dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XXV: "L’etapa cubana va ser d’una orfandat gastronòmica ben trista"


En terres de Jamaica

Després d’una setmana de mal son, faig una etapa camí de Trinitat. Més que el vent fort, el problema és que em ve de front i el meu petit veler no li pot plantar cara. Vaig tenir un bon ensurt en aturar-se’m definitivament el motor en el moment d’entrar a la badia on he ancorat. Si no hagués estat per un pesquer que em va remolcar, hagués anat a parar als esculls. Repararé les avaries d’aquesta setmana en tres o quatre dies i continuaré fins els cafetars de Trinitat.
Les 180 milles que separen Santiago de Cuba de Kingston, la capital de Jamaica, las vaig cobrir en menys de dos dies. El vent va ajudar-me en bufar en la bona direcció, tot i que la primera nit ho va fer amb una intensitat que no tenia prevista i que em va dur, com sempre, al meu mareig habitual d’un o dos dies. Només moments abans de l’arribada, vaig poder recuperar forces gràcies a un elaborat esmorzar. L’entrada la vaig fer sortejant els esculls de l’entrada a l’àmplia i profunda badia de Kingston.

Per a organitzar les meves visites cafeteres vaig optar per posar-me en contacte amb l’Ambaixada i demanar la seva col·laboració. Tot va anar com la seda. Em van atendre successivament el canceller, el cap de la missió i finalment l’ambaixador; van posar a la meva disposició a dues col·laboradores que en menys de dues hores em van omplir l’agenda per als dies següents, amb les persones, empreses i organismes cafeters més representatius de Jamaica. Per a arrodonir el dia, l’ambaixador i la seva esposa em van invitar a sopar, juntament amb un matrimoni espanyol en viatge de negocis i el cap de la missió amb la seva senyora.

El menú

Les costelles rostides de garrí, cruixents, tendres, saboroses i sense greix, ben valien el viatge. Fins i tot, les patates fregides que l’acompanyaven tenien nota alta. Potser contribueixi el fet que des de la República Dominicana, moltes setmanes abans, no havia tingut oportunitat d’efectuar un dinar decent, ja que l’etapa cubana va ser d’una orfandat gastronòmica ben trista.

Recordo aquell sopar, en un lloc típic amb un pati sota els estels, com una agradable vetllada de persones que, per treball, havíem recorregut mig món, i algunes el món sencer, intercanviant records, opinions i sensacions. Dialèctica intel·ligent, temes interessants i educada participació. Quan em van acompanyar fins al veler, després de rebutjar una invitació a dormir a casa del cap de la missió de l’ambaixada, i vaig caure sobre el llit amb un somriure de satisfacció en la cara, quasi m’oblido de l’hora que em van fer esperar el dia d’abans tres funcionaris de duana, poc simpàtics, que van controlar la meva arribada, i el taxi que vaig haver d’agafar després per a anar a l’aeroport i passar els tràmits d’immigració.