada a la badia de Puerto Refugio. Té uns 500 habitants i és el centre comercial de les illes dels voltants, amb un parell de carrers plens de foscos i modestos comerços. El mercat, amb carn de vaca o porc, fruites, vegetals, artesania, i una mica de roba era actiu i colorit. El primer dia vaig fer amistat amb una simpàtica avia tongana a qui vaig regalar una còpia d’una fotografia que li vaig fer.
Els balls tongans són molt diferents als polinèsics que m’havia trobat fins llavors, tan sensuals i vibrants. Aquí són quiets i artístics, a mig camí de la mímica. Normalment cada ball és la representació d’una història. El més popular és el Lakalaka, on les dones vestides amb flors, faldilles de fibres i petxines van explicant la seva història amb un llenguatge de mans. La gent pel carrer m’anava saludant alegrement amb un hello! si la mirava al creuar-me. Alguns anaven vestits amb unes faldilles llargues fins els turmells i elles amb faldilles més curtes amb un cinturons amples.
