Visió de Cartagena d’Índies
El centre històric de Cartagena d’Índies, amb edificacions de dos pisos, presenta de tant en tant un deplorable aspecte de conservació ressaltat encara més per algunes cases colonials perfectament reconstruïdes, almenys en les seves façanes, amb els florits balcons de fusta. Els balcons, centenars dels quals van fent-se la competència entre ells en la categoria de més vistosos o de més acolorits, són el detall més característic d’aquesta bella ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat.
Des de primeres hores del matí, és un prodigi de bullícia, comerç, parades de carrer, venedors ambulants i trànsit caòtic pels seus estrets carrers. Els venedors ambulants són enganxosos i empipadors com mosques tocacollons; no importa que vegin que has dit que no a un d'ells amb els braços coberts de collarets. S’apropen a tu, un darrera de l’altre, amb els mateixos collarets per provar sort.
La multitud envaeix els carrers ja que les voreres estan plenes per les extensions dels establiments; per tota classes de venedors, amb la seva tauleta, de llibres, fruites, tabac, sucs, menjars, rellotges,...; o per algú assegut o estirat al terra per descansar. El sol cau vertical i aixafa tot contra el sòl: persones, plàstics, ampolles, papers o peles de fruita.
Però, estranyament, la sensació no és desagradable. Potser és la llom que s’estavella contra les blanques parets; potser, l’alegria contagiosa dels cartageners; potser, veure a cada pas que dones una ferma casa pairal; potser, per l’aturada intermitent per tastar un refresc a escollir entre dotzenes de fruites naturals.
Esglésies, convents, palaus i edificis colonials van apareixent un rera de l’altre, sense que el denominat “centre” tingui un lloc més privilegiat que un altre. De totes manares, em va captivar més la part de San Diego, una mica menys bulliciosa, a excepció de la gran mostra artesana del conjunt de Las Bóvedas. És una zona amb petites places on sembla que s’hi hagi detingut el temps; carrers amb cases colonials pintades de colors ocres o blau pàl·lid, sempre amb les seves gelosies mig ajustades que deixen veure de vegades els patis interiors on sembla no entrar el sol líquid i enganxós que inunda el carrer.
