dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XLIII: Trepant per una duna de fina sorra entre núvols de mosques i sargantanes


En l’arxipèlag veneçolà de Los Testigos

Aquest arxipèlag, un punt en la carta marina que més s’assemblava a una taca que a la indicació d’aquest microcosmos, es composa de 15 illots; només dos d’ells habitats per una població d’unes 100 persones. La pesca és la seva ocupació habitual i es comuniquen amb els seus propis mitjans amb el continent, d’on els separen 39 milles.
La platja Real es troba a sotavent de l’illa Testigo Pequeño. Allà vaig estar amb quatre velers més, tots ben ancorats mentre aguantaven el fort vent que venia sense obstacle des de mar endins, però nosaltres estàvem en aigües quietes. Aigua transparent, superfície cristal·lina que permetia veure els detalls del fons amb roques i sorra, un paradís per al busseig turístic. Amb un fusell de pesca i una mica de paciència, el menjar sempre estava assegurat. Platja deserta de sorra blanca, cocoters i palmeres a ras d’aigua, cactus i una esclarissada vegetació. Unes cabres, unes poques vaques i una haca amb natges que semblaven perxes completaven el panorama.

Em vaig traslladar a badia Balandra, un ancoratge proper més protegit del vent. Allà hi havia un veler francès, que va marxar poc després d’arribar-hi jo. Vaig vèncer la meva peresa habitual per inflar el bot i per col·locar-li el pesat motor; ho vaig fer amb certa sorpresa, ja que, malgrat que no em vaig cronometrar, juraria que ho vaig fer més ràpid que mai en aquesta segona vegada.

Vaig anar cap a una petita platja propera, tota per a mi. Vaig lligar el bot a una palmera i vaig començar a trepar per una duna de fina sorra entre núvols de petites mosques, sargantanes i iguanes mentre fugien sense pressa del meu camí. Matolls i cactus ajudaven a fixar el relliscant terreny i proporcionaven un agafador quan la pronunciada pendent et tirava cap enrera. Així, vaig arribar al cim. Des d’allà podia veure’s l’altre costat del mar enfurismat que venia de l’est mentre es llençava sense treva contra les roques o la deserta platja Guzmán, una platja en la qual només es veien pelats i descarnats troncs, sense cap edificació o altre signe de vida que no fossin les nombroses fragates.