diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXXVIV: Tots van donant-te el bon dia o la bona tarda


Vanuatu. La Melanèsia (II)

Port Vila és la capital de l’illa d’Efate i la de Vanuatu. És la seu del seu govern i té allotjats alguns dels seus ministeris en un edifici deteriorat situat enfront del mercat. És una població al costat de la badia, amb àmplies zones amb jardins i places plenes de jugadors de petanca. Es veu poc cuidada i, segurament, ha conegut millors temps, suposo que en l'època colonial, vint anys endarrere. Està sempre atrafegada, com tots els centres de les illes, amb un comerç molt viu i una gran oferta de supermercats mitjans al voltant d'un modern mercat de fruites i verdures d'airosa estructura oberta als quatre vents. La ciutat, encara que petita, té alguna galeria d'art interessant i un Centre Cultural molt complet, amb biblioteca i museu.
La gent amable, amb un ampli somriure per davant. Un no acaba de saludar pel carrer doncs tots van donant-te el bon dia o la bona tarda. Es nota que el turista escasseja, és una novetat, pel bon tracte que es rep a tot arreu, centres oficials inclosos. I això a Port Vila, la capital. Jo no vaig tenir ocasió de visitar l'interior ni altres illes, però companys de navegació que les van visitar, ressaltaven el caràcter acollidor d'aquests illencs.

Vaig fondejar en una zona amb una dotzena de velers més. A part dels meus amics del Cypsela, em vaig trobar amb altre habitual de la ràdio, el Green Nomad dels brasilers Luís Manuel i Marli, el Tritó de Francis, un holandès resident a Brasil i el Nicole de Kurt i Elena, ell un publicitari creador d'una agència de publicitat a Espanya amb la qual havia col·laborat a Barcelona i que ara s'havia retirat viatjant en el seu veler.

Com sempre, es van anar succeint reunions, menjars i vetllades musicals. Van ser per a recordar els menjars en el Cypsela, amb Ricard com a artista dels fogons i Isabel amb els seus montaditos. El primer dia em van ressuscitar amb unes llesquetes de pa torrat al forn, amb tomàquet i pernil, si, pernil! Com a entrada a unes mongetes amb xoriço. I és que a l'arribar els havia comentat que donaria qualsevol cosa per un menjar així: això són amics. Va arribar d’Austràlia la peça que em faltava. Vaig treure el veler de l'aigua en unes senzilles drassanes, vaig desmuntar de nou el timó i vaig aprofitar per donar unes mans de pintura amb l'esperança que em durés fins a la fi del meu viatge.

El pati de la carena era un espai guanyat a la vegetació i al vespre era un formiguer de mosquits, potser avivats per unes pluges que van durar una setmana sense interrupció. Ni les teles metàl·liques, ni els repel·lents, ni les fumejants espirals podien amb ells. Per sort dormien de nit i un podia fer el mateix, solitari a la drassana des que a les sis de la tarda desapareixia tot el personal, excepte un mecànic que vivia també allí amb la seva dona i un petit que plorava sempre i aconseguia elevar el seu registre gens més veure'm. Davant l'absència d'una veleria, vaig dur la meva vela trencada a una tapisseria, on amb una vela vella se'm va fer una reparació de fortuna assegurant els nombrosos pegats amb fil negre, doncs no tenien blanc. Em va quedar una vergonya de vela, però complia la seva funció. Així van ser passant els meus cinc dies a la drassana.