Arxipèlag de Las Marquesas, Polinèsia Francesa (continuació)
En una pausa de la pluja, hem vaig llençar a la carretera, ja tenia ganes d’arribar al veler i descansar. Hem va costar que algú em parés fent autostop. Quan ja portava un bon tros, en va parar un pick up que només em va deixar muntar a la plataforma del darrera. Em va costar arribar amb el dingui al meu veler ja que la marea havia baixat i la corda era curta. Al final, però, hem vaig aferrar a la meva popa. Vaig berenar i hem vaig posar a descansar. No hem vaig despertar fins la matinada. El cap de setmana vaig decidir passar-lo al vaixell, preparant el correu electrònic, posant al dia el quadern de Bitàcola i el Llibre de la Ruta, fent la bugada i arreglant mil coses que havia deixat de banda.
Als pocs dies, ja me sabia el poble de memòria, havia trobat un supermercat amb molts productes i a uns preus extraordinaris. A Correus vaig trobar per casualitat una saleta deserta i fresca amb un ordinador conectat a Internet que ningú utilitzava. Allà anava, més que pel correu electrònic, pel simpàtic treballador i l’aire condicionat. Ell hem va dur a un restaurant on hem vaig posar les botes amb un enorme bistec amb patates fregides. A l’hora del cafè hem vaig apropar a la barra i vaig començar a comparar dues petites cafeteres que hi havia al mostrador. Sembla mentida el que dóna de si el cafè per trencar el gel i començar una controvèrsia.
Uns amics navegants que van passar fa anys per aquí, Cinto i Nena Viladomiu i el desaparegut Avelino Bassols, m’havien parlat de Sor María, una espanyola d’un convent d’aquesta illa, tot un caràcter que no podia perdre’m. Les monges d’aquest convent regeixen una escola mixta de més de 300 alumnes, la meitat internats. Sor María, però, havia marxat, primer al Senegal i, després a Nigèria. Em va atendre Sor Genevieve, una monja francesa ja velleta. Vam estar un parell d’hores xerrant de tot: de les diferències d’aquest país amb Europa, del conflicte de l’Iraq, de la meva navegació...
Aquell dia, al tornar, em vaig trobar el dingui atrapat, ple d’aigua i amb una vàlvula trencada. Davant la passiva mirada de dos marquesans, vaig desincrustar-lo de la seva trampa i vaig tornar al veler. No em vaig trobar amb gent simpàtica en aquella illa. No esperava que sortissin a rebre’m amb cants ni collarets de flors però una mica més d’amabilitat l’hagués agraïda. Tot i això, hauria de fer una petita excepció amb Teiki i Yves, responsables de dues organitzacions agrícoles, el Servei d’Economia Rural i el CIRAD, un centre francès sobre estudis tropicals.
Els tikis són escultures que representen formes humanes, estan associades a rictus religiosos i celebracions. Normalment són de pedra i es troben a diversos llocs de l’illa. Amb elles es pretenia curar malalties, causar la mort de l’enemic, protegir un poblat o permetre la pesca abundant. Presidien els llocs de sacrificis humans i els avantpassats dels marquesans es distingien pel seu cos totalment tatuat. Avui el tatuatge continua sent una costum, tot i que es limita a certs parts de les espatlles, tors i cames. Les dones poden dur petits tatuatges a qualsevol lloc. Vaig deixar les Marqueses un matí plujós després de provisionar-me de combustible. Amb poc vent vaig enfilar Tahití, a uns deu dies de navegació.
