dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XII: Les notables diferències entre la cultura mediterrània i l'anglosaxona


Vaig sortir de Santa Llúcia de matinada amb l'esperança d'arribar a Martinica a mig matí. Després de mesos navegant a favor del vent, quasi havia oblidat l'enfrontament contra el vent i el mar. Vaig intentar trobar per on entrava aigua al veler; vaig buidar les sentines, amuntegar dins dels cabina les fustes del terra i totes les provisions de melmelades, conserves, llegums, oli i vinagre que allà hi havia. Sacsejat pel vaixell, vaig descobrir en el punt més amagat de popa que un parell de cargols que asseguraven l'escala de bany exterior deixaven passar un filet continu d'aigua quan la popa s'enfonsava en navegar. Vaig comprovar també que, per la junta desgastada de l'eix del timó, de tant en tant, entrava un glopet d'aigua.
Sis hores passen aviat i a les 11:00 em trobava davant la badia de Le Marin sortejant les esculls de l'entrada. Quan vaig contactar per ràdio amb el port, se'm va obrir un món quasi oblidat d'amabilitat i servei. Després de la meva escala a Santa Llúcia, on em va semblar que sempre feia nosa, sentir-se acollit s'agraeix doblement. Crec que això té les seves arrels en les notables diferències entre la cultura mediterrània i l'anglosaxona.

La mediterrània és oberta, lluminosa i acollidora i, tot i que tothom preserva la seva intimitat i vetlla pels seus interessos, formalment és propensa a mantenir un contacte superficial molt amable i somrient. Té normalment a flor de pell la voluntat de servei i ajut, i això és precisament el que necessita un navegant si arriba a un lloc desconegut: que li diguin on col·locar-se o ha d'esperar, o que li indiquin la millor forma d'amarrar la seva embarcació.

Als pocs minuts d'arribar a Martinica, em vaig sentir una mica com a casa; no tant per la majoria de cares blanques, sinó perquè tot semblava funcionar a la primera: serveis, tendes, funcionaris. Tots responien les preguntes de forma normal i no com si fos un treball forçat, fet que ja tenia mig oblidat després de passar uns dies en una illa de cultura anglosaxona.

L'empremta anglesa

Els dos segles que els anglesos van dominar l'illa de Santa Llúcia van deixar la seva marca de caràcter tancat, introvertit i brusc; sembla que s'ha fet un cercle al voltant de la persona o de la llar i que s'ha exclòs tot allò que queda fora. Els "altres" sobren o molesten. Quan entres i t'accepten dins del seu cercle interior, l'amabilitat es quasi un lliurament, però això costa molt i no és a l'abast d'un navegant que deixa veure la proa en un port o d'un turista interessat a saber el valor d'un segell per a una carta amb un excés de pes (no hi haurà altra resposta que un malcarat "no ho sé" o un gest d'indiferència, en lloc de buscar-lo en una publicació que segurament és sota el mostrador).

Potser aquest sentiment d'inhibició i rebuig s'agreuja a Santa Llúcia pel fet racial i econòmic. La majoria dels seus habitants són de raça negra i ocupen la base de la piràmide econòmica; constitueixen la massa menys afavorida i continuen veient que la seva desitjada independència, tot i que pertanyen a la Commonwealth, no els ha fet rics de cop i el poder el continuen tenint altres, alguns de la seva raça des de l'administració i una minoria blanca que treu pit de la seva riquesa a través de les seves viles i d'un ritme de vida inabastable.

Els navegants americans participen d'aquest caràcter. Tancats en les seves popes, rossos i nets, són incapaços de fer-te un gest amistós i només contesten una salutació si te'ls trobes molt de cara, actitud que contrasta amb la dels navegants espanyols, francesos o italians. Es clar que, després, si t'he vist no me'n recordo, però el fet és que l’únic que un demana és un rostre somrient i, de vegades, una lleugera conversa sobre el temps.

Fent amics

Vaig amarrar al costat del iot Kuan Yin, d'un matrimoni holandès que ja porten anys navegant; ell és d'origen coreà i enginyer naval, ella, sueca i bona dibuixant d'aquarel·la. Malauradament, després d'estar més d'un any refent i condicionant el seu vaixell, marxaven el dia següent a una badia propera, on em van convidar a dinar aquell mateix dia, i després baixarien cap al sud. Vaig acceptar la invitació i, és clar, vaig portar amb mi una jove parella de Barcelona que s'estava prenent dos anys sabàtics i als quals vaig conèixer gràcies a la ràdio. Al dinar es va afegir un matrimoni americà que tenia el seu vaixell ancorat en les immediacions. La tarda va ser plaent.

El ventijol etern dels alisis ens va mantenir frescos a la coberta, on vam parlar, segons els eixos de conversa, mesclant l'anglès, el francès, l'holandès, el castellà i el català. De vegades penso que en certes converses intrascendents és més important el to i la seva música que el contingut. Quan el sol va començar a baixar i es va iniciar el ràpid capvespre dels tròpics, els convidats vam pujar als nostres bots auxiliars i vam tornar als nostres respectius velers. Vam arribat de nit, en silenci, guiats per la lluna plena.

Dies després ens vam acomiadar en aquell mateix vaixell, aquest cop, amb dos matrimonis veneçolans que tenien ancorats les seves naus a la badia. Va ser una vetllada amb un tema monogràfic, el dels pirates d'avui, amb punts de vista per a tots els gustos. Tots vam jurar tornar a trobar-nos uns mesos després en les illes veneçolanes.