dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XXXII: El cafè de Jamaica


Les plantes de cafè es van introduir al país des de Martinica l’any 1728 de la mà de sir Nicolas Lawes, governador de Jamaica, i es va passar a conrear principalment a la zona de Sant Andreu, des d’on va passar a les muntanyes Blaves. Però l’empenta més gran la van fer els francesos quan van fugir d’Haití a partir de l’any 1789 durant la guerra que va portar aquest país a la independència. Com arreu, a partir de 1807 l’abolició de l’esclavitud va fer minvar aquest tipus de conreu donada la dificultat de trobar-hi mà d’obra; amb el temps, Jamaica va passar de ser un dels majors productors de cafè del món –250.000 sacs l’any 1814-, a ocupar en les classificacions un lloc testimonial.
1943 és un any de mal record per als productors de cafè d’aquest país. Canadà, el principal client del producte, va deixar de comprar-lo per la seva baixa qualitat. Va ser el moment d’inflexió a partir del qual es va intentar millorar i que va comportar la creació, l’any 1950, del Coffee Industry Board (CIB) amb l’objectiu d’incrementar i mantenir la qualitat del cafè exporat.

Bons resultats

La segona meitat del segle XX va viure el vertiginós ressorgiment d’aquest conreu de la mà de l’augment de la qualitat. En els darrers 20 anys del segle passat la producció va passar de 25.000 sacs de 60 quilos als 37.000; es va passar dels 6,5 milions de dòlars americans als 23,8 en les exportacions; en el mateix període, el mercat local va passar dels 3,6 milions als 96 milions de dòlars jamaicans. Es veu una escalada sensacional de preus, sostinguda per una qualitat del cafè que també va experimentar la mateixa trajectòria. A tot això ha contribuït la producció de la zona de les muntanyes Blaves, que en aquest període de 20 anys va passar d’una producció de 3.000 sacs als 27.000.

L’any 1950 es va crear a Aenon el primer centre per produir cafè net per a l’exportació i poc després es va arribar amb èxit als mercats del Japó i Anglaterra, a banda dels tradicionals dels Estats Units i Canadà. Aquests mercats absorbeixen un 90% del cafè disponible per a l’exportació. Queda lliure el 10%, fet que dóna una gran tranquil·litat a l’hora de fixar els seus elevats preus.

El CIB, organisme oficial, ha conduït amb mà de ferro però amb èxit la transformació del conreu del cafè al país. No hi ha aplicat fórmules màgiques sinó que ha posat en pràctica sense defallir aquelles que tothom coneix però que no es fan complir. Ha tingut al seu favor el sòl i un clima favorables, cert, però això també ho han tingut altres països. El seu major assoliment ha estat el de formar i motivar els conreadors de cafè i permetre’ls guanyar-se la vida, crear centres de recollida, establir durs sistemes de control de qualitat per a l’exportació, i acompanyar la millora de la qualitat amb la dels preus.