dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern V: "Mai no havia vist un raig tan car d’aigua"


El cafezinho és tota una institució al Brasil. Es prepara normalment com una infusió, bullint aigua i cafè i filtrant-ho després amb una màniga de tela o feltre. El cafè resultant es guarda en recipients que mantenen la calor i dels què tothom se’n serveix. Es pren sempre en molt petites dosis i, habitualment, ja està ensucrat.
Qualsevol persona es troba aquests recipients per tot arreu (tendes, benzineres, oficines o organismes oficials) al costat de minúsculs gotets de plàstic. Cadascú se’n serveix sense necessitat de demanar permís i és, evidentment, gratuït. El cafè no procedeix normalment de les millors zones productores de bons aràbics, però l’absència del, per aquí, desconegut torrefacte i la seva acurada elaboració, fan que un minúscul glop d'aquest cafè sigui deliciós i inviti a la repetició.

El consum intern de cafè està molt promocionat i les empreses cafeteres del país han tingut molta cura d’això. El cafè exprés hi està molt poc introduït, potser, perquè aquesta forma de cafè es cobra, davant la gratuïtat del cafè tradicional. Tot i això comença a ser conegut, majoritàriament a Sao Paulo, Rio i les zones riques del sud.

El café exprés que es serveix en alguns restaurants no compleix, ni de lluny, els paràmetres habituals i, de vegades, pren aquest nom perquè està elaborat amb màquines que, d’exprés, només en tenen l’aire: o la crema és absent, o el cafè és molt prim, o és excessivament llarg...

En una tenda del vestíbul de l’Hotel Marina, hi havia una màquina de cafè exprés tipus familiar que feia funcionar l’empleada. La tarifa per a un pèssim exprés era de 0,25 euros i, sorprenentment, si un el volia llarg cobraven 0,50 euros. Mai no havia vist un raig tan car d’aigua.

Vaig veure el logotip d’una coneguda marca de cafè italiana sobre el mostrador d’una cafeteria. Hi tenien només una minúscula maquineta, però estava fora de servei perquè s’havien acabat les existències i no pensaven renovar-les. Segons l’encarregat, era a causa del preu de 0,75 euros davant la meitat que costa un de convencional.

Els estats productors

El cafè està molt vinculat al Brasil perquè va ser un potent motor de desenvolupament agrícola i una font importantíssima de divises. Els majors centres productors estan als estats de Minas Gerais, Esperit Sant, Sao Paulo, Pernambuco i Bahia, que suposen més del 90% de la producció. Però més destacable, tot i que no arriba a l’1% de la producció brasilera, és el de Ceará.

L’interès en aquest estat rau en la seva particular història sobre aquest cultiu i, sobretot, en l’amor i dedicació que li ofereixen un número important de persones oblidant, de vegades, la seva escassa rendibilitat i, evidentment, ignorants dels moviments i tendències econòmic-financeres que dirigeixen el mercat mundial del cafè. Aquesta escassa rendibilitat dels cultius de Ceará té en part origen en l’arrelament de costums i tradicions que no ajuden a millorar ni la productivitat ni la qualitat del gra. Hi vaig parlar amb persones impermeables a les noves tècniques que podrien ajudar-los i que són divulgades per diverses entitats.

La superproducció brasilera de cafè durant les dècades dels 50 i 60 del segle XX va obligar el Govern Federal a encetar un programa d’eradicació de cafetals que va tenir com a conseqüència que les cotes de producció de l’estat de Ceará a principis dels 70 fossin les més baixes mai assolides. Avui, el cafè d’aquesta regió intenta subsistir millorant la seva qualitat. Se n’ocupen moltes organitzacions locals, però tenen grans dificultats per a sintonitzar amb els petits agricultors. També seria convenient que els ajudessin a trobar una sortida comercial al seu cafè en condicions més avantatjoses, ja que no és gaire estimulant constatar que ingressen amb prou feines 0,55 euros per quilo després d’un any de treball mentre les entitats que les assessoren i els comerciants dupliquen o més aquest preu.