Els grans torradors han d’adequar la seva oferta als diferents gustos existents a les regions colombianes. Així, a Medellín i Antioquia es prefereix el cafè poc torrat i poc mòlt, fet que li dóna un gust molt suau. Per contra, al nord, al litoral atlàntic, prefereixen el cafè més fort, per la qual cosa ha d’estar més torrat i mòlt més fi. A la zona de Bogotà es pren un cafè intermedi. Això m’ho venia comentant el gerent d’una torradora que vaig visitar, la més gran de la zona i que produeix el cafè Don Chicho, marca presa del nom amb què aquí coneixen un italià immigrant que fa mig segle va venir a aquests paratges i va fundar la torradora.
El cafè ofert al consumidor colombià no és habitualment el millor que es produeix; la raó és que els millors se solen destinar exclusivament a l’exportació. Es queden al país per al consum intern les qualitats inferiors o els garbells menors; en aquest cas, els paquets han d’explicitar en els paquets “Para consumo en Colombia”.
En les meves visites als lineals de cafè dels supermercats vaig veure que els paquets de cafè mòlt –quasi cap d’ells envasat al buit– exhalaven una certa aroma que vaig pensar que era deguda a un defecte en l’envasat. Segons em va contar un torrador, això estava fet expressament, ja que es feia una microperforació al paquet després de l’envasat. Tot s’explica dient que si les mestresses de casa no noten una certa aroma rebutgen el producte.
Els preus es troben al voltant dels tres euros per quilo i amb poques variacions. Els envasats al buit o els escassos amb etiquetes com “selecto tipo exportación” es venien a quatre euros el quilo. Les marques més reconegudes són La bastilla, Córdoba, Don Chicho, Oma, Sello Rojo i Universal.
