Tres setmanes després de la meva arribada a Martinica, vaig aixecar l’àncora amb quasi tots els problemes solucionats. Al final, tot es va accelerar i els tres darrers dies van ser tan fructífers com inútils les tres setmanes prèvies. Sense presses i amb el vent a favor em vaig dirigir a Bequia, una bella i tranquil·la illa de Les Granadines. La navegació només em va portar un dia.
Aquesta illa és una de les 32 que conformen l’estat de Les Granadines. Frondosa i plena de vegetació, s’estén de forma estreta i irregular al llarg d’uns sis quilòmetres. La seva capital, la petita població de Port Elizabeth, es troba situada al fons de la badia de l’Almirallat i compta amb uns pocs centenars d’habitants. No té més de dues fileres de cases, normalment amb un màxim de dues plantes, que van rodejant la badia.
En la zona sud de la població hi ha una llarga i estreta platja de fina sorra blanca rodejada de palmeres. En ells, es donen la mà petits bars, restaurants i hotelets. Poca gent, i pau per arreu.
El temps sembla haver-s’hi aturat; no hi ha presses. La gent és amable i tota la vida es fa en un petit espai, com en un amfiteatre a la platja al davant del mar. Allà hi ha una parada per a la venda de fruites i verdures; un altre, per a l’artesania; tendes ben sortides i una petita seu oficial neta, fresca i organitzada, on es fan tots els tràmits d’entrada o sortida, duaners i policials, sense cap problema; això sí, amb un cost d’una mica menys de tres dòlars nord-americans diaris.
Tradició marinera
Bequia té una llarga tradició marinera i va ser un centre molt actiu de pesca de balenes des del moment en què s’hi van establir famílies de baleners procedents de la nord-americana New Bedford. Durant la temporada, entre el febrer i el març, quan aquests mamífers baixen des del nord, la pesca es feia en bots de vela i amb arpons manuals. En les ja escasses ocasions en què ara es pesquen, es porta la balena a la petita illa propera de Petit Nevis per a esquarterar-la.
Hi ha un bar molt curiós a la platja, on la barra s’ha fet amb l’esquelet d’una balena i els tamborets tenen com a seients vèrtebres de l’espina dorsal. Allà vaig anar a prendre un cafè un matí. Era l’únic client i, mentre es prenien el seu temps, em van fer un cafè filtrat que em van servir abundantment al costat d’una gerra de llet i d'un potet amb sucre de canya. No tenia sabor a res i, davant de les meves amables protestes, la propietària em va portar a la cuina i em va ensenyar un pot de cafè, quasi exhaurit, d’una coneguda marca italiana, sense olor. L’havia comprat a 40 euros el quilo i a mi em va cobrar un euro pel cafè.
