dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern X: "Enviar uns correus electrònics des d'un cybercafè em va costar set euros, un quilo de cafè entre 12 i 25"


Santa Llúcia

És una illa caribenya de 45 quilòmetres de llarg amb uns 170.000 habitants, situada al sud de Martinica. La història diu que va ser descoberta per Cristòfor Colon i que, fins ben entrat el segle XVII, va estar en mans de la seva població indígena, fins el moment en què francesos i anglesos es van anar passant el seu control. Es va convertir definitivament en colònia britànica el 1814 i, des de 1979, és un estat independent dins la Commonwealth.
Queden pocs vestigis dels seus primers pobladors, els amerindis; pràcticament tota la població és d'origen africà, descendents dels primers esclaus, que no van obtenir l'emancipació fins el 1838 i que, en el seu desenvolupament posterior, van escombrar la població autòctona.

L'illa és molt bonica, amb muntanyes que quasi arriben als mil metres. La vegetació és densa i espessa, i les valls, una meravella selvàtica i poc freqüentada. La Soufrière és un volcà semiactiu que emet constantment gasos sulfurosos i dóna origen a fonts d'aigua calenta que aprovisionen balnearis i que es precipiten al mar en alguns llocs en forma de cascades. Les millors platges i badies són a la costa oest, la que ofereix més atractius turístics, activitat aquesta, el turisme, que s'està convertint en una activitat important, després dels tradicionals cultius de canya de sucre, bananers, llimoners i cocoters per a l'obtenció de la copra.

La meitat de la població viu a o al voltant de la seva capital, Castries, estesa al costat d'una badia. Allà tenen parada els enormes creuers turístics que porten a la ciutat milers de turistes que envaeixen el mercat i ocupen tots els taxis, que, d'altra banda, pugen les seves tarifes davant el vendaval de visitants.

Castries no ha tingut sort i ha patit huracans, inundacions i incendis, el darrer el 1948, que quasi han acabat amb la seva arquitectura colonial. La part intacta de la ciutat subsisteix dalt dels turons que la flanquegen, Vigie Point i Morne Fortune, tot i que a mesura que s'hi puja, les típiques cases sobre pilons donen pas a les simples barraques amb el sostre de xapa i parets de fusta.

La zona nord de l'illa concentra el turisme de qualitat, amb una gran densitat de luxoses viles, hotels, restaurants i locals nocturns. Gros Islet és una petita població amb cases de fusta pintada i sabor antic, on es reuneixen les nits dels divendres la gent maca de l'illa i els turistes amb ganes de marxa, que van a la població per a sentir bandes de música reggae, menjar pinchitos i, si s'escau, prendre un glop de rom local.

El nivell de vida de l'illa està estratificat: els adinerats locals, els estrangers que han fet de l’illa la seva segona residència, els turistes, el personal directiu, els treballadors poc qualificats i els que viuen o malviuen. Els salaris són més elevats que en altres països de desenvolupament semblant; una persona poc qualificada guanya l'equivalent a uns 250 euros al mes, 500 un oficinista i, a partir d'aquí, els sous pugen vertiginosament a causa de l’escassetat de personal qualificat.

Les compres que vaig fer em van costar unes quantitats escandaloses. Un litre de llet o una llauna de refresc valen dos euros, un iogurt 2,20, enviar uns correus electrònics des d'un cybercafè set, un quilo de cafè entre 12 i 25 euros,... Els preus poden triplicar o més els europeus i l'explicació no és que tot s'importa i se li posa uns gravàmens importants. Sembla que la gent estableixi els preus en funció del que creu que necessita per a viure i han de pagar-ho proporcionalment els incautes que fan acte de presència en els seus establiments. Em van dir persones amb cert pes específic que aquesta política, d'una banda, perpetua una immobilitat de les diferents classes socials (fet que interessa a alguns) i, d'una altra, només permet l'arribada d'un turisme de qualitat, fent fora al jove amb entrepà i espardenyes que confon el Carib amb el paradís gratuït.

L'atenció rebuda en les tendes no la vaig trobar simpàtica; semblaven sempre molestos si el meu insuficient anglès no s'entenia a la primera o si era jo qui no els entenia a ells. Em vaig anar de Santa Llúcia amb un sabor agredolç. L'illa és realment maca, amb una natura generosa i variada, però la gent, en general i amb comptades excepcions, no em va deixar cap desig de tornar-hi.