dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern VII: "Alguns productors tenien els fruits amuntegats al sòl, mentre es podrien lentament entre insectes"


La Serra d’Ibiapaba es troba a l’oest de l’estat de Ceará. És un massís muntanyós d’una alçada d’uns 800 metres, amb un cim pla, que té uns 200 quilòmetres de llarg per 15 quilòmetres d’amplada i que té un microclima humit i plujós que explica la seva gran quantitat de vegetació. Té una humitat mitja del 87%, unes precipitacions d’uns 1.100 mm per any i una temperatura mitja de 23º, sense que mai hagi conegut una sola gelada. Allà es cultiven principalment hortalisses i, recentment, s’ha iniciat el cultiu industrial de flors.
El cafè ha estat des de fa temps un cultiu tradicional, treballat fins el 1970 de forma quasi informal, ombrejat, mesclat amb altres cultius. A partir de 1971 i de la mà d’un programa oficial de renovació de cafetars, les plantes autòctones van ser substituïdes per la varietat catuaí i per la varietat mundo novo, que no va adaptar-s’hi. Es van iniciar les plantacions al sòl, sense cap ombra i sense barrejar-se amb altres cultius. De fet, es va cometre l’error d’aplicar un pla a nivell nacional sense tenir en compte les peculiaritats climàtiques de cada regió. Així, al Cearà, el resultat fou la degradació ambiental d’àmplies àrees de Mata Atlàntica.

Les plantes es sembren amb un espaiat de 2 per 1,25 metres i donen rendiments molt dispars degut a les diferents atencions que reben. En finques on són molt ateses, arriben a una producció de 2.400 quilos per hectàrea; en d’altres, no arriben als 700 quilos degut a la manca de manteniment i abonament decidida pels cultivadors, desanimats per la gran caiguda dels preus dels dos darrers anys.

Tots els agricultors, sense excepció, es queixen que els preus del seu cafè han passat en tres anys de valer 1,85 euros a 0,60 euros el quilo, mentre els abonaments han triplicat el seu cost. Alguns guarden la seva collita perquè pensen que el proper any els preus tornaran a pujar als habituals. Altres són més optimistes i han començat cultius nous des de fa dos anys perquè pensen que agafaran la bona època dels preus alts. De fet, està en la ment de tots que, durant els dos darrers segles, el cafè ha estat una font de riquesa per a molts i que només de tant en tant es produeixen breus períodes de caigudes de preus que s’han de suportar perquè són àmpliament compensades per les pujades posteriors.

En la meva opinió, els problemes de preu afecten principalment els cafès de qualitat mitja i baixa, que són els que més han vist incrementada la seva producció i, conseqüentment, la seva oferta. Però afecten menys, i en algun cas res, els cafès fins i de qualitat.

El cafè d’Ibiapala pot aconseguir una bona qualitat per a poder lluitar i obtenir millors preus, però ningú no posa les bases per a produir-lo. Es limiten a plantar-lo i cultivar-lo, generalment bé, però, en el moment de l’emmagatzematge, queda abandonat a la seva sort. Alguns productors tenien encara els fruits de l’última collita amuntegats al sòl, mentre agafaven humitat i es podrien lentament entre tota classe d'insectes i en espera de treure-li la pell el proper any si els preus pugen. S’estalviaven així les 1,2 euros que costa treure la pell a un sac de 60 quilos.

Conclusions

El desfasament actual entre oferta i demanda perdurarà molts anys, s’aguditzarà pels cafès mitjans o de baixa qualitat i no serà compensat per l’abandonament provisional o definitiu del cultiu de cafè per part d’alguns productors. La venda de cafè és més fàcil quan és emparat per una imatge de qualitat, de cultiu orgànic o de sostenibilitat. A més, els productes d’aquesta regió han d’unificar i incrementar les seves qualitats i donar al seu cafè una imatge diferenciada que faciliti la seva comercialització a preus superiors. Però necessiten una persona o un organisme amb visió de futur sobre qui puguin dipositar la seva confiança i que els aglutini des d'una posició neutral.

Aquests són problemes molt comuns en la majoria de productors, siguin o no cearenses, brasilers o d’altres països. Només s’estan escapant més o menys airosament aquells països que sempre han produït qualitat i que han sabut promocionar-la sense desmai que no és ni, amb molt, el cas de Brasil. En un món cada cop més preocupat per la qualitat i l’entorn, tenir aquests conceptes com a primera preocupació i saber-los difondre és, sens dubte, una de les claus de l’èxit.