Encara a terres jamaicanes
Per arrodonir la meva visió del cafè de l’illa vaig visitar diversos torradors, tots exportadors de més o menys quantitat de cafè jamaicà, verd o torrat, de tipus blue mountain o de qualsevol altre. Tots, amb diferències polítiques. Tots, amb la idea de la qualitat i de l’excel·lència.
El senyor Sibblies, amb barba i llarg cabell gris recollit en una cua a l’estil pirata, apostava des de l’any 1976 per una expansió del seu negoci en base a establiments franquiciats. Vam estar prenent un cafè, laboriosament preparat en la taula de la cafeteria model que tenia oberta al públic al costat de les seves oficines. Ara, venia regularment el seu cafè, sempre torrat, a una sèrie de països europeus, els Estast Units i el Japó. Per introduir els joves consumidors en el món del cafè, s’apuntava a la moda dels cafès amb sabors, que tant poc èxit tenen al nostre país.
Un altre torrador, el senyor Fletcher, té una instal·lació de torrat i diverses empreses comercials en funció dels productes i dels mercats. Treballa en un despatx amb un mobiliari centenari i té la qualitat per bandera. El senyor Sharp dirigia una companyia que torrava i venia, també sense torrar, únicament varietat blue mountain. El cafè provenia de les seves pròpies plantacions i també d’altres associades que li venien la seva producció.
El senyor Minott, per la seva banda, dirigia l’empresa que posseïa la major plantació del país i una de les millors qualitats. Hi havia afegit, com a productes complementaris, licor de cafè, salses jamaicanes, té i espècies. I, com els altres col·legues seus, semblava que havia entrat en la competició de qui feia una publicitat institucional més digna i elegant.
Conclusions sobre el cafè de Jamaica
Amb el cafè de Jamaica, però especialment amb el de les Blue Mountain, s’hi ha creat una atmosfera d’esnobisme, de senyoriu, de qualitat i d’elevats preus que durarà mentre duri. No li dono, però, molts anys a aquesta fèrria política mentre suporta aquests elevats preus, sobretot en veure que la producció està augmentant i que tímidament comença a haver-hi una competència entre els exportadors per entrar a nous mercats i no dependre exclusivament dels japonesos i, en part, dels americans i canadencs.
Si algun dia el Japó deixés de comprar –la política és imprevisible-, el blue mountain estaria en dificultats i no trigaria a posar-se a preus similars als bons centreamericans, que no és poc. Donat que només vaig trobar gent intel·ligent al Coffee Industry Board (CIB), penso que tots s’aniran adaptant satisfactòriament pas a pas a les noves situacions que es vagin produint al món del cafè.
