diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LI: "Una gambeta en equilibri sobre l’orinalet"


Les illes del Rosario de Colòmbia són un grup d’illes molt petites –la més gran, quasi no arriba a una milla i amb prou dificultats en alguna d’elles cap una caseta–, totes ocupades i molt urbanitzades. El conjunt està relativament abalisat, ja que són habituals els fons marins d’un metre o menys. La majoria –hi ha com una dotzena– estan plenes de cases d’un cert luxe amb un petit embarcador a la porta.
Es troben a unes 20 milles de Cartagena d’Índies i un dia vaig tenir l’oportunitat de visitar-les a bord de la potent motora del secretari del Club de Cartagena. En una hora escassa vam arribar a l’Illa Gran; vam ancorar en l’embarcador de la casa d’uns amics, en una abrigada caleta, i allà vam simultanejar unes capbussades al mar amb uns altres dins el jacuzzi del jardí.

Hi ha illes, que més ben aviat podríem anomenar roques que tenen un metre sobre la superfície del mar, on s’han construït cases desbordant el seu perímetre i que tenen el seu embarcador per a llanxes, única forma d’accedir-hi. Hi ha qui s’hi ha construït un viver després de cercar un petit espai de mar al costat de l’embarcador i allà té llagostes i altres peixos que hi descansen sense saber allò que els espera. Un pescador ens va oferir tres llagostes acabades d’agafar, relativament petites, que un madrileny va comprar –les tres– per dos euros.

Un dinar de gambes

Vam visitar un Oceanario en una altra minúscula illa, que havia estat construït acotant zones marines de baix fons amb tela metàl·lica. Unes passarel·les de fusta fixades sobre pilons permetien observar cada una d’aquestes zones des de dalt. En unes hi havia tortugues; en unes altres, taurons, anfosos que coexistien amb altres espècies i, en el major espai, cinc dofins domesticats.

El dinar el vam fer en una altra illeta amb un restaurant molt ben instal·lat sota una coberta de palmeres trenades. Va obrir el dinar un còctel de gambes, de veritat i en quantitat, no aquelles dels restaurants finolis que fan làmines una trist gamba i la pinten sobre la base d’enciam mig mort, tot cobert de maionesa amb un cop de quetxup per donar-li color; els fins dels més fins, a més, posen una gambeta en equilibri en l’extrem de l’orinalet.