diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LXII: Inculcant l’orgull de ser panameny


A Panamà City

L’Istme de Panamà va ser descobert al 1501 i un any després Cristòfol Colón va passar per allà en el seu quart i darrer viatge. Aviat es va ser un pas estratègic ja que la seva poca amplada, uns 80 quilòmetres, permetia traslladar per terra els rics carregaments dels vaixells que arribaven des de Perú. Després de dos o tres dies de travessia terrestre, s’arribava a la ciutat de Portobelo, a l’Atlàntic, i d’allà s’embarcaven de nou rumb Espanya. Dominar la ciutat de Panamà era dominar el comerç entre el Pacífic i Europa, per la qual cosa, no és estrany que fos blanc de continuats atacs de pirates i filibusters, l’últim dels quals, a càrrec de Henry Morgan, quasi acaben amb la ciutat al 1671. Es va reconstruir en el que avui es denomina Casc Vell.
L’Estat de Panamà té 2,7 milions d’habitants, un 70% dels quals són mestissos, un 10% són blancs i la resta indis de diferents ètnies. El territori, de 78.000 quilòmetres quadrats, es va independitzar d’Espanya al 1821 i es va unir a Colòmbia de la qual es va separar al 1903. Quan vaig ser allà s’estava preparant el primer centenari de la seva independència amb una pressió mediàtica considerable intentant inculcar al personal l’orgull de ser panameny. La política estava en el seu apogeu ja que en poc més d’un any s’havien de celebrar eleccions presidencials i tothom estava agafant posicions.

Sembla mentida que països tan petits i de recursos modestos, amb ciutadans tan allunyats i ignorants de les qüestions nacionals, puguin permetre’s el luxe d’albergar institucions governamentals tan completes i establir unes administracions estatals tan complexes. Quan observava que les televisions locals i els diaris s’omplien de noticies polítiques o de l’administració, com una bombolla tancada es si mateixa i que tot a mi i al seu voltant era mediocritat i subdesenvolupament, no podia deixar de preguntar-me si els polítics i els mitjans s’assabentarien si un dia els panamenys marxessin a un altre lloc i els deixaven sols.

Es un problema compartit amb la mitja dotzena de països de Centre-Amèrica, però són massa iguals per fer alguna cosa en comú. Si algú trobes la manera d’iniciar uns Estat Units de Centre-Amèrica, seria el primer pas per a una ràpida sortida cap el seu subdesenvolupament. Mèxic a part, agrupen 34 milions d’habitants.

Avui, la ciutat de Panamà compta amb poques indústries però sí una infinitat d’entitats governamentals, bancs i empreses de serveis. El comerç majorista i minorista envaeix els carrers i pretén convertit Panamà en el centre de compres d’Amèrica Llatina. En els meus escassos passejos per allà vaig admirar amples, com la Via Espanya i places amb grans perspectives, rodejades d’un trànsit caòtic entre el reverberant clima, però res que cridés l’atenció, excepte algun edifici ultramodern d’oficines. La part vella, molt comercial, no sobresurt de meravellós Casc antic de Cartagena d’índies.

Cap a la part del Canal la ciutat s’estén donant origen a Balboa, una zona molt tranquil·la. Allà, cap a Amador, els americans tenien una base i allotjaments durant els gairebé cent anys que van controlar el Canal. Avui les seves instal·lacions s’han transformat en organismes oficials, residències de luxe i un gran parc públic. Allà s’ubica el Balboa Yacht Club, on vaig amarrar després de creuar el Canal. El trasllat a terra es fa en una barca del club que està a disposició dels navegants, trucant només per ràdio.