dilluns, 8 d’octubre del 2007

Quadern XLV: Les fortificacions de Cartagena d’Índies


Vaig reprendre la meva ruta tornant cap a Veneçuela, on vaig posar de nou el veler a punt. A finals del mes de novembre em vaig dirigir cap a Colòmbia i vaig ancorar a Cartagena d’Índies després de fer 750 milles en cinc dies i amb molt vent. Tres setmanes he estat al país.
Cartagena d’Índies és una ciutat amb el mar com a protagonista. El mar Carib i l’Atlàntic, per un costat; la gran badia per un altre, i llacunes per aquí i per allà, salvades per llargs ponts. A les entrades de la badia, Bocachica i Bocagrande, uns estratègics forts impedien en el seu temps el pas a tota embarcació per allà; per si de cas, hi ha altres forts en llocs estratègics que van haver de fer aquesta ciutat quasi inexpugnable i a la seva protegida badia, una de les més segures d’aquestes latituds.

Per rematar-lo, a l’entrada per Bocagrande es va construir un dic submergit que només deixa passar embarcacions de calat inferior als dos metres en marea alta. La ciutat té el seu origen en el llunyà 1533, va ser reduïda a cendres l’any 1552, des de quan no va parar de créixer i de ser atacada successivament per tots els pirates de l’època.

La decisió de fortificar la ciutat va ser fàcil de prendre, però lenta d’executar. El mar, amb unes temibles marejades, es va emportar les fortificacions en diverses ocasions i no va ser fins 1796 que no es van considerar satisfactòriament acabades. De fet, la ciutat no està emmurallada, sinó jalonada de fortificacions intercomunicades per camins de ronda eriçades de troneres per als canons i espitlleres per als afuselladors.

Allunyat del centre emmurallat s’aixeca el castell de Sant Felip, acabat l’any 1657 després d’un segle de construcció. És la major fortalesa construïda per Espanya en el Nou Món, sòbria, massissa, d’una solidesa de pedra que va resistir els més acarnissats atacs, a excepció del de De Pointis, l’any 1697.