Illes Galàpagos (continuació)
Els tsàshila són una ètnia equatoriana ubicada a Santo Domingo de los Colorados, a la província de Pichinchi, prop de Quito. Són pocs, uns 3.000, parlen el tsafiquí i el govern els ha donat una autonomia relativa facilitant-los un territori d’unes 10.500 hectàrees on desenvolupen la seva activitat i viuen en comunes. La cultura i la massificació els està fent perdre poc a poc les seves arrels. Això ho va intentar solucionar el chamán Abraham Calazacón a principis del segle XX formant grups de gent jove per rescatar balls, música, tradicions i coneixements medicinals i curatius. Jo vaig tenir l’oportunitat durant la meva estada a Galàpagos de contactar amb un d’aquests grups.
Estava dirigit per l’Albertina, una descendent de Calazacón, que s’havia traslladat durant uns dies a aquest arxipèlag per donar a conèixer la seva cultura. No li agradava gaire parlar dels chamanes perquè li molestava que els confonguessin amb els bruixots o guaridors. Els chamans tsáchiles són considerats els metges més poderosos entre les cultures i ètnies veïnes. El que sí exhibien era el folklore de les seves vestimentes, música i balls.
El més cridaner era el pentinat dels homes, nens o grans, anomenat mu. Duien el cap afaitat i només tenien un mata de cabells a la part superior tenyit de vermell amb achiote, un fruit silvestre. Els homes vestien una faldilla, el mampe tsampa, blava amb ratlles blanques representant la serp tspini i unes cintes al coll. Les dones duien la mateixa faldilla, la tunan, però de colores més vius representant l’arc de Sant Martí. Tots anaven descalços i s’adornaven el cos amb fines ratlles horitzontals fetes amb mali, un altre fruit silvestre.
Ballaven al so d’una marimba. Marcaven el ritme amb un timbal, el bambutú, fet de pell de jabalí. El tsitsó era una espècie de flauta travessera feta d’os. També s’acompanyaven amb la chilinká, un cilindre de fusta amb llavors seques a dins. Eren balls tranquils i cadenciosos. Em van donar un curs accelerat i ràpidament em vaig llençar. Fins i tot em van aplaudir, no es pot negar la seva educació perquè em costen les meves poques dots com a ballarí. Costava imaginar al veure’ls que eren mecànics, informàtics o oficinistes, però estaven orgullosos de les seves tradicions i de conservar-les donant-les a conèixer. A la seva vida diària vestirien de forma normal però ells, amb el seu pentinat vermell, no podien dissimular el seu origen.
Albertina, d’uns 45 anys, era llesta i intel·ligent. Vaig tenir amb ella unes converses molt interessants. Estava plenament assentada al segle XXI però lluitava per preservar la cultura i tradicions de la seva petita comunitat. Els vaig fer diverses fotos i se les vaig donar el dia que vaig marxar. Vam intercanviar adreces, correus electrònics i promeses de tornar-nos a veure. M’hagués agradat acompanyar-los a la seva comunitat i viure amb ells una temporada però La Ruta del Cafè m’importava massa com per abandonar-la.
