dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern VIII: El caràcter brasiler


És difícil parlar del caràcter brasiler. Hi ha moltes diferències que perduren a causa de la gran extensió del país: sis mil quilòmetres de banda a banda i de nord a sud és molta distància, fet que dificulta la creació d’un caràcter nacional. Però hi ha una cosa en la qual tots coincideixen i en són especialistes: mai no diuen que no, no prometen res explícitament i fugen de les complicacions. En comptes de negar-te alguna cosa, et diuen “pot ser”, “ja veurem”, “si es dóna el cas” o “si tinc oportunitat”. I si no tenen ganes de veure’t massa aviat, els acomiadaments clàssics seran del tipus “et faig un truc”, “ens veiem”, “passa un dia per casa”.
Si un dia, un no assisteix a una cita concertada (i els carioques de Río i la gent del nord-est en són especialistes), ni tan sols et telefonegen per a excusar-se. En tornar-te a veure, ni ho mencionen i, com a màxim, et diran “va haver-hi un desencontre”, com si allò no anés amb ells. Si t’han de fer alguna cosa, després d’innombrables retards et diuen molt seriosos que t’ho han de fer, i amb això intenten transformar el incompliment en un tracte amistós, sempre retrocedint tot compromís tant com es pugui.

“Estic amb la majoria” és una forma de no exposar-se davant un tema que pugui resultar incòmode i sobre el qual no es tenen idees pròpies o no es volen expressar. Quan un policia mata un sospitós, fet força freqüent, els diaris diuen que “va ser una fatalitat” o que “el subjecte va morir”. També podrien dir que el Senyor se’l va endur i que el policia només li ha fet el forat. Però en aquest punt, la majoria dels brasilers està decididament a favor de la policia.

Aquest caràcter no s’avé gaire amb l’europeu, però he de confessar que algun cop l’he utilitzat i he de reconèixer que és una sortida molt còmoda en moltes situacions comprometedores.

És un fet provat l’admiració i el respecte que els brasilers senten pels estrangers procedents d’allò que en diuen “primer món”, és a dir, bàsicament els Estats Units i Europa. Però, estranyament, no és cap avantatge quan et trobes davant d’alguna autoritat, sigui un vigilant d’aparcament, un policia o un funcionari. A les nostres latituds, es considera normal i simpàtic obviar alguns errors o petites infraccions. Al Brasil, no succeeix igual.

Dues són les explicacions que em satisfan. La primera, que volen demostrar-nos que són més civilitzats que ningú i que tenen normatives per a tot (fet que és cert, tot i que rarament les compleixen o les fan complir a la gent del país). Fer-te passar pel cèrcol no és sadisme, sinó la forma de demostrar-te que saben fer les coses bé. A l’hora d’agafar un avió al Brasil, m’han impedit diverses vegades portar a la mà un maletí amb l’excusa que pesava més del compte, mentre veia com altra gent passava veloç amb paquets i més paquets sense que ningú no s’ho impedís. Però, es clar, jo havia comès la insensatesa de preguntar si se’m permetia portar a la mà aquell maletí.

La segona explicació que em ve al cap és la de confirmar la picaresca nacional: poden buscar una propina, la clàssica gorgeta. No sé si serà així, però en el cas, per exemple, de la policia de trànsit i dels habituals controls, als quals jo he caigut força sovint per la meva cara estrangera, quan examinen la meva documentació, tota en regla, m’han dit de tot: que si aquest permís no val, que si necessito una traducció jurada, o un permís de l’ambaixada, o una autorització visada per un jutge, o una assegurança diferent, etc. Em diuen que la multa “pot ser important”, que ho senten molt però que han de complir amb el seu deure. I van i vénen. Jo faig cara de pòquer, aparento parlar molt poc el portuguès, insisteixo que estan equivocats i no mostro cap pressa. Al final, em deixen anar sense problema.