diumenge, 7 d’octubre del 2007

Quadern LIV: Els problemes del mot "provocar" a Colòmbia


Encara en terres de Colòmbia

Pels carrers circulen venedors ambulants que ofereixen cafè en termos i en gotets de plàstic, amb o sense sucre. El cafè abans el feien de forma tradicional, però ara, cada dia més, s’està fent amb cafè soluble. És una activitat en mans de gent procedent de Tuchin, una regió propera a Cartagena d’Índies, amb uns trets indis molt marcats. Per l’equivalent a sis cèntims d’euro, algú es pren un petit “tinto” o en paga 10 per un de més gran. Hi ha qui demana un “perico” o un “pintado”, que és un cafè amb una mica de llet i, fins i tot, no hi falta qui l’acompanya amb unes galetes de soda.
“Le provoca un tinto” és la pregunta invariable amb la qual t’ofereixen un cafè en entrar en un despatx o en una casa particular. Això de provocar amb alguna cosa –forma molt comuna de preguntar si es desitja alguna cosa– em porta a la ment una situació en què em vaig trobar molts anys abans, en la meva primera visita a Colòmbia. Vaig anar un matí al centre de negocis de l’hotel Tequendama de Bogotà, on havia de celebrar unes entrevistes amb industrials locals. A primera hora, es trobava desert; només hi havia una maquíssima i escotada treballadora. Se’m va apropar, amb un gran somriure, potser a una distància més curta del que és considerat habitual i, amb veu melosa, em va dir:

–¿Le provoco con algo?

I tant que em provocava! Jo ja no sabia si allò era un centre de negocis o si m’havia equivocat i allò era una “secció especial” per a viatgers solitaris. Es va desfer aviat l’equívoc, malgrat que l’únic que es va enrojolar-se vaig ser jo. Ella reia quan li vaig explicar la meva primera interpretació. Em va estar provocant tot el dia amb cafès i sucs de fruites, però es va cordar un botó més de la brusa.